3 de juny de 2013
Sense categoria
0 comentaris
retrat de família
Abans que em posi a dibuixar signes damunt el paper no hi ha res, excepte un magma informe de sensacions més o menys confuses de records més o menys acumulats, i un vague, molt vague, projecte.
Nom Catalina Contestí i som perruquera. Els devuit anys només es fan una vegada, i avui és el dia de na Nevetes, la meva filla gran. El meu home, n’Andreu Ferrer, anava molt alís perquè la remor que funcionava dins la feina era una suspensió de pagaments del porcot de Grafimsa, don Felip Roig, el qual després d’haver tret el suc d’aquelles màquines primeres de les noves tecnologies, ara, quan les havia de canviar, deia que no tenia doblers i tothom al carrer s’ha dit. Quan vaig obrir el telèfon mòbil ja sabia que era ell que em donaria qualsevol excusa per arribar tard.
Però la cosa era pitjor, les remors s’havien convertit en una realitat i els treballadors feien una assemblea per veure què calia fer davant aquella catàstrofe. Pobrissó, vaig pensar tot d’una, amb aquests maldecaps no és gens estrany que s’hagi oblidat de la festa i de la seva única comesa: passar per Can Joan de s’Aigo a cercar l’ensaïmada de nata. Les espelmetes les vaig afinar a una drogueria dels Oms i eren una monada: com més bufaves, més s’encenien. Com pots suposar, Catalineta, no estic per festes, i si arrib a les nou i mitja pots donar gràcies al dimoni cucarell. Amb tu a l’atur sense cobrar res i jo a l’atur amb quatre duros de misèria haurem de tornar a Costitx a ca mumare perquè no podrem ni pagar el lloguer del pis. Quan vaig sentir aquella veu escardada que li coneixia com si l’hagués parit, els ulls em varen espirejar. Vaig agafar forces per tot el cos per no posar-me a xisclar i estirar-me els cabells com si hagués perdut el cap. I vaig cercar una solució a la desesperada que nomia Tià. Aquest fill meu aviciat ja té catorze anys i busques, i si li vaig amb bones segur que podrà anar a cercar l’ensaïmada, però… Una mare no s’enganya mai i sap com pensen les seves criatures fil per randa. Primer de tot no contestava al mòbil. Això em va desarmar. Li havia dit mil vegades que si tenia aquella jugueta era, sobretot, per estar pendent de les meves telefonades. Mumare, quan faig esqueit no puc estar pendent del mòbil. No ho has dit sempre: quan es condueix no es pot contestar el telèfon. Aquelles contestes tan clares em desarmaven i el deixava fer. Ara insistia com una nàufraga que necessita ajuda. M’hauré d’espavilar per un altre cantó, vaig pensar cansada de prémer botons i sentir que la bústia era plena. Aquí vaig tenir un regir sobtat: de na Nevetes, que feia feina a uns grans magatzems, no tenia ni idea de l’hora que acabava el torn. Vaig tornar a fer servir el mòbil i la condemnada comunicava i comunicava. No és estrany que tots els euros se’n vagin darrere els mòbils, perquè aquesta família nostra sembla que només sap parlar amb aquests aparellets. I pobra de mi que havia estat des del principi una militant antimòbil, amb les pressions de tots els membres no m’havia quedat més remei que acotar el cap i agafar aquella eina com l’única possibilitat de comunicació familiar. Na Nevetes es va torbar molt a contestar-me. Finalment em contestà amb un “què et passa, mumare, amb tanta telefonera”, i jo vaig quedar ben esculada quan li vaig sentir dir que no sabia si aquesta nit vendria a sopar perquè havia quedat amb en Jordi per anar al cine. Aquí va ser quan em pegà una pujada multisèmica de sang, de sucre, de nervis i d’oradura. I plorant llàgrimes de sang no em va quedar més remei que rompre en mil bocins l’efecte sorpresa tan somniat per la innocència d’una mare il·lusionada. Que has preparat un sopar familiar per donar-me els molts d’anys? Ufff! Quin mal rotllo! Això s’avisa amb temps. Ara hauré de dir a en Jordi que hi véngui, i a ell no li van aquestes mogudes. Allò va ser com un cop de gràcia! Millor, de desgràcia! La meva filla desballestava tot el que li havia organitzat: la sopa de ceba que l’entusiasmava, la porcella rostida que la tornava beneita, les delicioses profiteroles amb xocolata que eren les seves postres preferides i, per afegitó, l’ensaïmada de nata que era la carn amb la qual l’havia peixida de petitona. Fent morros em va dir que vendria com si fos un càstig. I que duria aquell Jordi tot ple de pírcings i calaveres i del Madrid, que quan es posava a discutir de futbol amb el meu Andreu, els crits se sentien des del Born. Què vaig fer: anar a l’habitació de la planxa, posar la música pelviana i començar els exercicis. Aquelles llargues ondulacions de la columna vertebral em tranquil·litzaven. Així com m’havien llevat la incontinència urinària nocturna i les hemorroides, ara desapareixien els problemes amb na Nevetes, les presses perquè tot estigués a punt, la decoració de la taula, aquell temps que passava a les totes amb tantes de coses per fer. I jo, Catalina Contestí, feia la dansa del ventre, aquella onada completa amb oscil·lacions de pelvis i de columna que em pujava l’energia fins al cap i me la tornava a baixar fins a la pantafena. Després tot va anar a esclatabutzes. Vaig partir de quatres a cercar l’ensaïmada de nata, i quan vaig arribar a Can Joan de s’Aigo encara no l’havien preparada. Tot era un seguit de catàstrofes. En arribar a casa, en Tià estava mort de gana i havia atacat la porcella, que quedava deslluïda dins la rostidora. L’hauria rebentat d’una galtada, jo que era tan curosa amb la presentació. A les nou tocades arribaren na Nevetes i en Jordi, que estava de mala llet perquè el Barça havia fitxat en Neymar. Li vaig dir que callàs perquè el meu home estava alabat de la feta i no volia bregues aquell vespre. A les deu i mitja tocades ens posàrem a sopar amb un Andreu molt emprenyat perquè els sindicats asseguraven que els treien defora a tots. Amb la nerviada se’m va cremar el formatge de la sopa de ceba. La porcella no agradà a na Nevetes perquè deia que tenia gust de peix. Les profiteroles tothom les va trobar tiroses. I na Nevetes, quan va destapar el regal, un vestit estampat de lila, va pegar un crit d’oi perquè no podia aguantar el color de les feministes. En el moment de dur l’ensaïmada de nata amb les espelmes enceses, en Tià va travelar amb el moix i l’ensaïmada va caure damunt els pèls punxeguts d’en Jordi, que va quedar tot socorrat i amb clapes, que vaig tapar amb halibut. Pegava crits com un boig i ens volia matar a tots. Allò va ser un desgavell. Sort que quan anàrem al PAC li donaren una injecció de cavall de no sé quin calmant que el va deixar estormiat. Varen dir que les cremades eren molt superficials i que no n’hi quedarien seqüeles. Na Nevetes, rabiosa, em va dir que no em xerrarà en un any. Post scriptum que no hi té res a veure: Lectors amics de la poesia. Us esper al XV Festival de Poesia de la Mediterrània dia 4 (concert del grup Taverners) i dia 5 de juny (concert de 12 poetes d’arreu del Món) a les nou del vespre al Teatre Principal. Serà una festassa de sentir, escoltar, veure, tocar i practicar mil i una sensorialitats!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!