jugar a conillons
El més sovint la realitat s’arrossega mentre que la ficció té ales. Què passa quan aquesta és deixa atrapar per aquella? Si les primícies d’un relat són excitants quasi sempre, els epílegs en revanxa sólen ser decebedors. Redueixen l’aventura, l’aixalen. Si t’escoltassis t’aturaries tot seguit. Si fossis més fort sembraries entre les línies de la teva contarella tot de punts suspensius que deixarien a tothom abandonat a la incertesa. És per aquí que voldria començar a recordar a aquest home marcat intensament per la seva infantesa. Al llarg del meu treball he cercat el Rosebud, aquest clic imperceptible, aquest cantó xampany que ell provocava a la gent des de que el coneixien.
Encara em queda la música, com d’uns intermezzi confegits, d’aquella virtuosa de les distàncies curtes del relat que després d’enfilar una sèrie vertiginosa de situacions plenes de fetes fonamentals i ínfimes —troballes, matrimonis, fracassos, viatges, separacions, èxits, robatoris, amistats perilloses, assassinats, desolacions, tresors ocults, traïcions, batalles, grans amors, xantatges i victòries amb personatges entendridors, violents, sense cap, negres, seductors, esqueixats, sensuals, carismàtics i ocupant cadascun el seu lloc exacte de la faula— , que em deixaven les percepcions enravenades amb tota una sèrie d’imatges abstractes, boiroses i terriblement concretes que xifraven el de sempre: un destí. Va ser entre els somnieigs amb els quals rememorava la cantarella de la padrina quan vaig rebel·lar-me contra el destí. Un fat per la saviesa del qual la padrina experimentava el respecte més absolut sense témer-se’n que, per mor de l’atzar que guiava els seus actes, era un òrgan força inhàbil, ben retorçut. En la biblioteca de mumare vaig trobar un llibre d’Adalbert Stifer, un autor austríac del XIX, que em va donar la clau d’allò que ha estat la part essencial dels meus treballs i dies: desencriptar els enigmes del món en allò que és infinitament petit. Veure el món en un floc de neu, enrevoltar allò que sempre se’ns escapa, trobar el punt de ruptura que és el de soldadura. Ha passat alguna cosa que no arribes a saber què és, que no pots caçar, que no pots veure i saps que és allà, esperant-te.
La pregunta que li volia a fer a mon pare sempre era la mateixa. No m’interessava tenir notícies de la fundació clandestina de la Falange a Palma, dels exercicis de tir a la possessió d’un aristòcrata, de les inflamades proclames contra la República, el comunisme i l’anarquisme, de les bombes que tiraren en els locals d’Esquerra Republicana i de l’impremta d’El obrero balear, de la llarga nit de desset al devuit de juliol del 36, vetllant l’esclat del Movimiento Salvador de España. No m’interessava saber tots els càrrecs que va anar acumulant dins l’escalafó dels jerarques que movien els poders en temps de guerra. No m’interessava que hagués salvat els germans de la padrina que foren detinguts per republicans i un amic seu d’infantesa que el va venir a visitar amb regularitat d’esclau tota la vida. La pregunta que li volia fer a mon pare era sempre la mateixa senzilla, clara i llampant: Quants d’homes matares en aquells primers mesos en què vas dirigir una de les maquinaris d’extermini més ben lubrificades de les que funcionaven a Mallorca? Li volia demanar quan tornàvem de missa i comunió els diumenges i les festes de guardar. Li volia demanar el dia de Nadal quan venia tota la família agraïda a la protecció del patriarca. Li volia demanar quan presidia aquelles concentracions d’exaltació de la bandera espanyola i del vint-i-cinc anys de pau franquista. Li volia demanar quan acabava d’inaugurar un hospital que duia el seu nom. Li volia demanar després d’aquells capvespres en què havíem de resar aquells interminables rosaris en família del pare Peyton. Li volia demanar quan es feia vell i el veia com s’anava esbucant per dedins d’una forma tan lenta com inexorable. Li volia volia demanar quan tornàrem de l’enterrament de mumare morta d’una embòlia sobtada. Li volia demanar quan aquella malaltia de la pell, que cap especialista va aconseguir detenir, li convertia tot el cos en un geografia de verrugues vermelloses i purulentes que calia operar seguit seguit i que el feien amagar-se i no voler veure ningú. Un home que sempre havia comandat, un home independent que havia dirigit el seu destí, que havia travessat el segle de triomfador absolut es veia reduït a la indignitat de l’apestat que es separa de la vida social i s’enforinya en el lloc més fondo i solitari del seu esser i de la seva casa. El guerrer vençut. Li volia demanr quan el trobava plorant i bavant en la seva biblioteca presidida per les imatges de Franco, Hitler i Mussolini en tres quadres gegantins i formada pels volums de tots els pensadors que justificaven la seva guerra i la seva vida. I no vaig tenir mai el coratge de dir en veu alta aquell interrogant que des de feia tants d’anys em cremava per dedins.
Sempre he sabut que era un narradar poc fiable encara que els meus lectors m’han concedit la virtut de la versemblança. No ho acab d’entendre. I ara, quan faig servir els meus pensaments per a aquesta confessió d’un matí, dos dies després de la teva mort, pare, quan l’onada d’aire fred del nord du la neu fins a la vorera de mar, quan he tornat de veure com han aixecat la creu de ferro i li han arrabassat l’àguila franquista de la tomba familiar del cementeri completament blanca, amb una incandescència de neu tan real com si fos pur artifici en aquests temps de març, per un altre atzar del destí, em trob entre les lletres, aquestes, dins un trencaclosques en què cap peça s’ajusta amb l’altra. Els temps al qual pertany és d’una altra natura que no té res a veure amb l’actualitat. Em sent empresonat entre les paraules i lluit contra el seu encant tòxic. S’acosta el moment més temut, quan hauré dir la troballa, el descobriment, la resposta. I em manca la veu, i el cor s’accelera en unes taquicàrdies perilloses, i el cap es llança a imaginar saituacions tan terribles que tot d’una una fosca benfactora les esborra com la pluja lenta que cau damunt la neu l’esborra a poc a poc i deixa a la vista les plantes i els arbres del jardí que surten d’aquella pel·lícula gelada lluents i envernissades per un restauradors perfectes.
Sé que em perd entre els mots, entre els temps verbals de les frases, entre la vaguetat dels sentiments que voldria quedassin clars i s’embullem orbs i ombrejats entre clapes de refulgències encegadores. Necessit una serenitat i una lucidesa que em són desconegudes. L’opacitat del meu text em resulta descoratjadora. Basta! Un sol gest. Quan vaig tornar de l’enterrament només duia una idea fixa. Oblidar. Esborrar. Destruir les ferides del passat. Que som de beneit! Quin infantilisme em remenja! Va ser llavors quan vaig anar a la biblioteca de mon pare per retirar aquells tres quadres dels dictadors, del malanats, que sempre m’havien destrossat, que sempre m’havien ferit, que sempre veia com l’encarnació de genetes de l’apocalipsi. No va ser fàcil despenjar-los perquè estaven ben clavats, però era tan forta la meva ànsia que vaig tallar-los, primer de tot amb un cutters que havia preparat amb cura i després amb esqueixos violents. I fou quan queien cadascun dels llenços d’aquells assassins quan vaig descobrir que amagaven tres caixes fortes gens dissimulades. No em va estranyar. Tampoc no vaig tenir cap problema per trobar les claus que estaven dins el calaix del despatx en unes capsetes on hi havia escrita amb la lletra ganxuda de mon pare els noms dels seus tres herois. Quan vaig obrir la primera caixa forta i vaig veure que estava ocupada per una gran pot de vidre de forma cilíndrica no em vaig estranyar. Mon pare sempre havia estat un col·leccionador d’animals embalsamats. Però quan vaig il·luminar aquell cilindre ple d’un líquid llefiscós ja vaig veure de que es tractava. Eren orelles humanes. Orelles de tota casta i condició que tenien tatuades amb lletres confuses els noms de persones. Ja podeu imaginar el que hi havia dins els dos altres pots de la mateixa mida i amb el mateix formol. La meva pregunta antiga i que no havia fet mai a mon pare rebia molt a posteriori la contestació exacta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
LLàgrimes submergides en formol (que són en part tenses armes de combat).
Però no només ho vull imaginar, també ho vull saber!
Digueu bon home, què hi havia…
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!