LA SENYORA DE SON COLLET ESTIMADA A SANTA MARIA DEL CAMÍ

L’exposició Jardí d’ocells de la meva segona mare, Margalida Sancho, fou visitada a Ca s’Apotecari, dijous passat, per centenars de persones que escoltaren l’emotiu, planer i sencer retrat que va dir la coordinadora de l’àrea de cultura de l’ajuntament de Santa Maria del camí, Maria Antònia Ferrer, i el record que li vaig dedicar amb la lectura d’uns poemes del llibre que férem plegats Com passes d’ocell a l’aire.
Els amadors de l’art podran visitar l’exposició aquests dies de fira santamariera.
Adjunt un petit text que li vaig dedicar quan partí de vacances l’onze d’octubre de 2012.
——————————————————————

VIU AMB NOSALTRES L’EMPERADRIU D’UN ART DE VIURE

Amb tantes de paraules i imatges malendreçades, lloccomuneres, violentes i, per desgràcia, assassines que formen el planeta Terra d’aquesta quasi fi d’any 2012, potser et serà difícil, lector atent i civilitzat de tots els sexes de l’esperit, imaginar aquesta Senyora Singular amb el cap que inventa la bellesa d’un ocellflor mentre amb la mà dreta sosté un plomí banyat de tinta xinesa, que, asseguda a la camilla enmig d’un hivernacle encés per les clarors d’ambre tardoral del jardí, broda amb primfilada exactesa damunt un full color d’os quasi de seda, la serenor única d’un acte d’eternitat.

 

Ja saps que la matèria del retrat és una trama de detalls justs i ombres mòbils. Si ho mires així, ben a poc a poc, tot et resultarà transfigurat amb la senzillesa que dóna a voler veure el cos humanal d’una dona de bon de veres, que, amb una feina tensa i enginyosa, amb l’esforç i la lluita en punt i, ai las!, amb molt de coratge, ha aconseguit viure 94 anys en un carpe diem d’harmònics, una illa íntima poblada de persones que l’estimen. Aquesta seria la seva divisa personal d’una gran amadora, o sia, una donadora excelsa. Veu-la: la claror d’una fesomia on la bondat respira, unes onades blanques i altes a la cabellera negra i aquells ulls que fan aigües d’una verdor fosforescent, en què la saviesa diu i resplendeix.

 

Si mires el dibuix que fila podràs entreveure allò que fan les botàniques quan s’encreuen amb les zoologies: una filigrana de brodaria que ens diu alguna cosa del que som. Així fan els artistes, i per això són tan necessaris avui en dia.

 

I la Senyora del Plomí ha aconseguit viure i donar, donar i viure una altra i alta saviesa. I ara, la tan pròxima nit del passat dijous onze d’octubre de dos mil dotze, la Senyora de l’Amistat ens va fer el valuós regal de partir de puntetes com en un joc de desaparicions. Encara que un feix de sonoritats de la lletra trencada per les joies del vers cantassin els gaudis d’aquesta amiga singular, no podrien mostrar més que una ombra indicativa de la seva sensibilitat per viure l’humanal món de l’amistat.

 

Margalida Garau-Rigo Sancho-Sancho ha estat una dona avançada en el temps, una pionera en la lluita contra assassins, maltractadors, dictadors i lliberticides de tota casta d’éssers vius. Ha estat un far moral escandalitzador dels nombrosos hipòcrites, fariseus i filisteus de Mallorca i encontorns globals. Ella ha travessat totes les tempestes del segle XX, i la crisi de valors i de món del principi del segle XXI. Ha viscut el temps de la megamort i de les megaguerres, i ha tengut les seves tempestes pròpies ben dures i difícils. I ha anat molt més enllà dels naufragis.

 

És una mestra de la vida, una donateca, una carn de savieses. La intel·ligència de l’humor l’ha feta volar sobre horrors i tristors i la força energètica i creadora de l’amor l’alimenta des que va saber que estimar era el seu únic aire.

 

Als ocellsflor com a la seva història i a les seves paraules hi ha el més emocionant i racional alhora que la constitueix: una biblioteca de memòria particular i especial, generosa, múltiple i amb totes les modernitats d’una dona clàssica. Si seguim a poc a poc el camí de la seva vida veurem que es mou sempre seguit i romp les rutines amb la benzina d’una invenció continua. Alguns teòrics dirien que la Senyora de l’Art de Viure ha fundat una existència fonamentada amb el patchwork, la vànova íntima de detalls, amics, repeticions pròpies, fills, sorpreses, viatges, menús (tota una cuina de sabers sobre l’art de coure l’ha reunida en un llibre), alegries, noms de persona, perills de mort, retrats, amors, joies, absències, dols, vacil·lacions, dolors, combats…

 

Si a algun lector li passa pel cap que estic fent un relat novel·lesc, no ha entès res. Aquest cronista que l’estima, amb mil i un més que no l’oblidaran mai, només ha intentat reflectir alguna espira de la llum que la Senyora de l’Art de Viure m’ha ensenyat, m’ha donat. Només puc dir que estic agraït a la Senyora de la Serenitat, que ens ha deixat, als mil i un que l’estimam, amb la invenció, amb el plomí, amb la tendresa a la mà, i amb un somriure que ens obre d’àmpit en ample el seu ca nostra.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *