26 de maig de 2013
Sense categoria
0 comentaris

LLEGIU ALICE MUNRO: MAGNÍFICA I EUFORITZANT!

ALICE MUNRO: UNA NARRADORA SENSACIONAL. Des de que la vaig descobrir la vaig estimar, a la Munro em referesc. Aquesta narradora canadenca que fa uns contes que pots llegir i rellegir i que no et canses mai. Aquesta dona que sap agafar qualsevol petit detall d’un personatge, que estàs ben segur que ha caçat a això que anomenam malament “realitat”, i a partir d’aquí comença a fer una brodaria que et duu a territoris que no hauries imaginat amb la intensitat i la força d’una padrina vella que, devora el foc, et conta les rondalles més reials, fantasioses, viscudes que no has pogut somniar mai. Hi ha en la prosa de la Munro una qualitat humanal que et fa entendre amb dues pinzellades la raó d’un divorci, el sentiment d’una culpa, la causa d’una solitud, el perquè d’un desamor.

I t’ho diu a cau d’orella amb el xiuxiueig o la precipitació aquella amb la qual de vegades contam a un amic un xafardeig que pot canviar una vida. No es talla gens per embolicar la troca i sintetitzar en un paràgraf tota una existència que llavors immobilitzarà en un full amb una sola escena. No sé si m’explic bé perquè la Munro és un prodigi de prodigis i intentar “vendrer-la” a algú que no la conegui és una feina difícil. Estic segur que els munronians ja hauran entès per on vaig i estaran d’acord amb mi que és com una droga sense efectes secundaris que quan la coneixes no l’amolles i en vols més i més i més. Ara acaba de sortir en una traducció meravellosa de Dolors Udina, Estimada família (El Club Editor), que demostra que als vuitanta –dos anys aquesta dona està més viva que mai i sap ben bé allò qu escriu i com ho escriu. I la meva darrera editora, Maria Bohigas, m’ha deixat veure una carta que li ha enviat Dolors Udina com agraïment per haver-li encomanat aquesta traducció. La carta és una joia de sinceritat i de saviesa udiniana i munroniana. Com que és molt llarga he decidit, Lector estimat, donar-te la part que m’agrada més i que sintetitza molt bé tot allò que també pens d’aquesta escriptora que està a dues passes de rebre el Nobel. Estic segur que si fos un home ja li haurien donat. Els estocolmers són un poc masclistes com el nombre de dones nobels de literatura demostra. Bé, deixem-nos de comentaris i anem per feina. Escoltau la lletra magnífica de la Dolors Udina escrivint sobre la Munro:  Rebre una trucada de la Maria Bohigas dient “tenim una altra Munro per traduir” em va fer saltar de la cadira. Tornava a tenir al davant el repte que havia enfrontat ja dues vegades, amb Massa felicitat (2010) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011). En tots dos casos m’hi havia hagut d’escarrassar: traduir els contes de la Munro és com obrir-se camí per un terreny ple de mines però un cop acabada la feina queda la sensació d’haver viscut una experiència literària; d’haver-se-la guanyat a pols, de fet. Amb la traducció d’Estimada vida, s’han repetit els moments de desesperació davant la incapacitat reiterada d’esbrinar el sentit d’algunes frases (¡quina manera més enrevessada que té de dir les coses!) i davant la dificultat que es presentava a cada moment d’encabir tota la informació que transmetia l’original en una sola frase, però també s’ha repetit la satisfacció de tenir entre mans un llibre important. 
A partir d’un moment de la vida d’uns personatges —un matrimoni que s’acomiada per uns dies, una noia que arriba a un hospital de tuberculosos al camp, un home que abans d’arribar a l’estació decideix saltar del tren per canviar el rumb de la seva vida, una parella que discuteix com ha d’enfrontar la mort—, Alice Munro tira del fil de la història avançant i retrocedint, mai d’una manera evident, i presenta situacions i moments que van conformant la vida dels personatges. El lector acompanya l’autora en aquest viatge en ziga-zaga ple de canvis de sentit i, quan acaba cada relat —sempre amb una frase o un paràgraf curt que sembla preludiar-ne la continuació—, té la necessitat de tornar al començament perquè molts detalls que li havien semblat trivials o passatgers adquireixen llavors plena importància.

Hi ha autors que t’acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l’esquena i et diuen “endavant!, vas pel bon camí”. No és, ni de bon tros, el cas d’Alice Munro, que més aviat sembla que t’empenyi sense pietat dins d’un bosc espès pel qual t’has d’anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d’informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se’n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l’efecte d’haver hagut de regirar tot l’edifici després d’aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.”

Recoman anar a comprar Estimada vida, tot d’una, i saber que tenies dret a un poc de felicitat vertadera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!