Jaume Pomar o l’excel·lència de la poesia

VAIG SABER QUE HAVIA PARTIT A PROP DE LA MAR. I encara que les darreres vegades que ens havíem trobat en Jaume m’havia dit que preparava el seu darrer viatge no ho vaig voler creure mai. Caldria que em fes mirar la meva relació amb la mort. I amb la lluita contra la mort.

He posat a l’Spotify un disc de Jacques Brel, un autor que amb George Brassens i Joan Baez li agradava molt en els llunyans anys setanta quan ens coneguérem en aquella Palma casolana en què els aprenents de poeta érem d’esquerres, fortament antifranquistes i lluitàvem per la llengua i la cultura catalanes amb totes les energies de la joventut. En Jaume volia com a bon sensible ben avançat que calia canviar el món i alhora canviar la vida, entrecreuava els ensenyaments de Marx i de Rimbaud, recitava els seus poemes a les al·lotes a les barres dels bars (el bar Bruselas era un dels seus feus amb mitja fosca i música de jazz) i llegia tots els llibres. Havia guanyat el 1966 el premi Ciutat de Palma de poesia amb el llibre Tota la ira dels justos, on mostrava el seu esperit combatiu per fer un món millor amb les armes literàries del realisme més social que triomfava en les obres dels seus mestres: B. Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal, Josep Maria Llompart, César Vallejo, Blas de Otero, Blai Bonet, Miquel À. Riera, Cesare Pavese, etc. Escolta: «Tots els matins, la feina, / el fàstic de la son entre lletres de canvi / (un home qualsevol), un com els altres, / potser un poc més malalt. / Potser amb inconfessables / (més ben dit, molt obscures) raons per a fer versos als meus vint-i-tres anys.» Va fer d’empleat de banca, de perit mercantil, de periodista. Record que quan vaig guanyar el premi Prudenci Bertrana el 1973 va ser l´únic periodista que m’esperà a l’aeroport. Em va emocionar veure’l entrevistar-me in situ, la qual cosa no es feia, ni es fa, als escriptors. I l’endemà al Diario de Mallorca va sortir tota una pàgina amb fotos que encara estoig amb alegria. Va provar tots els diaris, Última Hora, Baleares, i no va encaixar en cap. Era massa modern, massa creatiu, massa revoltat, massa irònic i corrosiu per a aquells temps de mortor informativa. Va passar temporades a Barcelona on es relacionà amb editors com Carlos Barral, Jorge Herralde i poetes com Pere Gimferrer i Francesc Parcerises. Quan tornà definitivament a Mallorca fou bibliotecari documentalista de la Casa Museu Llorenç Villalonga on va fer una bona feina fins a la seva jubilació. Ell havia estat amic de Villalonga i estudiós i traductor al castellà de la seva obra (El meu Llorenç Villalonga de 1995, Cartes i articles: temps de preguerra 1914-1936 i Llorenç Villalonga i el seu món, ambdós de 1998) i el 1995 va publicar una monumental biografia de Villalonga en què reunia una gran informació sobre aquest mestre tan controvertit que ja és un clàssic.

Als seus llibres dels anys setanta encara arrossega aquesta influència dominant de la poesia com a arma de combat, com a document de denúncia popular, com a libel personal carregat de la pólvora dels que lluiten contra la injustícia, contra les desigualtats, contra la dictadura i per la llibertat i els drets dels humans. Però amb la lectura de poetes tan diversos com Michelangelo, Lewis Carroll, Paul Éluard, Kavafis, Tòfol Serra, Apollinaire, Mallarmé, Guillén, Valéry, Gertrude Stein, Baudelaire, Michaux, Marguerite Duras, Verlaine i Rimbaud, Poe, per citar desordenadament alguns dels mestres dels quals havíem parlat en aquells dinars que vaig compartir amb ell els anys vuitanta, va canviar les seves aradores poètiques i es va témer a les totes que la poesia era una operació lingüística. Va veure a les clares que calia agafar el llenguatge i allunyar-lo del seus ús quotidià, desgastat, necrosat, ple de clixés i llocs comuns i elevar-lo, refer-lo, dur-lo cap a una combinació personal i pròpia que ens doni nous coneixements. Passar de la funció designativa, transitiva i denominativa de la llengua i fer que ens designi coses que només existeixen perquè el llenguatge les fa existir. Aquesta seria condensadament la feina de l’escriptor dels temps nous. I en Jaume ho va fer amb la mestria que li donava una aptitud extraordinària per a la construcció de bells versos i les ganes de dir coses que no deia ningú. Potser els decasíl·labs tan ben escandits de les elegies de 1986 foren el primer lloc on la veu del poeta agafà els seus accents més essencials. «Mentre el sol bat i encalenteix les pedres / o aquests dos cossos enllaçats. Les veus / de les genetes i dels llops, llunyanes, / no penetren l’estança on dius amor / mentre t’enfonses pels camins dels ulls / i d’un cos nou d’amor de dona eslava.» Dominà les formes mètriques i tengué una capacitat extraordinària de comunicació i de fer uns poemes altament compatibles la qual cosa sempre va acompanyada amb una capacitat de connectar els grans temes universals en una poesia propera i comprensible. No s’aturà d’escriure mai i la desena de llibres que ha publicat formen un dels corpus poètics més potents de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.  Aquests dies, rellegint la seva obra, em vaig topar amb Frontissa (1993), que és la història d’un heterònim d’en Jaume amb alguns dels poemes en prosa on es retrata a si mateix amb molta vivor i lucidesa. Del pròleg de Pere Gimferrer vull destacar-ne un paràgraf: «Frontissa és el llibre més reeixit, la veu més segura d’en Pomar, i el text que li donarà, bé cal creure-ho, el lloc vertaderament rellevant que li pertoca dins la nostra generació de poetes.» I a l’epíleg, Tòfol Serra amolla veritats com aquesta: «En Frontissa se revela el poeta enamorado de la palabra popular y del vocablo culto capaz de generar la imagen más atrevida. Y yo diría que, como en el caso de Góngora, tan popular y tan culto, la forma lo es todo. Pomar no piensa por cortocircuitos sino que poetiza por relámpagos.» A la Universitat de les Illes Balears ja hem dissenyat una taula rodona i un recital perquè es publiciti l’obra d’en Jaume Pomar. Aquesta és la feina dels que quedam en temps de crisi verbal. No deixar oblidar l’obra d’un dels escriptors que d’un forma esforçada, inspirada i constant han vivificat tota la seva vida la llengua catalana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *