15 de juliol de 2013
Sense categoria
1 comentari

senescència

Le seul moyen de supporter l’existence, c’est de s’étourdir dans la littérature comme dans une orgie perpetuelle. [Citació extreta d’una carta de Flaubert à Mlle. Leroyer de Chantepie.]

 

Quan na Miquela, la majordona de la família, em va obrir la porta del jardí li vaig dir que havia arribat de Barcelona sense avisar perquè volia donar una sorpresa a mumare. Clareta, ta mare no està per gaires emocions, et vull dir ara que no ens sent que aquesta setmana ha tengut unes atacades d’asma espantoses i s’ha passat totes les nits asseguda al llit flitant-se sense aturall per poder alenar. No m’ha deixat avisar el metge perquè ja saps que té una porada que la ingressin. Al teu germà Mateu no li he pogut fer entendre, perquè ja saps que ella el domina en tot i per tot. I quan li deia d’amagat que s’ofegava, ella li explicava que es trobava com un gra d’all i no el deixava quedar a dormir mai. Aquella arribada plena de mals averanys no m’estranyava. A les darreres telefonades havia notat que mumare panteixava encara que ho volgués amagar i que es posava a tossir per un no res. És el tabacot, em deia, però si he fumat tota la vida a noranta-dos anys ja no és hora de deixar-ho. L’única que m’entén és na Charo, aquesta al·lota que fa un estudi de la vida de ton pare i m’ordena aquella catàstrofe de biblioteca seva. No protestis! Li he donat permís perquè vull! Ja està bé de seguir les darreres voluntats d’un home que no va tenir voluntat. 

