Mesquida: ‘La poesia no pot mancar mai i ara, malgrat tot, cal mirar endavant’

• Xarxes socials
• Envia l’article
• Imprimeix l’article
• Converteix a PDF

El XV Festival de Poesia de la Mediterrània viu moments difícils. Però no per això ha deixat de reivindicar-se i fer-se enguany, una vegada més, com cada any, amb una dotzena de poetes convidats, que repartiran poesia per Palma durant dos dies i mig (programa). ‘La poesia és un aliment necessari en temps de misèria cultural i econòmica’, diu Biel Mesquida, director i ànima del festival, que tot i que reconèixer que el certamen es fa ‘sota mínims’, també vol persistir, perquè cal, perquè emocionar-se és senzillament imprescindible i la poesia emociona. ‘Què faríem sense la poesia?’, es pregunta. En aquesta entrevista parlem amb ell del festival, dels poetes convidats –entre els quals hi ah el poeta palestí refugiat Basem Al-Nabriss–, del futur, del cop quasi mortal de la crisi i les retallades. I de la poesia.

—El lector més viu de ben segur ja s’haurà adonat que manca l’enllaç de la web del festival… No teniu web?
—No, som tan pobres que no tenim ni web. El festival es troba sota mínims. Hem sobreviscut a l’austericidi, però no podem ni fer una web. Hem sobreviscut gràcies al Consell de Mallorca, que fa quinze anys que organitza el festival, a l’Institut d’Estudis Baleàrics, i gràcies també a l’empresa privada: l’Hotel Jaime III i  Jardí de Son Oliver. Però nam sota mínims.

—La crisi i les retallades, especialment dures a la cultura…
—Ja fa tres anys que el festival viu sota mínims. I aquest, més que mai. No tenim doblers i tot està comptat fins al cèntim. Però continuem, perquè el festival i la poesia s’ho valen.

—La poesia, més necessària que mai, com dieu en aquest apunt al bloc, que fa d’aperitiu al festival…
—La poesia és un aliment necessari en temps de misèria cultural i econòmica. Què faríem sense? La necessitam.

—Al festival d’enguany, hi ha poetes joves i d’orígens prou diferents. Com s’ha fet la tria? Amb quins criteris?
—De manera eclèctica, anàrquica i cercant poetes de veritat. I actuals. La faig jo, de la mateixa manera que que l’he feta els darrers quinze anys. Són poetes autèntics, però molt diferents entre si i amb maneres de fer molt diferents. Hi tenim per exemple un poeta croat, Marko Pogacar, que vaig conèixer a Farrera quan el va dur l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig llegir els seus versos traduïts al català i em va interessar de seguida. A més, tinc amistats que m’ajuden a triar i descobrir poetes autèntics del moment. I enguany faig una cosa que no havia fet mai: repetisc amb dos poetes, perquè me vaig sentir una mica descobridor d’ells: Kirmen Uribe, un dels grans poetes joves d’Euskadi, i Jordi Llavina, català, que ja és més consolidat.

—Un dels noms que més expectació ha generat és el del palestí Basem Al-Nabriss…
—Sí, la cosa més sorprenent és que es troba amenaçat pels israelians i per Hamàs alhora. És un poeta refugiat gràcies al PEN català, que l’ha acollit, i viu a Barcelona. Llegirà en la seva llengua, sense traducció, perquè es pugui sentir la música de la poesia. Sorprendrà.

—Poetes joves, contemporanis… Un festival que malgrat la crisi vol mirar endavant…
—Exacte, amb vocació de continuïtat, innovació i llarga vida. Però és un festival que també vol recordar quan calgui. Enguany és dedicat a Rosselló-Pòrcel. Combina aquesta doble mirada: cap enrere pel que cal i cap endavant per tota la resta.

—Com es recordarà Rosselló-Pòrcel?
—Amb un llibre especial, de 360 pàgines, que edita el mateix festival, en què hi ha poemes d’ell, textos que s’hi refereixen, etc. També s’hi recorden altres poetes que enguany són protagonistes, com Joana Raspall, Salvador Espriu… I s’hi recullen poemes dels poetes convidats, en llengua original i traduïts al català, la nostra llengua, romànica, antiga, europea i amenaçada. Perquè, com deia, volem ser un festival contemporani. I per això volem gent nova que emocioni. Tenc certa vista en això: en l’apartat de grups musicals, un cada any, vaig portar els Amics de les Arts quan ningú no els coneixia. Havíem portat Pascal Comelade, la Sílvia Pérez Cruz, quan tampoc ningú no la coneixia…  Sempre cerc grups que m’atreguin i que siguin gent un poc desconeguda. Enguany portam els Taverners, que acaben de gravar el primer disc i ja veureu que serà un grup emergent per aquests anys que vénen. Toquen folk i rock i fan algunes versions de la Nova Cançó. També musicaran alguns poemes de Rosselló-Pòrcel.

—Gent nova que emocioni…
—La poesia són emocions. I per això és imprescindible. I per això, per exemple, el dia 6 anam a fer un recital a la presó de Palma, com és tradició, davant de dos-cents interns que escolten cada any la poesia en silenci. I els regalem, a tots, el llibre. Aquest recital, amb poetes actuals i bons de llocs tan diferents, sí que emociona. És per això que la poesia no pot mancar mai i ara, malgrat tot, cal mirar endavant. I la poesia pot prendre moltes formes, no solament la del vers. Per exemple, per ser trencadors, portam escriptors que no estan reconeguts com a poetes però que tenen escriptura poètica, com en Pau Faner. Ell és considerat narrador, però jo consider que és narrador poeta.

—Es complementen bé aquest festival, a Palma, i el de Barcelona?
—Tots els festivals es combinen entre si. Són germans, perquè la poesia és música i els festivals són concerts verbals. Dir poesia és molt important perquè aquest n’és l’origen i lliga amb la tradició oral. La poesia era cant. I encara ho és. Si no, no és poesia. Per això els dos festivals es poden complementar. I perquè de poesia no n’hi haurà mai prou.