Mor el poeta Jaume Pomar

Ho he sabut vorera de mar, avui horabaixa que en Jaume Pomar s’havia mort. I encara que fos una mort anunciada (no ho són totes les morts?) m’ha ferit, m’ha trasbalsat, m’ha fet mal.
Hi va haver una època en que cada mes dinava amb ell. M’agradava discutir de temes culturals, socials i polítics. Després, sense motiu aparent, ens distanciarem. Ens respectavem. La seva poesia esdevindrà clàssica. És molt bo. I s’oblidaran els seus estirabots quan sortia de botador. Encara que sortí de botador, ben mirat, és la feina de l’artista. I ell era un artista del veres.

La sínia de les hores (El tall, 1997)
 

La meva nit es conté en un adverbi
pintat de verds i blaus que s’obscureixen
mentre ressona el món i el meu silenci.
Baixaren segles d’homes, clans i tribus,
amatzus paridores de gudaris,
per establir la llei de les muntanyes.
El roure ho sap, però potser se’n riu
i l’abraçada ara esdevé roenta
d’hores vermelles amb rogent i besos
per la sang de mercuri dins les venes.
“Aquí han mort nins bascos -diu-, aquí
han mort nins bascos, han mort nins de terra
i pluja i vent, han mort abans de veure
el foc i el plor en els ulls de la mare”.
A l’ombra d’aquest arbre migpartit
sento amb la llengua una saliva estranya,
suor de cos obert com un bell somni
de pinte en ample obert a la justícia.
I esclata el meu desig mentre l’aurora
bada uns grans ulls per mostrar-me el Guernika.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *