Amb tot el truller que respresenta un festival de poesia cal preparar-se a fons amb exercicis de serenitat. Això és el que practic aquestes darreres jornades intentant que els vertígens de les telefonades, els mails i les converses que cal fer perquè tot surti rodó no em tapin. Ahir vàrem tenir una reunió d’alguns dels coratjosos organitzadors (Sussi, Núria, Pedro) al Jardí de son Oliver dels altres i alts col·laboradors Margalida Moragues i Olivier Wincker. En un espai magnífic i antic ens passàrem algunes hores d’organització de feines pràctiques. Tot va anar molt bé. Són un voluntaris poètics entregats. I després férem una llarga passejada per aquell jardí que conjuga la perfecció geomètrica de les formes amb la perfecció ordenada d’un bosquet en què les mates, els ullastres i les alzines combinades amb caminois i columnes col·locades per les mans artístiques de M i O han aconseguit que ens amarassim d’una atmosfera de serenitat entre els canvis de llums d’aquest començament d’estiu tan especial. Després dins el menjador de la possessió desgustàrem uns espaguetis amb tàperes extraordinaris on juntàrem tesi i plaer. M’agradà molt la tesi d’Olivier que parlava del neofeixisme que torna i que passa per una alienació de la gent conjugada amb un empobriment del llenguatge. Aquesta reducció del llenguatge, és una reducció del lèxic i de la sintaxi, de la forma d’expressar-nos o sia de la forma de sentir (perquè ens expressam i després sentim, sentim com ens expressam com deia molt bé): aquest empobriment verbal dur al pensament únic, a la gent robotitzada, al sofriment i a la mort.
Quina meravella de diàlegs es trunyeraen i desfermaren en aquell sopar històrc, festivaler!
Avui he anat a Campos per veure l’exposició de Mateu Coll, Fer Feix. Ha estat una onada de serenitat a través d’una obra en què l’ordre, la senzillesa i l’energia es mesclen per oferir uns paisatges on els brancatges i els fruits petits i rodons es combinen amb la transparència de l’aire i de les ombres. Quan més mirava els quadres, les fotos polaroid, les fotos normals i els objectes, més m’impregnava d’una suavitat sensorial que em llançava per cels i horitzons novells i plens de seduccions. Les veladures i la forma de bastir les transparències m’enfonsaven per caminois d’un altre jardí interior en que els jocs de la llums i les ombres em creaven sentits invists, inoïts i enlairadors. Sí, m’he enlairat per minúscules finestres pictòriques sobre perspectives que m’obrien la mirada i el pensament amb la delicadesa de les imatges japones o xineses que diuen en el no-dir. Ha estat una immersió en la bellesa d’unes formes noves de trinca, fetes amb l’orfebreria dels sensibles.
I aquest horabaixa amb el meu amic P-M he passejat per jardí de Telloc comprovant el perfum dels lliris de Sant Josep, aquestes vares caravaggiesques que enguany han tornat a florir de les cabeces que tenen més de cent anys. He vist la força de les iuques, la claror de les figueres de moro, la potència de les mates antigues, la lluentor dels ailants entre pedres col·locades com a fites d’un món estimat.
Crec que em prepar bé per la Festa de la Paraula.
Una magnífica entrevista per mor de la saviesa de Gabriel Rodas al Diario de Mallorca m’ha acabat d’arrodonir el dia.
ro