Duc el cap foradat d’imatges teves que no em mostren res. Com si t’haguessis immobilitzat per sempre
27 de maig de 2013
Sense categoria
2 comentaris
una mateixa carn
L’art del conte suposa esquematitzar un univers en un espai limitat: l’economia dels mitjans s’ha de posar al servei de l’eficàcia dels efectes. La mà n’ha de saber molt de la mecànica rellotgera, de l’exactesa.
És mal de fer reconèixer-me dins aquest mirall on apareix un home de més de cinquanta anys amb una barba que clareja i blanqueja alhora, uns ulls enfonyats d’un verd alga que no tenen gaire brillantor, unes arrugues molt marcades al front del qual ja han desaparegut alguns solcs de cabells castanys i un poc onats i aquests risoris tan fondos que semblen dues ganivetades a cada galta amb aquests llavis prims que quan començ a riure’m de mi mateix mostren unes dents de conill ben esgrogueïdes pel tabac i la mala vida. Potser caldria que agafàs el sabó i la gilet i m’afaitàs amb quatre estirades aquesta barba bruta que em dóna un aspecte tan abandonat que quan hi pens em puja una glopada d’emoció i els ulls m’espiregen com si tots els esdeveniments d’aquests darrers dies recobrassin el fulgor d’una forma repentina i de cop es mesclassin dins un vertigen tan regirador que no em queda més remei que asseure’m al tabulet del bany i posar el cap entre les mans per plorar una estona fins que em passa aquesta ofegor que no em deixar fer res.
Si no fos que la llum que entra per una finestra allargassada s’ha densificat per tot de signes que anuncien la sortida del sol, diria que tenc la còrpora que levita dins una extensió artificial tan blanca com els llençols d’aquell terrat de la infantesa on m’agradava amagar-me de tothom i córrer entre el laberint fet de veles immaculades a les quals, quan ja no podia pus de fer voltes i revolts com si hagués viatjat per una mala fi de cels plens de neu, m’aferrava amb tota l’ànima per no caure i llavors una olor de net, de bugada, de lleixiu, m’entrava per tota la pell i em deixava com extasiat una bona estona. Hauria d’intentar esbrinar on cappar, què faig en aquest bany, qui hi ha dins el llit, com ha passat tot i en quin moment som. Però en lloc d’això només em ve, només veig la clariana del bosc de can Segur amb n’Aina, la meva germana gran, la meva única germana, que sua amb gotineues petites damunt el llavi de dalt d’un vermell cirera, que està mig adormida devora una mata i repira molt a poc a poc amb un moviment suau dels pits, que em fa una toquera espantosa fins que no puc pus i m’hi acost com un lladre i li pos els llavis damunt el seus i ella entreobre aquells ulls grossos color de cel fosc i em deixa fer una bona estona. Només puc recordar aquell gust de saladina mesclat amb el perfum de la humitat de les falgueres dins la claror fosca del sotabosc amb aquella gran tranquil·litat de les dues boques confegides. Em sap un greuer no poder definir totes les sensacions que em convertien en un material joiós, amarat de l’eufòria d’una felicitat altíssima que surava damunt el cos prim de la meva germana. Li diria quan em trobàs aquí, aperduat rere una nit en què han passat massa coses que potser no vull recordar, que he pensat molt en ella des que va començar aquest recorregut que no em deixa cap aclariment, sinó la necessitat d’inventar un cos que pugui substituir l’absència del seu i unes paraules enceses que intentin desprendre un fumer i unes espires que em duguin a la foganya de Pederna on ens passàvem tantes de nits contant-nos els nostres somnis inventats amb primorosa i llarga profusió. No, no va ser gens fàcil al principi. De vegades la vida té un costat molt sorprenent. La inauguració d’un cafè d’una amiga de l’institut, na Kikí Salom, amb una subhasta d’objectes, quadres i manuscrits d’artistes locals va ser una bona escenografia per trobar aquella doble perfecta. I plena de sorpreses. No la vaig veure tot d’una. Hi havia una gentada en aquell decorat magnífic d’una antiga esparteria on s’havia conservat el caràcter de les columnes de ferro fus, les voltes de totxos vermellosos i un aire de bar antic amb taules de marbre i cadires thonet. M’agradava la informalitat que regnava a l’ambient, amb gent de tota casta i condició: al·lotes joves amb maquillatges estridents que xisclaven com a histèriques, moters amb casc que semblava que aterraven de Mart, senyores de mitja edat molt endiumenjades amb xanelets i vestits negres amb perles al coll, homes amb americanes de pell negra i senyors majors als quals només el faltava un copalta per semblar anacrònics. M’havia posat uns vaquers vells i una camisa vermella perquè trobava que aquell vespre de començaments d’estiu feia una calorada. Vaig saludar a l’aviada grups de coneguts i amb el meu tassó de whisky em vaig dedicar a contemplar la feta des d’un altell que semblava un mirador sobre l’espectacle. Quan començà la subhasta d’un quadret meravellós de Gelabert amb una posta de sol carabassa al costat d’un casetó de pedra va ser quan la vaig veure. Des d’enfora era la doble de la meva germana Aina. Allò em va descarabutar, com si el meu cervell hagués creat un ectoplasma amb el cos d’una desconeguda. Quan s’acostava comprovava que era més jove que ella, però a mesura que pujava cap allà on em trobava amb una copa de cava a la mà, m’adonava amb tremolors i calfreds que aquella dona presentava una transfusió d’identitat amb n’Aina. Em va demanar si es podia asseure al meu costat. Només vaig dir quequejant que s’assemblava molt a la meva germana. Ah! Tens una germana? Sí, acaba de morir. I allà es va produir alguna cosa. Com si m’haguessin donat un cop fort al cap i començàs alguna reacció enigmàtica i profunda que m’arrossegàs a través d’un dispositiu clandestí cap a indrets i situacions que no podia preveure. Va passar alguna cosa grossa entre aquella dona que era la doble de la meva germana i jo. Com si es rompessin tots els panys. Com si es fes enfora la devastació. Com si començàssim una activitat revolucionària que no tenia enfront. Podria jurar damunt la Bíblia que vaig viure una de les temporades en què més vaig comprendre les dones. Era un home que es dedica a discernir una dona i li fa sentir que la comprèn més que el que ella es comprèn a si mateixa. Foren tan llargs els preparatius, aquelles sessions d’abstinència quan tens el fruit delitós a un no-res de la mà o dels llavis, aquelles esperes que no s’acabaven mai. Tu inventaves les frases més porques i jo grunyia. Tu amollaves les fortors més brutes i jo m’ensofronyava en unes cabòries que et deixaven extenuada. Tu m’insultaves amb els mots que fan servir els malanats i jo bavava. Fou un començ de faules vencedores i tu, tu, com una flama encesa i intocable. Sé que la intensitat terrible d’aquesta nit és el final d’alguna cosa. M’aixec com puc del tabulet d’un bany que no em diu res i vull entrar dins la cambra d’aquesta casa o d’aquest hotel o d’aquest hospital que no conec, que no sé. Duc el cap foradat d’imatges teves que no em mostren res. Com si t’haguessis immobilitzat per sempre. Avanç en càmera lenta com si cada passa fos un segle, com si cada alè marcàs el ritme de l’eternitat. I em fa una porada veure allò que trobaré rere aquesta porta que empeny amb suavitat de vellut com si darrere s’haguessin de repetir els crits ofegats, els espasmes, la rigidesa final del teu coll entre les meves mans fraternes.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 26 de maig de MMXIII]
-
-
quanta maldat hi ha darrera aquesta apariència de bona persona !!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!