Puc dir que són mentida tots els meus llibres autobiogràfics. I volia estar al costat de la veritat sempre. Però la ficció, es vera?
M’obligaves a admetre que allò que voldria allunyar de mi és el que tenc més pròxim. M’obligaves a inventar un estat en què el passat i l’esdevenidor fossin un present on em sentia sense cap agafatall.
El dolor somort que m’amarava sovint es despertava cop en sec, sempre quan no hi eres, i es convertia en un maler insuportable que cap remei arribava a aturar, ni tan sols calmar. Només entrar dins el llit em consolava. Allà, fet un embolic, començava a gemegar fluixet fluixet amb una salmòdia de moix, de guarà, d’infantó abandonat en qualsevol portal. I sense témer-me’n el teu cos apareixia en forma d’una calidesa insospitada que se m’aficava per la boca de l’estòmac i anava colonitzant totes les parts de la meva còrpora fins que en arribar als baixos em feia enravenar molt a poc a poc. Sentia aquella tebior mesclada amb la duresa del marbre i començava a estamenejar-me amb un ritu suau que pujava d’intensitat a mida que el teu cos prim i elàstic descrivia uns itineraris inèdits als meus forats, les teves dents em mossegaven els mugrons, la teva llengua s’enfonyava per les fondàries de la negror rodona i acabava per fer-me perdre l’orientació, el sentit i qualsevol sensació de mal que es veia substituïda per unes onades de gràcia, de mollor que es convertia en gust fins que tots dos arribàvem a l’encontre dels sexes en una apoteosi que ens deixava entabanats, morts. I rèiem, rèiem com a condemnats. Tu sempre eres la darrera en acabar. I encara t’esbutzaves quan jo m’havia refredat i et contemplava de molt enfora com si fossis una nina que acaba de fer una malifeta i es tapa la cara perquè es pensa que d’aquesta manera podrà fugir a qualsevol renyada. Veig la teva confiança immensa en les coses, en els éssers humans, en les fesomies de la gent, en la realitat. Ser infermera et donava un estat d’atenció inconscient, l’energia confidencial de l’entrega, que no abandonaves mai ni fins i tot quan sorties de les sessions inacabables en la unitat de cures intensives on feies de guia personal d’aquells humans que ja es preparaven per pegar el gran bot. Et sentia al costat com si fossis una figura immarcescible, com si cadascun dels teus moviments cap a mi estàs regulat per una simbiosi escrita en algun lloc del teu cervell que controlaves amb l’agudesa d’un matemàtic. Potser la lleugeresa de la teva mirada embolcallant-me en un teixit d’ensomni és el record que més em costa recuperar perquè és d’una fragilitat extrema de tal manera que quan el vull caçar, com si fos el cos d’una efímera, ja s’ha convertit en un polsim imperceptible. D’ençà que fugires sé que des de molt abans ja m’havia dedicat a oblidar-te en un exercici d’autodefensa que em produïa uns efectes devastadors. Intentava gravar en profunditat aquells moments en què eres més tu, encara que quan més ho intentava uns filtres que no sé d’on sortien convertisin aquelles instantànies -tu passant la llengua pel llavi inferior, tu acotant-te per tallar una rosa al jardí, tu mirant-me al fons de les ninetes amb la intensitat de les emocions fortes, tu acomiadant-te amb la mà alçada quan parties cap a la feina- en bruma, en boira, en un fos on no podia pouar res més que la desaparició absoluta, la irrealitat més certa. I això em deixava perdut, a la deriva, com si la teva presència esdevingués un miratge d’aquells que quan més t’hi acostes més s’allunya. Saps que no et vaig poder veure després de la teva caiguda dins el buit? Vaig haver d’esperar fins que el jutge em donà pas. Ja sabia que no eres allà. I quan aixecaren aquella tela blanca que et tapava vaig saber que allò que veuria no series tu, sinó la imatge mateixa d’una desconeguda que volien que testimoniàs que havia format part de la teva còrpora. No sé que vaig mirar, però aquella dona esquarterada, rentada i refeta per les mans dels metges, no em deia res, no hi podia trobar cap vestigi de les teves formes, cap sonoritat dels teus tactes, cap tremolor d’aquella sensorialitat desfermada que era la teva raó de viure. El cervell havia esdevingut un accelerador de partícules del sentiment. No volia fer cap gest que pogués descobrir la inseguretat, el dolor, la fragilitat i l’angoixa que en quantitats diverses formaven la pasta de les meves sensacions quan allà davant intentava fer-me a la idea que no et tornaria veure pus mai. Un metge em degué caçar al vol perquè es col·locà just darrere i em digué alguna cosa que no vaig entendre. Em vaig despertar en una cambra de color de maduixa amb un maler terrible a la mà esquerra com si m’hagués engrunat amb una màquina de pelar ametles.
Tot allò tenia una banda sonora: la teva frenada llarga, tan llarga que deixà un camí negre de roderes de cautxú damunt l’asfalt que la policia havia mesurat amb cura. El vertigen que sismografiares en el sòl demostrava ben a les clares la teva innocència. Això m’ho havia dit el meu advocat quan els de l’assegurança afirmaven sense cap prova fefaent que l’accident era un error teu. Tot allò em recordava l’impacte contra el teu golf que aquell quatre per quatre, amb un home gat al volant, havia produït amb un resultat segur i terrible: el teu cosserrí, que jo havia acaraonat tantes de vegades, que m’havia donat tant de gust, que m’havia fet viure, es convertí en un no-res, en un munt de carn sacrificada entre la ferramalla de vidres i alumini. No deixaria que cap burocràcia et malmenàs encara que fos als papers administratius. Em sentia desfet, desposseït, perdut, fera ferida que escolta l’eco d’una veu que ja no existeix, He tornat als fons de la misèria de viure, a l’engolidor que em va rebre quan em donaren la nova i no vaig poder dir res, ni plorar, ni cridar, res, immobilitat i paràlisi que encara em duren. M’he endinsat dins la cicatriu oberta del teu entrecuix desfigurat, i he sabut que només aquell exercici d’imaginar-te viva dins el cervell podria ser el dol que em faria possible pensar amb la teva absència. L’origen i la fi.
Em sé de cor tots tot el catàleg de carícies que em regalares, totes les paraules que em deixaves cada dia com a penyora d’un impossible, tot els gestos que em dedicaves com si no m’adonàs de la teva presència, tot allò que seràs sempre dins els meus òrgans, dins els meus sentits, dins la meva existència. Tenc la carn encetada i no hi ha remei que hi valgui. Començ els jorns de l’orfe que sap de per vida que duu un buit amb el teu nom escrit amb totes les manifestacions de l’absència i els perills de l’oblit. Ets la desesperació i la manca. Però jo som dins el viu de tu, en la deixa.