reflexos
Voldria escriure un objecte literari no identificat, un OLNI, que fos viu, seductor, bategant i, of course, un fracàs editorial.
“Més tard, quan pensava de bell nou en les hores nervioses d’aquella nit de tempesta, em vaig témer que na Sara i jo havíem fet l’amor alhora, però de cap manera plegats. Crec que va ser aquell cap de setmana que passàrem a la caseta de Rocamador quan vaig agafar consciència de les coses que ens separaven de cada vegada més. Na Sara creia en una renovació constant dels sentiments, amb el triomf constant de la bondat i de la fraternitat. Darrerament s’havia apuntat a dues ongs que tenien cura de persones discapacitades. És la forma de realitzar-me en aquest món on triomfa el mal pertot arreu, m’amollava molt contenta quan jo li deia, amarat de nihilisme, que no hi havia remei i que la humanitat vivia dins el caos sense sentit des de la foscúria dels temps. Recordava els meus anys de joventut, quan creia en la possibilitat d’una revolució cap a un món més just i em situava al costat de les tesis més o menys llibertàries empeltades de freudomarxisme. Després vaig aprendre a base de desenganys i bufetades que els humans, amb molt poques excepcions, érem incapaços de fer el bé. Veure la claror entre una uretra i un recte no predisposa el nadó a la cultura de la bellesa. Crec que et vaig dir alguna cosa així quan t’enfadares tant i em digueres que la nostra relació s’havia acabat. Per què tenc tanta facilitat per als detonadors emocionals?”
Per mor d’aquest fragment del text que m’havia enviat en Felip, guionista seixantí, ex de na Katina, una actriu amiga de la meva amiga coral Xisca, que va ser qui me’l va presentar, vaig decidir telefonar-li per confirmar que acceptava la seva proposició. Tot semblava molt senzill i molt productiu per a mi més penjada que un dia de mar plana d’ençà que m’havien engegat del programa juvenil d’IB3 ”Virguers & Co.” Si som tan beneita que em puc enamorar d’una definició trobada a l’atzar en qualsevol diccionari, allò que Felip m’oferia era un somni: Passar tres setmanes a la seva casa de Deià per fer feina plegats en un guió de títol sensacional, A cadascú el seu Rosebud, que em trauria de tota la misèria on vivia, sense atur i amb un lloguer de tres-cents euros mensuals per aquell apartamentó de Sometimes.
Quan vaig arribar a aquell escenari de marges d’oliveres entre el Teix i la mar em semblava que entrava per la porta gran del paradís. Coneixia el poble de Deià molt de passada a través d’un reportatge a la casa de Robert Graves, Ca n’Alluny, i el que més m’havia fet gola era el cementeri, que em feia pensar en aquell Cimetière marin de Paul Valéry que m’havia après de cor. En Felip em mostrà la sinopsi i em va semblar apassionant. La relació entre els tres personatges principals era tot un repte. Josele, un cubà sense papers implicat en un assumpte de narcotràfic; Molok, un senegalès, treballador clandestí que es mata de feina per poder pagar l’operació urgent de la seva mare, i Sara, una cooperant de “Mans Unides” que intenta ajudar-los i acaba de sortir d’un greu naufragi sentimental. En Felip em deia: La realitat bruta és massa vasta, contradictòria i de vegades insignificant. Cal organitzar-la, fer-la coherent, que la puguis agafar sense acostar-t’hi gaire, sense aproximacions simbòliques, acadèmiques o teòriques que ho fan tot malbé. La sèrie ha de ser la vida en si mateixa i alhora una ficció amb revolts dramàtics, aspectes tràgics, tendreses sordes i emocions vibrants. Vull interrogar la realitat en tota la seva fondària, en tota la seva complexitat. Demostrar que la política ens influeix sempre seguit. Ja veus que els personatges pertanyen a mitjans i ètnies diferents, però cohabiten en un espai estret. Vull explorar aquest món per convidar els espectadors a reflexionar lluny de clixés estantissos. Per això entre el teu punt de vista de joveneta i el meu de vell xaruc podem fer un bon tàndem. I reia com un nin petit.
