7 de maig de 2013
Sense categoria
0 comentaris
ENTRE BOIRES
La literatura és una caixa de ressonàncies, és una gran mentida, però és el camí més curt que ens permet atènyer la veritat.
No em va fer bona espina que n’Amanda em digués que les oronelles havien arribat en un desordre espaordidor. Aquell “espaordidor” em va sonar com una bufetada. Per què tenia aquella osmosi estranya amb una al·lota que acabava d’arribar a Navaut i feia de bibliotecària municipal? Em sentia com si caminàs cap a un projecte nou. Un projecte és una claror i un moviment. Una claror exterior i una d’interior i el moviment que les lliga, les fa vibrar, els dóna un ritme i ho posa tot en marxa. N’Amanda formava part de la claror de fora. Va arribar com caiguda del cel, però ara agafava tot una altra dimensió. Sempre m’ha agradat l’estació del tren de Navaut.
De petita vaig descobrir la bellesa d’aquelles grans màquines amb un morro i una xemeneia monumental per on sortia una columna negra que es perdia dins l’aire, que feien un renouer de ferros i articulacions eixordador i que, quan s’aturaven o partien, alenaven pel cantó de les rodes anteriors amb unes bafarades de fum blanc rere les quals vaig bastir tot un univers d’aparicions. De vegades, quan el tren se n’anava escapat rere del fumer nivi acompanyat d’uns xiulos llargs i agònics, sortia na Maria Goretti, aquella al·lota que un malanat havia assassinat amb una llima perquè no li havia volgut donat la flor fràgil de la seva virginitat. Tothom havia partit de les andanes. M’acostava al lloc en què un bassiot d’aigua assenyalava que el vapor s’havia condensat i la veia a ella amb una faldilla de color marró fosc i una brusa negra: menudeua, arrufada en terra, amb aquells talls terribles al pit, al coll i aquella sancada per totes bandes. Sabia que no m’hi podia acostar gaire perquè després la imatge desapareixia cop en sec i em quedava molt esculada. M’estimava més mirar-la amb molta de parsimònia: la posició fetal del cos amb les cames ben doblegades, el pit estret dins els braços, aquella blancor de referit a la cara amb unes ulleres liles i fondes davall aquelles ninetes blaves esparverades de terror. Així, mirant-la com hipnotitzada, podia passar molt de temps fins que sense témer-me’n els encontorns s’anaven difuminant i la figura es fonia dins el clarobscur d’aquell fanal que feia una claror tènue. Altres cops, rere el teló blanquíssim de la fumerada, només veia com alguna cosa esborradissa que s’amagava: el cos d’un al·lot que em feia senyes estranyes amb la mà dreta. Hi havia en la figura emboirada un atractiu cert —però no sé si era la lluentor dels ulls— que em produïa un efecte d’espant, i partia de quatres cap a ca meva. Així i tot, em girava per veure si la figura em seguia i només podia sentir com una cançoneta en què una dama i un pastor vivien una gran història d’amor. Després, dins el llit, hi tornava a pensar i m’adormia com si tot allò m’hagués passat de bon de veres i hagués conegut de molt a prop els personatges. Quan el tren deixà de funcionar amb vapor, vaig perdre tots els elements d’aquell joc. Això va coincidir amb la meva adolescència. Així mateix, vaig seguir fent una ruta que s’acostava a l’estació com un pol animat de viatgers i d’esdeveniments que donaven color a la meva vida, la vida d’una al·lota que es prepara per ser monja en un noviciat petit de serventes de la caritat. Sempre he pensat que la pluja és un bon conductor de la sensibilitat. Per això l’altre vespre de començaments de primavera, amb una tempesta que s’acostava cap a Navaut acompanyada d’un gran renouer de trons i llamps llunyans, quan vaig deixar el meu cocó protector i amb un paraigua a la mà vaig partir dins el capaltard per contemplar de foravila estant l’arribada d’aquell caliportal, em vaig dirigir cap a aquella casa de teulades vermelloses que des de temps immemorial es trobava devora les vies del tren. Només arribar al caminal de grans plàtans gegantins que duu cap a l’estació, varen començar a caure les primeres gotes de pluja. Duia per dedins un remolí de sensacions contradictòries. La vida religiosa se’m feia de cada vegada més feixuga i la meva fe trontollava per no-resos. Pecava d’orgull, pecava d’impaciència, pecava de xerrera, pecava de manca de caritat. Vaig tenir una primera reacció, amb el paraigua obert, d’agafar una camada que duia a un petit mirador des d’on podia dominar les cases de Navaut i la torre de l’església com si fossin als meus peus. Però la curiositat pels passatgers va poder més i vaig prendre cap a la casa del cap d’estació, que lluïa entre la pluja de clauet amb totes les finestres obertes i il·luminades. Sabia que em dirigia al pecat, perquè aquella passarel·la que m’agradava travessar entre jo mateixa i la imatge del viatger es deia fascinació. Pecat de fascinació, així m’ho havia definit don Manuel, el franciscà que ens confessava. I el seu raonament em semblava extremadament just. Quan vaig arribar devora el casetó dels excusats, on hi havia unes mates molt espesses i que constituïa el meu observatori de les grans ocasions, vaig desitjar que no arribàs ningú nou. La repetició dels veinats que coneixia era la penitència que necessitava. Quan el tren s’aturà davant la porta de la sala d’espera i d’aquell rellotge que marcava les hores amb retard, teníem la tempesta just damunt. Baixaren un parell de coneguts. I s’enfonyaren a les totes cap endins. Quan ja creia que d’un moment a l’altra es tancarien les portes, la vaig veure a ella, rossa, amb una maleta vermell cirera i un abric negre davall la claror elèctrica i fosforescent d’un llamp que degué caure molt a prop amb un renouer de trons com un traca. Veure-hi suposa la distància, la decisió separadora. Veure-hi significa que aquesta separació ha esdevingut un contacte. Però, què passa quan allò que un veu en la distància sembla que et toca, quan la manera de veure és un tacte? Per què m’amarares tota, Amanda, amb la teva imatge? Eres com una de les meves aparicions rere el fum del tren fetes d’efluvis, de traces i de reflexos misteriosos, que quan havia estès la mà s’havia convertit en una dona de carn i ossos. Aquella nit, quan anàvem plegades amb la camiona vella de l’amo en Tià Cremat cap a Navaut, i et contava tot allò que em demanaves sobre el poble i la seva gent, vaig saber que aquell encontre tendria conseqüències irreparables en la meva vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!