29 d'abril de 2013
Sense categoria
0 comentaris
magma d’un retaule barroc
L’escriptor ha de fer un homenatge al visible, tornar el real més vertader que la Natura gràcies a la mirada, el ritme, la música, tot al mateix pla, amb la mateixa potència visionària.
Ningú no ho ha dit. Ni les meves dues germanes ho han xiuxiuejat pels racons com les padrines velles. Ni el doctor Morales ho ha comentat. Però jo, Antònia Maria Suasi Carbonell, ja som ben granadeta als seixanta-sis per poder entendre la gravetat de la feta. Les cèl·lules malignes ataquen quan menys ho esperes i les reputes saben trobar el lloc més emprenyador. Però hi ha una sort: com que som velleta, tot va més a poc a poc i aquelles males putes també han d’anar més frenades que si fos una Lolita de quinze anys. Com que aquests dies de preoperatori ple de proves, analítiques, tacs i ecografies em deixen moltes d’estones de tranquil·litat, voldria fer quatre retxes per dir la meva per un si de cas. Hi ha coses que no he contat mai que no voldria que desapareguessin quan la meva còrpora sia entregada a la ciència per fer els experiments que vulguin. Ja sé que un humà amb una memòria que enregistràs tots els instants de la seva vida i els conservàs intactes, tornaria boig. Sense la facultat salvadora de l’oblit, després de la follia, arribaria escapada la mort.
Jo m’he trobat moltes de vegades davant un dilema infernal: oblidar per viure i, al mateix temps, viure lluitant contra l’oblit, la desaparició de les empremtes, l’esborrament, que és una altra forma de mort. Com puc fundar un ordre dins el caos de la memòria? Com ho he de fer per no deixar passivament la iniciativa a les agitacions d’aquest magma fet de records, de reminiscències, de sensacions, d’emocions, d’imatges que, si no estigués agitat de trebolins, de buits, d’enfonsaments, d’encletxes, es veuria amenaçat d’explosió, de desaparició i de dissolució al fons d’algun abisme. Només hi ha una solució: escriure. Si vull conservar la meva salut tan precària, m’he de dedicar a rememorar alhora un nombre incalculable de coses dins el verb que pot donar llum aquesta realitat que només seria negranit sense el poder discernidor dels mots. El meu germà era un pinta, dandy i mal lletat. També una màquina de fer doblers. De nin havia estat el meu pepot. Jo era la major de les tres germanes i ell era un nin d’uè. Mumare no havia estat mai gaire infantera. Des de ben petitones ens entregava a una dida que es convertia en la teta i en la mare vertadera. No oblidaré mentre visqui na Rafela de can Gelat, que va ser qui em va donar la llet, la calidesa, el ritme i les paraules de la vida. Quan vaig néixer, se li havia mort un nadó i mumare la va dur des de Pedrisauba, una possessió que teníem a Binissalem, perquè em criàs. Encara ara molta de gent em demana si som binissalemera, perquè vaig agafar el seu accent amb aquelles es obertes divines. El meu germà durant l’epoca de la bimbolla de la construcció es va fer megamilionari. Mon pare, que l’adorava, el deixava fer i desfer amb el patrimoni econòmic i immoble de la família. I en Nandet feia matx. De nin era un angelot amb rinxols rossos, galdufes d’àngel i uns ulls grisos i cels magnífics. De gran era un figurí vestit d’Armani i amb la supèrbia cursi i mossona dels polls entrats en costura. Voldria transposar la forma en duració, aquesta és l’exigència de la bellesa i també de la memòria. Allò que és informe no es pot agafar, no es pot memoritzar. Hi ha un lligam secret entre la lentitud i la memòria, entre la velocitat i l’oblit. En Nando era un home que anava a mil per hora sempre. No sabies quan arribava i ja havia partit a qualsevol dels seus paradisos fiscals on tenia els pistrincs i les cases íntimes. Quan a mon pare el vàrem dur a la clínica Juaneda amb una embòlia que li havia deixat el cos fet malbé i el cap clar, en Nando va arribar com per art de màgia. No l’havia avisat ningú. I es va passar dos dies a la capçalera del malalt. Les meves germanes, na Sofia i na Rosa, que són un poc pures i bones al·lotes, em deien que havia canviat, que el fill pròdig havia tornat a