4 de juliol de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Notes perdudes

PENSAMENTS ESPARSOS. Llegesc un article sobre Alejandro Jodorowsky i em vénen al cap tots els records d’un sopar a l’Hotel Hilton de Guadalajara (Mèxic), fa uns deu anys, que per a mi està ple de records inoblidables. Un dia que tengui ganes d’embullar la troca i molt de temps per endavant, contaré fil per randa el conjunt d’esdeveniments  que són les fites d’una narració extraordinària.

Primer l’espectacle de màgia i ciència que vaig viure en una sala de la Fira del Llibre plena de gent fins a la bandera on Jodoroswky  va fer entrar en èxtasi les quatre-centes persones que l’escoltaven i amb les quals dialogava. Després m’entusiasmà la seva simpatia i afecte en les distàncies curtes. A la taula de l’hotel érem unes set persones i a cadascuna ens dedicava la seva atenció ben personalitzada. L’amic Emili Manzano era la persona que me l’havia presentat i sempre li estaré agraït. A la sobretaula em va llegir el meu tarot i em va deixar impressionadíssim perquè m’endevinava fins en els detalls més íntims, m’aconsellava, em creava ànima com deia ell. Cop en sec, en un moment indeterminat, va aparèixer un capellà jove vestit a l’antiga amb dos guardaespatlles de negre complets. Es presentà com un exorcista. I va criticar la feina de Jodorowsky amb males paraules. En un moment em mirà als ulls i digué que jo estava posseït pel dimoni. N’Alejandro li va contestar amb molta d’amabilitat com si parlàs amb un nin (es un niñito, ens diria després) al qual donava les gràcies. Ell s’oferí per purificar-nos quan acabàssim de sopar. Com pots suposar; lector benèvol, jo estava un poc acollonit amb aquella dita i Jodorowsky em va tranquil·litzar totalment. Les converses foren magnífiques. Li vaig fer moltes de preguntes de les seves pel·lícules, El topo,  La montaña sagrada i Santa Sangre que m’havien seduït, del seu còmic El Incal i d’aquella forma de fer que la gent somniàs. Després ens animà a anar al fons del restaurant, en una zona amb molt poca llum i quasi sense gent, on l’exorcista ens esperava. Hi anàrem. Allò va ser l’apoteosi de l’espectacle. Primer l’exorcitzà a ell. I va ser tot un xou, el capellà entrava dins una espècie de verborrea inintel·ligible i després començava a fer preguntes sense solta ni volta. Quan em va tocar a mi em va reconèixer que s’havia equivocat i que no estava posseït pel dimoni. Crec que aquella nit vaig somniar de tot i molt. Ara Jodorowsky, als seus 84 anys, fa una pel·lícula sobre la seva família: La danza de la realidad. I les seves declaracions tornen a ser estupendes: “Vivimos una idiotización del ser humano que se ve en la pantalla. Se nos olvidó que el cine es un arte superior. Puede ser profundo y popular a la vez. Ahora no hay emoción. Los efectos digitales no pueden ser los protagonistes. Iron man 3 es un film pasivo. No da nada. Bueno, entretiene. Pero también un cigarrillo, però provoca càncer. No soy pessimista. La gente me pide poesia, filosofia. Estan buscando. Hay una re-evolución poètica i yo soy un sembrador de consciències. Abró horizontes a la gente.” Quina meravella de poeta!

                                   &&&

EXERCICIS DE SERENITAT. Amb tot el truller que respresenta un festival de poesia cal preparar-se a fons amb exercicis de serenitat. Això és el que practic aquestes darreres jornades intentant que els vertígens de les telefonades, els mails i les converses que cal fer perquè tot surti rodó no em tapin. Ahir vàrem tenir una reunió d’alguns dels coratjosos organitzadors (Sussi Fernández, Núria Martínez-Vernis, Pedro Oliver) al Jardí de son Oliver dels altres i alts col·laboradors Margalida Moragues i Olivier Winckler. En un espai magnífic i antic ens passàrem algunes hores d’organització de feines pràctiques. Tot va anar molt bé. Són un voluntaris poètics entregats. I després férem una llarga passejada per aquell jardí que conjuga la perfecció geomètrica de les formes amb la perfecció ordenada d’un bosquet en què les mates, els ullastres i les alzines combinades amb caminois fets a mà i columnes col·locades per les mans artístiques de M. i O. han aconseguit que ens amarassim d’una atmosfera de serenitat entre els canvis de llums d’aquest començament d’estiu tan especial. Després dins el menjador de la possessió desgustàrem uns espaguetis amb tàperes extraordinaris on juntàrem tesi i plaer. M’agradà molt la tesi d’Olivier que parlava del neofeixisme que torna i que passa per una alienació de la gent conjugada amb un empobriment del llenguatge. Aquesta reducció del llenguatge, és una reducció del lèxic i de la sintaxi, de la forma d’expressar-nos o sia de la forma de sentir (perquè ens expressam, i després sentim, sentim com ens expressam deia molt bé): aquest empobriment verbal dur al pensament únic, a la gent robotitzada, al sofriment i a la mort.
Quina meravella de diàlegs es trunyellaren i desfermaren en aquell sopar històric, festivaler!
Avui he anat a Campos per veure l’exposició de Mateu Coll, Fer Feix. Ha estat una onada de serenitat a través d’una obra en què l’ordre, la senzillesa i l’energia es mesclen per oferir uns paisatges on els brancatges i els fruits petits i rodons es combinen amb les transparències de l’aire i de les ombres. Quan més mirava els quadres, les fotos polaroid, les fotos normals i els objectes, més m’impregnava d’una suavitat sensorial que em llançava per cels i horitzons novells i plens de seduccions. Les veladures i la forma de bastir les transparències m’enfonsaven per caminois d’un altre jardí interior en que els jocs de la llums i les foscors em creaven sentits invists, inoïts i enlairadors. Sí, m’he enlairat per minúscules finestres pictòriques sobre perspectives que m’obrien la mirada i el pensament amb la delicadesa de les imatges japoneses o xineses que diuen en el no-dir, el des-dir. Ha estat una immersió en la bellesa d’unes formes noves de trinca, fetes amb l’orfebreria dels sensibles.
I aquest horabaixa amb el meu amic P-M he passejat pel jardí de Telloc comprovant el perfum dels lliris de Sant Josep, aquestes vares caravaggiesques que enguany han tornat a florir de les cabeces que tenen més de cent anys. He vist la força de les iuques, la claror de les figueres de moro, la potència de les mates antigues, la lluentor dels ailants entre pedres gegantines i belles  col·locades com a fites d’un món estimat.
Crec que em prepar bé per a les Festes de la Paraula!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!