Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

9 d'octubre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Unes eleccions per un nou estat d’Europa

Fa un mes els carrers del centre de Barcelona es van omplir amb una gernació com no s’havia vist mai, i amb poques possibilitats de comparança amb cap altra. El lema de la convocatòria era ben explícit: Catalunya, nou estat d’Europa.

Al darrere hi ha molts mesos de feina, de les consultes independentistes primer i de l’Assemblea Nacional Catalana després. La gran virtut de l’ANC ha estat actuar al marge dels partits, però no contra els partits. Això darrer, deixem-ho per als indignats i per al populisme.

El plantejament que va dur a la manifestació de l’11 de setembre era, doncs, absolutament clar. Ésser un nou estat d’Europa implica, és clar, la independència tal com comunament s’entén. I, millor encara, esvaeix alhora la cançó de l’enfadós dels qui argumenten que d’estats independents no n’hi ha. Quan parlem de Dinamarca o dels Països Baixos, ja entenem que, tot i ésser estats independents (tenen escó a l’ONU), han cedit bona part de sobirania a la Unió Europea. Doncs això és el que volem per a Catalunya.

Ens diuen que, d’estructures d’estat, ja en tenim, i que són les de l’estat espanyol. Que són estructures d’estat és cert; tant cert com que sistemàticament es fa servir per anar contra Catalunya en tots els camps: el polític, el cultural i lingüístic, el de les infrastructures i l’econòmic, i no pas per a ajudar-nos. Difícilment podrem mai dir que aquest estat és el nostre estat.

Si un dia es constitueixen els Estats Units d’Europa, en volem ser un dels estats, no un estat dins un estat d’Europa que sistemàticament ens anirà – com fins ara – a la contra.

Ara s’obre una nova etapa, caracteritzada en primer terme per les eleccions del 25 de novembre. Aparentment tots els partits d’obediència catalana tenen clar cap on cal anar; ara falta que sàpiguen formular-ho clarament en els programes electorals.

En fer-ho haurien de fer un pacte – implícit o explícit – d’incloure-ho clarament als seus programes, de manera que el debat es limités a posar en evidència els federalistes que busquen desesperadament soci a l’altre cantó o els espanyolistes a qui ja va bé l’actual procés d’involució autonòmica.

Pacte implícit o explícit; no necessàriament coalició electoral. Podem estar d’acord que probablement hauria estat millor que els partits minoritaris pro-independència haguessin fet coalició amb ERC. Dic probablement perquè és dubtós que les coalicions sempre sumin.

Des d’un punt de vista aritmètic, i donat el sistema electoral vigent, els resultats serien equivalents, o gairebé: proveu a fer números amb els resultats de les darreres eleccions.

Des d’un altre punt de vista, habitualment com més minoritari és un partit, més tendència tenen els seus votants al radicalisme, a la intransigència i a la disputa banal. Doncs encara hi hauria possibles votants la reacció dels quals hauria estat: “amb aquests, heu pactat? doncs amb mi no hi compteu”. Que és una actitud bessona de la de dir “no heu estat capaços de pactar? doncs amb mi no hi compteu”.

Agradi o no, a dia d’avui – no dic pas d’aquí a 20 anys – la independència només la poden portar la unitat d’acció entre CDC i ERC (i això no significa cap menyspreu per als minoritaris, sinó una anàlisi de la realitat). No, no m’oblido pas d’UDC, però episodis com el de la marginació de Vila Abadal indiquen que pot acabar essent una rèmora per a una formulació diàfana de CiU.

El que hom pot esperar dels dos grans partits sobiranistes és que l’elector pugui fer la tria amb la tranquil·litat que en el tema cabdal del futur nacional de Catalunya hi ha un acord total.

En definitiva, d’aquí al 25 de novembre només hi ha tres temes realment rellevants:

1. Que CiU i ERC es presentin a les eleccions amb programes electorals clars i creïbles, en la línia de la gran manifestació de l’11 de setembre: Catalunya, nou estat d’Europa.

2. Que la contesa electoral sigui prou de guant blanc entre uns i altres com per servar un acord bàsic més enllà de les discrepàncies en altres punts dels programes respectius.

3. I que com a resultat els partits d’obediència catalana sumats obtinguin conjuntament una majoria absoluta ben folgada.

La feina de l’ANC en aquesta nova etapa hauria de consistir a continuar engrescant la gent amb l’objectiu compartit i a preservar-ne la genuïnitat, sense entrar en les diferències tàctiques, llevat que es manifestessin clarament oposades a l’esperit inicial compartit.

Per exemple, haurien d’alçar la veu si algú pretenia convocar un referèndum o una consulta pel dret a decidir o pel dret d’autodeterminació. No: el fet de la consulta ja pressuposa el dret a decidir, i la resposta a la consulta ha de ser en quin sentit es vol exercir aquest dret.

I passades les eleccions, el gran repte serà la continuïtat de l’esforç comú, bé amb un govern de coalició o amb alguna altra fórmula. Temps hi haurà de parlar-ne.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!