casa i no sé quines mandangues més. Jo, com que som moixa maula amb la saliva dolenta, sabia que en aquella bondat filial d’en Nando s’amagava qualsevol negoci brut. I, quan tres dies després mon pare va morir, en Nando ja se n’havia tornat a l’Urugai per fer-ne de les seves. No assistí al funeral i vàrem haver de dir a la família, als amics i coneguts, que estava malalt. A mumare no li comunicàrem la mort del pare i la fèiem passar amb cançons (mon pare és a la clínica, el duran quan estigui bé del tot, parla de tu tot el temps i t’envia besades), perquè sabíem que en l’estat d’extrema debilitat en què es trobava allò li podria fer molt de mal. En Nando va aparèixer el dia que havíem d’anar a llegir el testament a cal notari. Quan les tres germanes hi arribàrem, ell ja era allà amb un dunhill als llavis i un vestit que devia ser el darrer bel de Cerruti o de Dior. I un somriure de dimonió que la sap llarga. Na Sofia i na Rosa li feren bones abraçades i jo li vaig estirar la mà perquè no se m’acostàs gaire i m’empastifàs amb aquella pudorada de perfum car que l’envoltava. No em va estranyar gens ni mica que mon pare li hagués deixat tot el gruix de la fortuna i a nosaltres tres la legítima esquifida. Quan vaig demanar a don Felip la data de redacció d’aquell testament, em confirmà que coincidia amb un dels dies que mon pare va passar a la clínica abans de morir. En Nando encara va tenir la poca vergonya de dir: mon pare no ha fet altra cosa que seguir la tradició mallorquina. El mascle és l’hereu. Li hauria tret un ull i copejat l’altre entre dues pedretes. Em vaig menjar la ràbia i li vaig dir que mumare estava un poc demenciada i no en sabia res de la mort del pare. Ell no va comentar res i va partir a la francesa. Jo vaig dinar amb mumare i vaig decidir que no em mouria del seu costat fins que aquell animal de germà no hagués deixat Mallorca. Aquell dia devers les set de l’horabaixa va aparèixer dins la saleta on mumare i jo fèiem punt. Em vaig aixecar de cop, el vaig treure defora i li vaig dir ben clar que recordàs que mumare no n’havia de saber res. Ell va fer la mitja. Vaig tornar a entrar la primera i em vaig acostar a mumare per anunciar-li la visita. A ella se li ompliren els ulls de llàgrimes quan l’abraçà molta d’estona. Quan s’hagué recuperat mumare, li va demanar si havia anat a la clínica a veure el pare. I ell amb paraules cridaneres, clares i precises va contestat: No hi he anat, mumare, perquè mon pare és mort. Cop en sec li vaig pegar una galtada tan forta, que va perdre l’equilibri i va caure en terra de costat. Mumare es va posar a cridar. No és ver, no és ver! Per què li has pegat? Ell s’aixecà a tota i va partir de quatres com un lladre, com un assassí. Mumare des d’aquell vespre va deixar de menjar, de caminar, d’anar del cos, de parlar, i no serviren de res les meves paraules, les medicines del metge i la meva estimació i la de les meves germanes. L’únic mot que de tant en tant li sortia dels llavis era Nan-do, Nan-do, que era també el nom del pare. Al cap de set dies va ser morta. Quan ja havíem fet els rituals de la vetla i el funeral, només ens quedava l’enterrament l’endemà al matí. En el moment en què el capellà després d’haver dit el responso demanava si volíem que ens obríssin el bagul abans de davallar-la a la tomba, arribà correntsos el meu germà, i quan anava a parlar el vaig tallar amb veu imperativa xisclant: No cal que obrin la caixa, don Bartomeu, la poden baixar. I podria pintar com si fos ara els ulls de serp i la cara de prunes agres que em dedicà el germanet de l’ànima, que no ha tornat a aparèixer pus mai. Supòs que la querella que li hem posat les tres germanes per manipulació testamentària el farà sortir de davall la roca d’un dels seus paradisos fiscals. I encara que no ho hagi de fruir, ni potser de veure, esper que perdi una bona grapada de milions d’euros.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat diumenge deia 28 d’abril de 2013]
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat diumenge deia 28 d’abril de 2013]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!