3 de juliol de 2013
Sense categoria
0 comentaris
BURÍNIA
El meu ideal poètic i literari és la senzillesa. Vull tornar a les coses essencials, l’aigua i el pa, la sal, un gerro, el color d’una paret esboldregada, unes roses…
No treu cap enlloc que una dona vella i malalta com jo tengui un rampell nat en el clavegueram més fondo de l’esperit i pensi que si amolla fil per randa tot allò que va succeir aquell capvespre a Burínia, el casalot atrotinat on passàvem els estius, quan tenia només tretze anys i una Llucifera dedins que m’empenyia a fer les accions més cruels que pensament humà hagués pogut imaginar, que si escric amb detalls minuciosos tot quant va succeir aquells dies quan empesa per la ràbia no m’aturava de llançar escomeses ben enverinades els efectes de les quals sabia que serien devastadors en unes famílies que quedaren tocades per sempre, pensi que això podria canviar alguna cosa cap a un estat de millorança.
La meva millorança, potser, és l’única cosa que puc cercar sense assegurar-la mai. A na Neus, la meva germana gran, fa més de seixanta anys que no la veig, em digueren que va quedar paralítica del tot per mor d’una malaltia degenerativa al convent de les Concepcionistes, on va entrar pocs mesos després d’aquelles fetes i d’on no sortirà mai més. Em pensava que seria més valenta davant mumare, aquella dona que només em produïa terror, tancada dins la presó d’una beateria pudenta en què volia encabir-nos a tots els que vivíem de mala manera dins aquella casota amb les teulades plenes de forats i amb uns porxos atapeïts de trastos vells, acaramullats des de feia més de cent anys, i un munter de llibres on he passat els pocs moments tranquils de la meva vida. Anàvem a Burínia quan florien les xicarandanes i no tornàvem a Palma fins a les primeres pluges de tardor. Si no em fes mandra, descriuria aquell caminal amb els arbres antics d’un color blavós lila que creaven una luminiscència encisadora quan m’hi passejava per davall i recollia raïms de flors que, amb molta de cura, col·locava entre les pàgines d’una plagueta perquè quan la tancàs amb força deixassin una taca de color de cel que em servia per fer dibuixos bruts. Va ser en un d’aquests passejos solitaris quan vaig tramar la polissonada que podia fer a na Neus, que m’havia dit amb una alegria inusitada, just després de dinar, que en Sebastià, el fill dels majorals, acabava d’arribar de Barcelona, on estudiava per enginyer. No consentia veure-la tan canviada, tan contenta i tan feliç, només per la presència d’aquell fill de pagesos que, seguint les formes dels seus pares, practicava un servilisme exagerat respecte a mumare i es menjava amb els ulls la pell blanquinosa de na Neus, però a mi, la petita i negrellona, no em feia gens de cas. Vaig vigilar tots els moviments de na Neus intentant que no se’n temés, tan perduda estava amb els seus vagareigs sentimentals. Aquest era el seu defecte més obscè: una sentimentalitat que li vessava per tota aquella bellesa tova, rodona i tan agradosa per a tothom. Aquell capvespre la vaig escoltar quan, amb una excusa poma que no record, deia a mumare que anava a ca madò Pereta, a aquella casa de pedres i fang que hi havia vora les barreres de l’entrada de Burínia. Em va fer mal veure com la mentida funcionava, i na Neus, amb el seu somriure més ingenu, partia per davall l’ombra blavissa de les xicarandanes per trobar-se amb en Sebastià. Ho sé perquè la vaig seguir d’enfora. Vaig comprovar com es saludaven just en el revolt que els amagava del casal i partien per entre el bosquet cap a les coves del Molinot. No sé com és que aquestes coses tan llunyanes m’apareixen amb una claror neta, quan no record ni què em donaren per sopar ahir vespre en aquesta residència de vells xarucs on també, com en una altra clausura ben diferent de la religiosa, m’he tancat de per vida. No m’havia errat: arribaren a l’entrada del coval i començaren a baixar els escalons que davallaven a aquella fresquera plena d’estalactites il·luminades per l’ull de bou d’un pou que deixava entrar un redol de llum dins la foscor espessa. Em vaig posar a l’aguait com un caçador expert. Vaig esperar. I va passar més d’una hora. Primer va sortir en Sebastià, i darrere na Neus amb la cara envermellida i els ulls molt lluents, com si hagués plorat i rigut massa estona. No podia consentir allò de cap manera, calia que fes alguna cosa sense esperar, impulsada pel desfici que em posseïa. Una nina estúpida, mal educada i dolenta com jo va poder arrossegar al fang aquell jove encantador i intel·ligent, pensant que el que feia era meravellós i, alhora, necessari per a tots. Vaig deixar passar uns quants dies. Allò ja era definitiu: estaven enamorats. Calia que actuàs de pressa perquè podria passar alguna cosa irremeiable. Mumare no m’escoltava gaire, emperò quan va sentir que els noms de na Neus i en Sebastià s’entremesclaven, va tenir un esglai. Record com si fos ara que se’n va dur una mà al cor i mormolà alguna cosa com: aquesta filla em matarà. La meva vèrbola dolenta anava confegint tota casta de detalls que m’inventava sobre la marxa i que donaven versemblança a la meva història. Mumare havia quedat esblanqueïda i callava com si la meva torrentera de paraules fossin les d’una sibil·la profètica que li contàs els esdeveniments més terribles que el seu cervellet petit i purità entenia com si un cap de fibló hagués devastat les nostres existències sense que ella se n’hagués temut. Mormolava baixet quan jo donava les fites exactes d’unes mentiudes tan ben contades que li feien dir: No pot esser, no pot esser… I jo em donava corda per dedins i vaig haver de frenar-me, cop en sec, amb una afirmació que la deixà a la vora de l’acubor: mumare, crec que na Neus jo no és verja. Els resultats superaren totes les expectatives. En Sebastià va desaparèixer del nostre estiu i na Neus es va posar molt malalta. Mir la plagueta on damunt les taques blavoses i liles de les flors de les xicarandanes esclafades vaig dibuixar els seus dos cossos nus ben adherits, ben aferrats, fets u, i sent com si això em reviscolàs per dedins i em fes sentir alguna de les poques emocions que han travessat la meva vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!