Plagueta de Bord

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra d’una alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins el fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú no em veurà.

 ‘Invocació’

Retorna, visió pura, sorral
clar de la infància. Només en tu
crec, perquè el temps t’ha convertit en hores
dolces d’estiu, en verdor de riberes
plenes d’arbres i joncs, en camins de tornada
al capvespre, en estones de lectura a l’ombra
i també en els setembres de verema,
en vinyes contra el cel d’hivern
i en la fortor de sacs d’olives per Nadal.
Només voldria
la pau del riu i la llum dels turons.