Plagueta de Bord

ENFILAT A UN BALCÓ ALT, MOLT ALT I SENSE BARANES. El nin pujava per aquella escala interior cap a la floració de l’alba.  A la casa els pares dormien. Pels porticons que pegaven damunt  les teulades sentia la foscor de les campanes. Duia ben estreta la plagueta on escrivia allò que no podia mostrar a ningú. La grisor d’aquella hora entrava com si fos el record d’aquells malalts que tenen la color trencada i no milloren. El nin es treia aquells pensaments del cap com si fossin mosques vironeres que l’atacaven quan menys volia. Sabia que era l’hora en què els malalts creixen en el seu dolor com havia escrit mestre Ausiàs. Però el nin pujava i pujava com si aquelles escalons no s’haguessin d’acabar mai. La porta del terrat era gris cendra i l’espantava de crecs i cretecrecs amb algun xiscle quan, lentament, l’obria. Allà dalt, començava a néixer un pressentiment de llum. El nin es fregava els ulls plens de son per veure-hi més clar quan un raig de sol que sortia rere les palmeres del passeig de Sagrera el feria. Era l’hora justa. Quan obriria la plagueta i començaria a fer els gargots necessaris, els borratxos de la melodia que necessitava per viure.