Aquella notícia m’havia enfollit. Mumare ja feia cadufs. Com podia ser que tota la feina de desaparició que havia fet mon pare els darrers anys de vida no pogués ser reconeguda per la seva dona? Jo només el recordava boirosament quan em duia a passejar pel bosc del castell de Bellver i m’ensenyava els noms de les plantes i els animals. Tenia una veu fonda i dolça que havia somniat moltes de vegades. I els vespres, abans d’anar a dormir, venia a la cambra on dormíem el meu germà i jo, i ens agombolava amb alguna història llarga, llarga, en què els personatges eren molt estranys i viatjaven arreu del món. Només em vénen al cap paraules que voleien pels records com “vaixell”, “clariana”, “illes”, navegació”, “Pèrsia”, “far”, “mars”, “naufragi”, “salvació”, “Atenes”, “solitud”, “caminois”, “tempesta”, “pirates”, “lluminàries”, “sabors”, “delícies”, “presó”, “fermalls”, “desfici”,  “esclator”, “espelmes”, “romaní”, “fal·lera”, “humanitat”, “precipici”, “ones”, “Mallorca”, i que deix que es combinin dins el meu cap fins que construeixen unes històries en què el protagonista després de passar moltes quinòcies troba al final la pau. Això devia ser el que li havia passat a ell. Només na Miquela a costa de forçar-la molt i molt m’havia contat que quan es va desenganyar de la política es passava la vida tancat a la torreta i no volia que el molestàs ningú. Només em deixava dur-li a devers mitjan horabaixa la tasseta de camamilla amb flor de taronger que es prenia a glopets amb la vista perduda damunt la ciutat de Palma i la badia que es dominava des d’aquell niu. I mentrestant jo treia la pols sense tocar res damunt aquella taulota amb la màquina d’escriure enmig i tota plena de llibres, de revistes, de diaris i de papers. Estibada arreu arreu. Una vegada em va donar una senalla amb carpetes i quaderns i em va dir que ho amagàs al celler rere les bótes. Jo estava un poc regirada perquè ta mare havia perdut l’oremus i deia que ton pare havia tornat boig. Que ja no volia anar de visita, ni assistir a aquells sopars de gala que a ella li agradaven tant, ni fer mítings a aquelles reunions amb una gentada on hi havia molt de rebombori, militars i desfilades. Ell els dematins anava a l’Instituto de Higiene, on feia de practicant, i els horabaixes i els vespres no va tornar a sortir de ca nostra fins que es va morir d’aquella manera tan rara. El vaig trobar amb el coll tort damunt la màquina d’escriure. Li devia haver pegat un atac de cor fort perquè amb la mà havia tomat la tassa, que estava ben rompuda en terra. El metge va dir que havia tengut un infart i no se’n va parlar pus. Però jo, Clareta, sempre he pensat i t’ho vull dir ara que ets una dona feta, que estic segura que don Sebastià va voler partir perquè ja no podia suportar pus la vida. N’havia vistes de molt grosses i aquelles coses li rebullien per dedins, se’l menjaven de viu en viu i no el deixaven viure. Era un home molt bon al·lot que va haver d’entomar temps molt dolents. I aquí fou quan a la tornada del meu primer any d’estudis a Barcelona em va donar tota aquella endemesa de carpetes i quaderns que ella havia estotjat amb cura.. Em vaig posar a llegir la intimitat de mon pare amb por, amb terror. Vaig descobrir les memòries d’un al·lot de poble, Campanet, que ens descriu fil per randa una infantesa que podria emular la de La minyonia d’un infant orat de Riber. Allà hi ha les messes, la verema, l’escola, l’església, les excursions, els oficis, la vida quotidiana d’un temps que ja és pura història. I tot això contat amb paraules georgiquianes amarades amb tots els perfums, les innocències i els candors d’un nin que viu dins l’encís pur, dins la innocència incontaminada. Després vindran els anys d’estudi a Palma i el principi de la vida adulta. Ell és un jove idealista i s’apunta a la Falange, un grup de joves que volen canviar el món. La seva escriptura m’impressionava perquè era plena d’aquesta veritat profunda que dóna una confessió quan es fa sense cap censura que la barri, des de la torrentada de vida que representa l’esclat d’una guerra quan tu vols fer feina per aconseguir la pau. I aquí les coses es posen molt brutes, molt cruels, mot carnisseres. Sé que no ho podia llegir seguit seguit perquè mon pare no s’aturava de denunciar assassinats que tenien lloc a les voreres, detencions injustes, venjances terribles, malifetes a voler en nom de Déu i de la Pàtria. Allò no ho podia consentir. I no va tenir força per deixar-ho. I es va sentir culpable de molts desastres que considerava injusts, però que justificava per un bé futur encara desconegut, difús. I quan arribà la postguerra i va contemplar com cadascun dels seus companys traïa aquells ideals purs que ja havien trepitjat  abans, i es convertien en burgesos panxacontents, ho va deixar tot i va tornar a la seva feina de practicant i de narrador d’aquelles contarelles que s’inventava devora el nostre llitet. I els relats eren d’una lluminositat esfereïdora, d’unes aventures esparverants, d’uns desenllaços sorprenents en què res no era el que semblava. Tota la seva obra és una pura pràctica de desaparició d’un home que ha volgut transformar la terra per fer-la més bella i veu com tots els seus esforços i treballs finalment es converteixen en fum. Pitjor, en destrucció i mort. Totes les seves proses finals són un cant a l’art del moment, a l’evanescència voleiadissa, a la provisionalitat contínua. Ell no es va deixar governar mai per la realitat… i així li anaren les coses. Em recordava moltes de manifestacions del meu caràcter. La topada amb mumare va ser com sempre, passional i plena de discussions. Ella no sabia entendre que mon pare no volia que res seus sortís a l’exterior i s’havia deixat seduir per aquesta Charo que es dedicava a estudiar els articles de mon pare a revistes falangistes per demostrar que era una veu sincera dins l’estat d’hipocresia general. Li he deixat ordenar els llibres de la biblioteca i m’ha dit que amb aquestes lectures podia entendre com en un moment determinat havia abandonat els honors públics i havia tornat a la seva feina humil. És una al·lota estupenda i vol mostrar la vertadera vida del teu pare. No em va quedar més remei i la vaig conèixer. Vertaderament era una seductora de dones grans. I després d’una setmana de converses i diàlegs savis i vivíssims amb na Charo vaig consentir mostrar-li els escrits secrets de mon pare, perquè sabia que aquella lletra amb la confessió d’un fracàs vital esdevenia l’èxit indesitjat de la seva vida i, de rebot, el fonament de la meva dignitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!