17 de juny de 2013
Sense categoria
0 comentaris
ELS ANGLES MORTS DE LA HISTÒRIA
Recollia no-resos sense saber gairebé per què: per la seva forma insòlita, esmolada, per l’excitació que em produïen, l’encant, un record, el gust de la asimetria.
Sé que contar tot això serà lent, complex, ple d’obstacles. M’ha costat molt començar. Ara que ja tenc una retxa i mitja puc embragar amb la lentitud d’aquell dos cavalls vermell cirera que tenia als vint anys i que fa part de la meva cronologia conductora, que sempre ha estat un poc esburbada. Sé que contar tot això serà dur i mal de fer perquè quan després d’un accident de cotxe aquest queda romput en mil i un bocins no és gens fàcil agafar-ne cadascuna de les peces i reconstruir l’automòbil. Em sent així: desfeta. Caldria que intentàs bastir una escriptura senzilla i complicada alhora, de diversos estrats, perquè no és cert que la vida estigui escandida pels esdeveniments. Només la memòria pot donar sentit a aquesta massa informe on he de pouar cadascuna de les fetes, de les fites. Allò que resta ben visible, ben deïdor, és sovint el més superflu.
Allò que fa més planta és l’aparença, la superfície de la nostra experiència. I a mi m’interessa la resta, allò que queda a l’interior, obscur, fort fins al punt de no poder ser evocat amb cap mecanisme ordinari. No puc descriure en un ordre causal cadascuna de les accions que enrevoltaren aquella mirada en què podria resumir el cop, el xoc, la caiguda. Havíem quedat a l’Hotel de la Cala. Ho havia decidit ell. Potser els homes tenen aquesta capacitat d’aixecar ruïnes en els llocs on foren feliços. Si em demanassin que pintàs cadascuna de les cambres de l’hotel on ens trobàrem podria fer un exercici fàcil i confegiria tota una sèrie d’elements —el llit immens, el tacte dels llençols de fil, la claror d’aquàrium que rere les fulles d’una palmera tacava tot l’espai, aquella coloració del mar que ens pujava des dels peus al cap i ens deixava dins una atmosfera amarada de saladines i fons de roques plenes de posidònies i eriçons que es mesclaven amb clapes d’arena refulgents—, confegiria tot un seguit d’accions antigues —el gust de la ginebra damunt els teus llavis, aquelles narracions terribles de les teves ferides de guerra, la gloriosa escenificació d’unes nits travessades d’un sexe rabiós de tan carnal, subtil de tan desitjat— i quedaria extenuada sabent que la literatura no pot recosir allò que la vida ha esqueixat. Quan ell va dir per telèfon el nom de l’hotel vaig estar a punt de dir que no, que em semblava una ensarronada, un parany per a tots dos. Sí, tot dos sabíem que s’acostava el final i no volíem reconèixer-ho. O allò era una idea meva que m’obsessionava fins al punt d’enflocar-li a ell una participació que no sabia. Però no cal avançar el ritme de les coses. Anava pel carrer de Sant Miquel cap a l’estació d’autobusos per agafar el correu que em duria a Alcari, als seus braços. Per què en aquells moments pensava en una escena clàssica, quan els amants descobreixen que la felicitat no és sempre divertida? Em vengué al cap la imatge d’Anna Karènina i Vronski avorrint-se mortalment en el camp rus on ells s’havien donat cita amb els seus desigs més intensos. I en aquell instant mateix vaig veure la bubota d’un cos que queia d’un pis molt alt. Sé que em vaig dur les mans a la boca i el crit va quedar ofegat per l’angoixa de veure aquella caiguda en càmera lenta que no s’acabava mai i m’envaïa tota sencera una gran malura. Un dolor em travessava estrany i íntim alhora. Sense atur els camins singulars es creuen en l’anonimat més gran i de sobte, el xoc, el rencontre improbable que incrustava en mi tota la força i tota la violència. Em sentia tot el cos esmorteït, com si hagués fet tots els gestos possibles per retenir aquell home, atrapar aquell home al vol, salvar aquell home. Portava tota la vida d’aquell home que havia entrat en la meva per efracció i ignorava si havia estat una vida tranquil·la o plena de desgràcies. En mi, aquest instant resta singular, la vida es mescla amb l’agonia, la felicitat i la pèrdua de la felicitat entren en la composició del mateix aliatge i acceptava que el sabor de les coses es dedueix de la seva precarietat. I cop en sec es va posar a ploure entre la cridòria de la gent i les sirenes d’una ambulància. No sé quin temps va passar des d’aquella visió fins que em vaig trobar asseguda en un bar de la cantonada amb un gintònic que em vaig beure amb la setada dels perduts pel desert. Escoltava la pluja com un consol, com una redempció, com un bàlsam. Com més intenses són les coses més difícil és fer-les aflorar senceres. Tot em ve a empentes, com en un film antic i molt retxat en què les escenes es juxtaposen amb la incongruència d’un muntador poc respectuós amb el guió. Em veig dins una botiga amb molts de miralls, m’emprov un vestit verd que em cau molt bé i que ell diria que fa joc amb la lluentor dels meus ulls. I em faria una foto. Em pos a riure i la venedora em demana alguna cosa que no escolt. El compr. M’he escapat d’aquell indret i camín per la Rambla quan les floristes tanquen els quioscs. Cal fer el cor fort, em dic com si fos una malalta a la qual han comunicat el seu estat terminal. La tarda ha caigut com si un vel blau marí s’hagués apoderat de Ciutat. El padrí em posava un cartró al radi de la bicicleta nova i jo petarrellejava amb els llavis com si fos una moto. Són imatges que apareixen quan escolt el so del brollador a les envistes del ficus gegantí de l’històric Jardí Botànic. Sona el telèfon i no l’agaf. El padrí que em feia observar amb minuciositats d’ornitòleg els nius de les oronelles vora les bigues de la portassa. Mira com els han fets, com mestres d’obra amb fang i saliva, com les cases antigues, com les parets antigues. I vénen cada any amb la regularitat del temps. En vaig tenir una, d’oronella, que era molt ximple i em va deixar que li posàs un anellet d’or a la pota esquerra. Cada final de primavera quan venia em feia voltes i voltes per devers el cap per saludar-me, per dir-me que ja havia tornat. I això va durar totes les primaveres de la meva adolescència. Li havia posat un nom: Mírtia. Fins que un any vaig veure que volava més baix i feia unes cucaveles tortes. Allò no em va agradar gens. La mirava més que mai. La vigilava tot el temps fins que un capaltard va pegar una mala volada i va caure als meus peus: era morta. Per què tornen les llàgrimes lentes, ufanes, infinites? El telèfon sona intermitent cada pocs minuts. No tenc contestera. He comprat un paraigua. L’obr amb parsimònia perquè cau una aigua de clauet en aquest passeig Mallorca. Mir el torrent de la Riera com si fos un riu. Podria agafar un taxi i partir cap a Alcari. Trobaria com d’altres vegades una excusa per a aquella discordança. L’home suïcidat m’ho impedeix. I tampoc no puc tornar a ca meva perquè el meu marit es pensa que he partit per un viatge de feina. Voldria trobar un to just per expressar el meu estat, aquesta desfeta entre dues situacions que no tenen solució de continuïtat. La mà endreça els mots que ja no poden dir la passió compartida. Adéu, amor. Què empenyia aquell home que es tirà al carrer? D’on volia fugir? El telèfon sona intermitentment. L’apag. Tenc una idea molt clara: Sé que ell i jo no tornarem a encaixar mai. I així i tot pens que viure és bo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!