25 de juny de 2013
Sense categoria
1 comentari
TEXT
Aquí hi ha un Tu en el qual el meu Jo es reflecteix. Això deia Stefan Zweig quan acabava de llegir Montaigne.
“Maria Esperança sempre havia tingut la mà trencada amb les porteres de Barcelona i especialment amb la de la casa de l’àvia materna, Elisenda Gironès i Salomó (aquell segon cognom de Salomó sempre l’havia fascinada), que vivia al Passeig de Sant Joan, a dues passes del monument de Mossèn Cinto Verdaguer. Maria Esperança estudiava tercer de filologia catalana a la Universitat de Barcelona. La seva mare li deia que allò era tirar els diners dins la mar perquè amb aquella carrera acabaria de sense sostre i demanant caritat a la porta d’una església. Hauria d’haver fet farmàcia com la seva cosina Mariví, perquè aquestes sí que es forren.
Emperò a ella li agradava escriure i no s’havia atrevit mai a confessar-ho a la seva família, que consideraven els artistes com uns altres morts de gana. La seva amiga coral, Muntseta Navarro, estava tancada dins el rectorat per protestar contra els retalls a les beques i a la recerca. Emperò ella sabia la veritat. S’havia enrotllat amb Carles Mundó, que era un dels líders antisistema, i no es desferrava del seu costat ni de dia ni de nit perquè l’envoltaven unes hienes que se’l volien cruspir en qualsevol moment. Maria Esperança no era gens fan de Carles, a qui trobava masclista i violent. A Muntseta la tractava com a una criada, n’abusava emocionalment sempre seguit i la humiliava en públic, la feia sentir culpable per no res, i l’enfonsava en qualsevol ocasió. Però Muntseta, com moltes de dones maltractades, estava penjada com una mona i ho consentia tot. Segurament a hores d’ara ja s’hauria convertit en la primera esclava de l’harem de Carles. Feia un moment li acabava d’enviar un essaemaessa: Wert ets colló, carn de paredó! Aquesta era la consigna cutre que ell devia xisclar a les assemblees. Maria Esperança havia decidit que aquell matí sense classe es dedicaria a visitar donya Simona Calixtra, l’àvia de la portera actual de la casa de la seva àvia, Salomona com la batejà de petita. Aquella dona de més de noranta-cinc anys era per a ella com una sibil·la que coneixia el passat, el present i el futur i tenia la capacitat de fer amb aquests temps combinacions malabars. Feia estona que volia escriure una novel·la curta amb els seus records d’infantesa i col·locar donya Simona al centre del relat com la deessa que mou els fils de les titelles. L’ entusiasmava la seva simplicitat, aquell posat de dona beneita que la sap molt llarga davall davall. La veia com un personatge fugitiu, amb el vestit negre, un poc demodé de dona de barri, amb aquella innocència de tanoca que feia dir a la seva néta: Maria Esperança, no puc entendre com parles amb l’àvia, tu, que ets una noia intel·ligent i estudiada conversant amb una vella boja i ignorant. Això, o alguna cosa semblant, deia la Salomona, que tenia un cervell de mosquit i l’únic que sabia fer era empimpollar-se amb un maquillatge exagerat per als seus anys i sortir amb tres amigues tan lloros com ella per anar a prendre xocolata amb ensaïmades al carrer de Petritxol. Maria Esperança sabia que donya Simona era la que coneixia les respostes davant la crisi i el caos, la que estava decantada i no participava en l’estafa general. Per això quan la va veure asseguda en un balancí rere els vidres modernistes d’aquella entrada plena de roses de porcellana va tenir una alegria tan gran que l’abraçà llargament. I que no té fred, aquí? Fred? Fred? No diguis disbarats! Fred, amb aquesta calefacció d’infern. No hi puc viure amb aquest foc que m’infla i m’infla com si fos un globus d’aquells que duia de nina petita. A més a més no saps que els meus avantpassats vénen de Grenlàndia? Maria Esperança va badar uns ulls com dos plats de ceràmica valenciana. I llavors donya Simona es va posar a contar la festa que havia fet quan per la ràdio havia sentit que els grenlandesos avançaven un munt de passes més cap a la independència dels danesots. Perquè donya Simona, i això crec que no ho sabia ningú de la seva família, era més independentista que els d’Esquerra Republicana. Saps com ha anat? Els grenlandesos són molt vius, i molt treballadors, no diuen a ningú que davall el gel hi ha petroli. Xusssst! Muts i a la gàbia! Els danesots els ho robarien tot. No són com nosaltres. Mira, mira. No els veus, Maria Esperança? No veus aquest desgavell? No veus els rius de merda que hi ha davall el passeig? No veus la merderada que baixa cap al port? No veus tot aquest merder que ens envolta per totes parts? No t’adones que vivim sobre la merda? Així som nosaltres els catalans, tous, tous i mandrosos. I així no anirem enlloc ni arrabassarem la independència. Ai! Filleta meva, on és la rauxa? De què ens ha servit tant de seny? Només veig aquesta xarxa de torrents merders arreu arreu. No sents la pudor? Sentir la pudor de la pròpia merda és el pitjor que hi ha. Has d’anar amb compte, nineta, compte que no t’arrosseguin! I Maria Esperança l’escoltava flipada mentre ella s’engronsava i cantava aquella cançó gevi merdera carregada de totes les raons i desraons del món.” Post scriptum que hi té molt a veure. Fins aquí heu llegit el text que hi havia dins la carta que m’envià la meva amiga Rosa Bramon, que estudia a Barcelona filologia anglesa. Li vaig demanar permís per publicar-lo perquè crec que amb la ingenuïtat i la innocència del relat reflecteix, ben esbiaixadament com toca, un estat de la feta que explica moltes de coses de la situació actual al Principat de Catalunya. Em contava, i això és una paradoxa respecte als personatges del conte, que el tal Carles al qual no podia veure ni en pintura, la va seduir una nit a la discoteca Ciros de Cadaqués, i des de llavors fa part del seu harem. Tot massa real i irònic.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
<a href=”http://www.up-essencia.net/” target=”_blank”>up essencia</a>
<a href=”http://www.polishop-brasil.com/” target=”_blank”>Polishop com vc</a>