Plagueta de Bord

VAIG SABER QUE HAVIA PARTIT A PROP DE LA MAR. I encara que les darreres vegades que ens havíem trobat en Jaume m’havia dit que preparava el seu darrer viatge no ho vaig voler creure mai. Caldria que em fes mirar la meva relació amb la mort. I amb la lluita contra la mort.

Als seus llibres dels anys setanta encara arrossega aquesta influència dominant de la poesia com a arma de combat, com a document de denúncia popular, com a libel personal carregat de la pólvora dels que lluiten contra la injustícia, contra les desigualtats, contra la dictadura i per la llibertat i els drets dels humans. Però amb la lectura de poetes tan diversos com Michelangelo, Lewis Carroll, Paul Éluard, Kavafis, Tòfol Serra, Apollinaire, Mallarmé, Guillén, Valéry, Gertrude Stein, Baudelaire, Michaux, Marguerite Duras, Verlaine i Rimbaud, Poe, per citar desordenadament alguns dels mestres dels quals havíem parlat en aquells dinars que vaig compartir amb ell els anys vuitanta, va canviar les seves aradores poètiques i es va témer a les totes que la poesia era una operació lingüística. Va veure a les clares que calia agafar el llenguatge i allunyar-lo del seus ús quotidià, desgastat, necrosat, ple de clixés i llocs comuns i elevar-lo, refer-lo, dur-lo cap a una combinació personal i pròpia que ens doni nous coneixements. Passar de la funció designativa, transitiva i denominativa de la llengua i fer que ens designi coses que només existeixen perquè el llenguatge les fa existir. Aquesta seria condensadament la feina de l’escriptor dels temps nous. I en Jaume ho va fer amb la mestria que li donava una aptitud extraordinària per a la construcció de bells versos i les ganes de dir coses que no deia ningú. Potser els decasíl·labs tan ben escandits de les elegies de 1986 foren el primer lloc on la veu del poeta agafà els seus accents més essencials. «Mentre el sol bat i encalenteix les pedres / o aquests dos cossos enllaçats. Les veus / de les genetes i dels llops, llunyanes, / no penetren l’estança on dius amor / mentre t’enfonses pels camins dels ulls / i d’un cos nou d’amor de dona eslava.» Dominà les formes mètriques i tengué una capacitat extraordinària de comunicació i de fer uns poemes altament compatibles la qual cosa sempre va acompanyada amb una capacitat de connectar els grans temes universals en una poesia propera i comprensible. No s’aturà d’escriure mai i la desena de llibres que ha publicat formen un dels corpus poètics més potents de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.  Aquests dies, rellegint la seva obra, em vaig topar amb Frontissa (1993), que és la història d’un heterònim d’en Jaume amb alguns dels poemes en prosa on es retrata a si mateix amb molta vivor i lucidesa. Del pròleg de Pere Gimferrer vull destacar-ne un paràgraf: «Frontissa és el llibre més reeixit, la veu més segura d’en Pomar, i el text que li donarà, bé cal creure-ho, el lloc vertaderament rellevant que li pertoca dins la nostra generació de poetes.» I a l’epíleg, Tòfol Serra amolla veritats com aquesta: «En Frontissa se revela el poeta enamorado de la palabra popular y del vocablo culto capaz de generar la imagen más atrevida. Y yo diría que, como en el caso de Góngora, tan popular y tan culto, la forma lo es todo. Pomar no piensa por cortocircuitos sino que poetiza por relámpagos.» A la Universitat de les Illes Balears ja hem dissenyat una taula rodona i un recital perquè es publiciti l’obra d’en Jaume Pomar. Aquesta és la feina dels que quedam en temps de crisi verbal. No deixar oblidar l’obra d’un dels escriptors que d’un forma esforçada, inspirada i constant han vivificat tota la seva vida la llengua catalana.