L’escriptor voldria que el seu llenguatge fos com una lent que augmentàs els petits detalls, fes veure i entendre amb precisió els moviments interiors i concentràs i dispersàs els raigs del llenguatge.
Si em demanen, Niteta, per què em separ, crec que podria ser molt sincer. Perquè no et volies posar guapa i mudar-te els vespres que ens convidava a sopar el meu cap de secció, don Joan Bestard, quan sabies que el meu futur professional depenia de coses com aquella. Perquè tenies una manera oiosa de menjar, sobretot quan hi havia pollastre o indiot, i te’n clavaves una bocinada tan gran dins la boca que no et quedava més remei que escopir-la dins el plat per no ofegar-te. Perquè els dies que discutíem fort, i que tu sempre aprofitaves per humiliar-me per qualsevol bajanada, a mi em pegava una fortor magnífica que tu coneixies i per això al llit et tancaves amb cremallera dins un sac de dormir com un cinturó de castedat moll i calentet i arribaves en el teu deliri a enfonyar-hi el cap dedins perquè no desitjaves ni respirar la meva olor.
I, finalment, perquè no volies acceptar els meus fantasmes sexuals d’escolar. Just quan començàrem a festejar, et vaig dir tots els meus defectes. I el més mal de dur era aquell: jo era un home regressiu i pervers que practicava la masturbació els dies parells i hi somniava els altres dies. Crec que durant aquests dotze anys de matrimoni això no t’ha donat maldecaps. Just després de casar-nos vaig renovar el contacte amb els meus amics del col·legi. Ens reuníem a un cafè que tenia unes sales privades per jugar a cartes i allà podíem conjuminar joc i plaer a voler. També de vegades ens trobàvem a llocs públics molt renouers com sales de concerts, camps de futbol o discoteques, on els crits i els decibels tapaven els gemecs orgàsmics. Tu ho sabies i sempre em deies que ens agafaria la policia i ens condemnarien per elogi de l’onanisme, i això feia que m’esbutzàs de rialles. Mutilat com estic dins l’escorxador de la vida quotidiana, Niteta, no puc deixar de veure’t tan bella, sobretot a l’estiu, quan feies la migdiada. Nua, amb les cames estirades i les cuixes entreobertes. Et mirava molta d’estona. Rossos els cabells d’aquell tint que et poses, ben negre i arrissat el moraduix del parrús. Lleugera damunt aquell coixí moll en què reposa la teva cara, que agafa per les resplendors del sol que travessa de biaix les persianes, tons de bronzo. Els teus pits tan blancs en contrast amb la resta del cos em fan toquera, però només em don marxa amb la mà dreta dins les bermudes. La teva fesomia canvia de llum d’un moment a l’altre i reconec aquelles pigues que tens enrevoltant el nasset. No em vaig atrevir mai a dir-te que em recordaven l’adolescent amb la qual vaig boixar per primera vegada dins un paller de Son Barriola, la possessió del padrí Pere, entre la pudor de la vaqueria i els crits estrident dels galls. Ara, Niteta, no em torturis. M’he equivocat amb moltes de coses. Tu has sofert molt per culpa meva. Tens tota la raó. Pots fer marxa enrere i inspeccionar cadascun dels nostres dies i nits i fer un memorial de greuges. Fins i tot no diré cap paraula per defensar-me. Si tu trobes zones d’ombra en la meva conducta, en la meva actitud, en coses que t’hagi pogut dir, faré els possibles per aclarir-ho. Però no puc pus. Vull separar-me, Niteta, i estar tranquil d’una vegada. Però això d’avui m’ha semblat massa gros. Quan t’he telefonat que venia per tornar-te les claus i agafar les darreres coses, tu m’has contestat que trauries el cap pel balcó i em tiraries la corda amb la senalleta plena amb els meus estris i que hi posàs les claus dedins. T’he dit que de cap manera. No volia fer aquest espectacle davant els veïnats. Quan he obert la porta de l’ascensor he trobat na Niteta al replà, on em deia que no importava que hagués pujat. He empès la porta del pis mentre ella amollava pestes. Li he cridat que m’oblidàs, que me’n duria totes les meves fotos, que em retxàs de la memòria amb un diamant de tallar vidres. He agafat tres retrats meus, de quan era petit, estudiant de l’institut i amb els companys del taller de don Joan Bestard, i he anat cap a la nostra habitació. Allà damunt el canterano n’hi havia un altre, vestit de moro a Pollença. He deixat la bossa amb els retrats i m’he desvestit. Ha estat com un atac. M’he estirat. He sentit na Niteta que corria pel passadís cridant no sé què. Ha entrat a la cambra feta un nero. Ha agafat el marbre amb una mà. Estava tan rabiosa que m’ha fet por que me l’arrabassàs. M’ha acaronat els pèls del pit. Després s’ha tret el vestit i m’ha dit que volia fer l’amor, que seria la darrera vegada. No ho he volgut de cap manera. M’he aixecat i m’he vestit de quatres. He partit cridant que no la volia veure pus mai. Avui, quan m’he despertat, he tornat pensar en na Niteta. He trobat que havia fet un paper molt trist amb aquella partida. A més a més, na Niteta era des de feia molt de temps la meva millor distracció, i em feien ganes els malucs i els pits amb aquells mugrons punxeguts que havia xuclat tantes de vegades. Si no hi anava m’avorriria tot el sant dia. Quan he tocat a la porta, m’ha obert mig adormida. Què vols, bèstia?, m’ha amollat barrant-me el pas. L’he empesa com si em perseguissin i l’he arrossegada fins al sofà de la sala. Boixar, boixar! Ella no ho volia de cap manera. No pots triar. Li he aixecat la falda i allà, estrenyent-li ben bé els punys perquè no em fugís, braços en creu, l’he empitonada. Així i tot, ha passat gust. He partit. He fet voltes pel barri, m’he aturat a un bar. Feia un dia molt bo i m’he entretingut pensant en ella. Al cap i a la fi, era la meva dona. Devers l’hora de dinar, he tornat al pis. Na Niteta ha mirat per l’espiell. M’ha dit que no m’obriria, que partís, que era un violador. He pegat coces a la porta fins que ha sortit la veinada de davant i ha demanat què passava. Li he dit que teníem un problema de pany. He mormolat a na Niteta que avisaria la policia. M’ha obert. Hem boixat dues vegades com a posseïts. Després ella ha preparat un arròs sec i hem dinat davant la televisió. No li he parlat pus de separació.
Post scriptum que no hi té res a veure. Dijous que ve, dia 25 d’abril de MMXIII, a les nou del vespre a Ca s’Apotecari de Santa Maria del Camí s’inaugurarà l’exposició Jardí d’ocells de la meva segona mare, Margalida Sancho, patrocinada per l’ajuntament santamarier. Per recordar-la recitaré poemes del llibre que férem plegats ella i aquest cronista, Com passes d’ocell a l’aire. Hi estau tots convidats!
L’entenc! I saps per què? Perquè quan jo estava embarassada el meu marit no podia satisfer-me tant com jo ho volia (ell necessitava dormir per les nits i m’implorava una mica de descans). Li he explicat, també, que quan alletava l’única cosa que volia era que em mamessin els pits a tothora (els tenia immensos, durs com un rocar i a punt de rebentar). I això, vist des d’una prespectiva oportuna, em posa en situació de comprensió.
Però també li he dit que no es desesperi, que quan la seva dona pugui donar de mamar tot canviarà perquè necessitarà que li budin els pits amb afany. I ella, que de per si ja els té grossos, doncs encara més!
Crec que l’he animat, però em mirava amb plors als ulls.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!