Plagueta de Bord

Estic segur que tots em prenen per un instrument. Quan descobriran que som una partitura?

 

L’únic problema, despertar l’esperit. Aquest despertar és un procés complicat, molt més enllà de la comprensió. Com el refilar del sebel·lí, aquest ocell nocturn que m’ha ferit el cuc de l’orella quan tornava de passejar i em trobava dins les ombres de reixes que feia la llum d’un fanal amb les bigues de la pèrgola dels pebreboners. Unes notes de la gola d’un ocell basten perquè tota jo reviscoli. La reviviscència d’una planta seca per l’aigua sempre m’ha fet volar. El maquillatge sonor. La brutor és aquí, dins meu, dins el món, arreu. La combustió ficcional també té brutors.

Aquest canvi brusc de coordenades d’en Joan Jaume em fa descobrir tota una altra perspectiva: la desposessió de mi mateixa, la nuesa perduda. Voldria veure-hi amb molt alta definició i en canvi em trob amb ulls de talp. He somniat que una rata-pinyada acabava d’entrar dins el gabinet on escrivia per no sé on i que pegava voltes com una orada? He obert el finestral d’ampit en ampla. La rata-pinyada em feia por, em feia fàstic, em feia ganes de xisclar. La imaginava topant contra la cabellera, rebolcant-se pel crani intentant alçar el vol. I enredant-se de cada vegada més amb els pèls desfets. Quina escarrufada! Es torbava a sortir pel finestral ben obert. Feia voltes i voltes rata-pinyadesques a prop dels llibres de les prestatgeries, a prop de l’aranya de Murano al centre i no topava enlloc. Al final trobava la sortida. On és la sortida? Aquest vol erràtic m’ha transportat a una passejada amb en Joan Jaume aquell capvespre dels primers temps. La vida és massa dura per deixar passar aquests instants privilegiats. Em vaig quedar una estona silenciosa. Caminàvem pel carrer dels Senallers, que és molt estret, i jo no gosava mirar aquells ulls seus d’un color clar rera unes pestanyes descambuixades. Respira fondo, respira fondo, em deia a mi mateixa. Ell insistia: Trobes que és un doi això que et dic? No, no, de cap manera, vaig respondre embarbussant-me. Just em faltava returar. Feliçment el mostrador del Sensacionari era una festa. Tot un paisatge d’altes muntanyes amb neu damunt els boscos i casetes de fusta amb les teulades en punta i molts de personatges: pagesos, dinosaures, indis, ramats d’ovelles, pastors, cavalls, diligències, forts, vaquers i llumets, tot en un ordre anàrquic, i allà, mig amagat, vora uns troncs, a un costat, l’osset. Sí, hi havia un ós petit de color marró amb els ulls que eren dues bolles i un nasset i uns morrets negres. Ell em va deixar mirant l’aparador. Quan vaig veure que agafava l’ós, el pagava i el me duia, estava paralitzada. Allò va ser definitiu. Ara, en Joan Jaume, el meu home des de fa dos anys, jau en estat de coma a una uci de la clínica Bellver. Ho dic i ho repetesc mentre camín per davall els plàtans de la Rambla de Palma. Amb les ulleres de sol i aquest mocador al cap dec semblar una estrangera. No tenc ganes de veure ningú. Només puc estar amb ell una hora el matí i una hora l’horabaixa. I la resta de temps he d’aguantar tota la família que em deixa baldada de preguntes, de llàstimes i de plors. Com pot ser que en un dia tota la meva vida hagi pegat un gir tan gran, tan excessiu? El que no passa en un any passa en un segon. Avui els he reunit a tots al bar de la clínica i els he explicat amb detalls el que ja saben. En Joan Jaume està en coma amb una commoció cerebral produïda pel cop que li va pegar un cotxe que es va botar un semàfor vermell. Hem de tenir paciència i esperar. Li fan totes les proves possibles. Segurament el podran operar. Emperò cal tenir molta, molta de paciència. I en acabar, segueixen les preguntes: com ha quedat la moto, qui tenia la culpa de l’accident, què pagarà l’assegurança… He mirat a tothom fit a fit i els he dit: Me’n vaig a passejar, totasola! No puc pus! I t’he enyorat tan fort, Joan Jaume, com si fos la primera vegada, aquella, quan ens donàrem cita al bar Varadero i tu no acabaves d’arribar mai. Precisament havies tingut una pana amb la punyetera kawasaki, el teu cavall íntim. Quan et mirava intubat era com una bruixeria! Les imatges arribaven a la consciència d’una forma tan intensa que m’apareixien més vertaderes que sobre el llençol d’una pantalla gran; la pell calfredada pel dolor, el perfum pesat dels medicaments i aquell ambient dur i fràgil de les màquines que controlaven els alens de la teva vida, m’envestien i em destrossaven. Tu callaves tant que tota jo era un remolí de sons magnètics! Cadascuna de les pantalles que envoltaven la despulla del teu cos, que havia estimat tantes de vegades, eren plenes de gràfiques en moviment, com l’espectacle d’un funambulista que travessa tot el temps una corda fluixa sobre la mort. No em podia avesar a la possibilitat pròxima de la teva desaparició, malgrat que el doctor Malugat em repetia que el cervell era un misteri, que calien moltes de proves, escàners, ressonàncies i tacs per saber si te n’anaves o te’n desfeies. Em vaig fixar que quan el metge deia «el cervell» era com si parlàs d’una joia molt apreciada, d’un tresor que calia protegir dels malfactors. El cervell era un continent ple de terres i mars inexplorades. El cervell era un oceà amb profunditats abisals i remotes, inconegudes. El cervell era un cel ple de sols i d’estrelles i de galàxies que encara no coneixia ningú. Dins el capaltard vermell, feia una lleugera brusquina i hi havia poca gent pel carrer. He mirat el rellotge. Faltava mitja hora per tornar estar al teu costat, Joan Jaume, per esperar que tenguessis els ulls oberts. I cop en sec he recordat una frase teva quan discutíem amb uns amics sobre els òrgans sexuals. Tothom hi havia dit la seva amb molta de genitalitat dominant. D’això te’n queixaves. Tu, que a més a més de ser físic, creies que la ciència ens treia de moltes intempèries, aixecares un poc la veu, aquesta veu que m’enamorà, i digueres: basta de vèrbola, el cervell és l’òrgan sexual dels humans. I tots et donaren la raó.