Ens posàrem a fer feina com dos esperitats. Ens aixecàvem a la sortida del sol i ens menjàvem les hores sense témer-nos-en. Vivíem de verdures i carn torrada. A l’hora de dinar estava prohibit parlar de feina. Ell em contava la separació de na Katina, la seva dona dels darrers cinc anys, de la qual havia sortit molt tocat. Recordava la seva darrera sèrie, Quan les espelmes s’apaguen, en què ella feia de protagonista, i li vaig dir que m’havia entusiasmat. És una gran actriu, però la vida de cada dia amb ella no és aguantadora. Quin abisme hi ha entre el plató i la quotidianitat! Crec que em vaig enamorar d’una ficció i ho he pagat molt car. Quan en Felip em contà això ja havien passat cinc dies i nits i jo sabia que m’estava enamorant com una boja d’aquell home rarenc. Calia que hi anàs alerta perquè coneixia el meu mecanisme íntim de caure de quatre grapes, entregada, amb els homes que admirava. Ja m’havia passat amb un professor de francès a l’Institut i amb un director d’informatius, i m’havia pegat unes hòsties de cal déu. Per això mentre passava el temps volia immunitzar-me malgrat que em temia que mentre més avançava el guió a través de molts de detalls inconscients anava caient dins les seves xarxes d’una seducció tranquil·la.
Na Katina i en Roger arribaren un diumenge migdia sense avisar: com una bomba que cau del cel en un país sense guerra. Vaig veure la intensitat de la feta en la cara blanca com referit d’en Felip i en el tremolor que li pegà a les mans quan aquella dona rossa i desimbolta i aquell jove de cabells rinxolats i aspecte atlètic invadiren l’estudi en el precís moment en què treballàvem una escena d’amor entre Sara i Josele. M’impressionà la forma de parlar i de moure’s de na Katina, que no tenia res a veure amb el paper que li havia vist a la tevé. Ara em semblava extremadament vulgar, malgrat que posseïa una bellesa plena d’exuberàncies, i amb aires de madona de possessió que vol les coses ben arranjades. Ens presentà en Roger com si fos el seu xotet de cordeta i ens va dir que podíem seguir fent feina perquè coneixia bé la casa i sabia on s’havien d’instal·lar. Assegurà que ells no molestarien gens perquè hi havia espai per a tots. Em va semblar des del primer moment estúpida i imperativa, dues coses que no puc suportar. En Felip havia quedat anorreat. Em va intentar justificar aquella invasió sorpresa en la divisió de béns que havien decidit quan es divorciaren: aquella casa era l’única cosa que tenien a mitges, però no es podia imaginar aquella ocupació escandalosa sense ni una telefonada d’advertència.
Vivíem plegats, però no ens relacionàvem. Na Katina s’havia proposat que els trobàssim boixant o ficant-se mà en els llocs més diversos: al garatge, a la cuina, a la sala de la televisió, al jardí, al menjador o damunt un marge. Segurament no els devia agradar fer-ho dins el llit. La seva presència va fer que en Felip i jo acceleràssim la feina i, sobretot, l’idil·li, de tal manera que als tres dies de ser ells a la casa ja havíem acabat cinc capítols de la sèrie i ens havíem colgat dues vegades. Era conscient de massa coses. Cada casualitat es convertia en un vincle. Sentia cada paraula, cada lletra, cada contacte. Vivia en un estat d’incandescència continu. Escoltava i deia coses que no havia imaginat mai. Hi havia una eufòria dins l’aire que em semblava natural, i ara sé que no ho era. Les hores, els minuts deixaven de numerar-se. Vivia dins una gatera d’aquelles lentes que sembla que no s’acabaran mai.
Potser aquell capaltard vaig anar cap al mirador sobre la Cala per escriure alguna de les darreres impressions fortes d’aquella sismografia interior que em sacsejava. M’agradava mirar el sol quan s’amagava dins la mar amb aquella senzillesa de les coses més belles. I entremig d’aquella claror d’ambre i carbó els vaig veure: na Katina i en Felip es nuaven davall una olivera. Vaig fugir corrents cap a la casa. Aquell vespre, a Palma, vaig saber que ja era, definitivament, una dona feta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entenc què vol dir ser una dona, perquè jo ho sóc. Però feta?
Qui pot dir en aquesta vida que ja està fet o feta?
No conec cap persona que estigui feta, entenc que tots ens anem fent en permanent aprenentage.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!