I AIXÒ, COM ÉS MENJA? Si «això» és un llibre es menja amb els ulls de tots els sentits. En tots els sentits en acció. I crec que la primavera és una bona despertadora dels sentits. Ho saben bé els asmàtics (i aquest cronista com a bon sensible en té una cama), que qualsevol pol·len mogut per un ventijol suau et pot fer tossir de mala manera, o fer que la pell s’ompli de granissons vermellosos i ben desagradables. Però també aquest sol i aquesta moguda meteoral que fa que la saba torni a pujar cap a la creació de gemmes i borrons i noves fulles, que les tortugues que feien la dormida es tornin a passejar, que ens agafin ganes de treure’ns la roba i passejar entre cirerers i pruneres florits i pastura verda i aires tebis, són molt bons conductors de la lectura. I un llibre que pot anar molt bé per anar a passejar i dur-lo dins la butxaca és un text d’aforismes. Però per introduir-lo he volgut cercar un dels meus mestres, Vladimir Nabokov, que no pot suportar els aforismes, i he tornat a rellegir una altra obra que també és molt manejable i que alimenta amb vitamines excel·lents la intel·ligència.
Em referesc a Opiniones contundentes (Taurus), una reunió de les millors entrevistes que Nabokov va donar. Entrevistes que ell contestava per escrit i que són un prodigi de saviesa literària o senzillament humanística. Quan cercava la citació sobre els aforismes m’he llegit alguns dels millors fragments que tenc subratllats dels textos i n’he trobat un que no puc deixar de copiar in extenso, perquè és una meravellosa lliçó magistral per als nombrosos mestretites que volen separar la poesia de la prosa i no poden consentir que hi hagi prosistes que fan autèntica tasca poètica amb una prosa plena de músiques verbals. Escolta, lector benèvol: La poesía abarca toda la escritura de creación. Nunca he podido ver ninguna diferencia genérica entre poesía y prosa artística. En realidad me inclinaría a definir el buen poema de cualquier longitud como buena prosa concentrada con o sin el agrado del ritmo recurrente o la rima. La magia de la prosodia quizá mejore lo que llamamos prosa haciendo resaltar todo el sabor del significado, pero en la prosa llana hay también ciertas pautas rítmicas, la música del fraseo preciso, las pulsaciones del pensamiento expresadas por peculiaridades recurrentes de lenguaje y entonación. Lo mismo que en las clasificaciones científicas de hoy, hay mucho que se superpone en nuestro concepto de prosa y poesía. El puente de bambúes entre una y otra es la metáfora. No és una definició magnífica de l’extrema unió entre la prosa bona i la poesia bona? Si són dolentes una o altra no ens interessen. I torn a l’aforisme. Nabokov diu literalment: La tendencia a los aforismos es síntoma de arteriosclerosis. I no té raó. Perquè ell mateix fa aforismes ben bons i perquè l’aforisme té una història que comença a Grècia (Hipòcrates, Heràclit, Parmènides, Píndar, Aristòtil, Diògenes Laerci, etc.) i que no s’ha acabat. Això de dir molt en molt poques paraules en els segles XVII i XVIII troba molts de cultivadors. Els que més estim són els moralistes francesos —La Rochefoucauld, Chamfort, La Bruyère, Joubert, Vauvenargues i Pascal— que tenen uns sabors tan extraordinaris com els formatges: quan més dolents són, més bons! I en la contemporaneïtat també en trob alguns d’excel·lents: Goethe, Nietzsche, Cioran, Picabia, etc. I el més essencial, esmolat i important de tots: Georg Christoph Lichtenberg. Escriptor sedentari, víctima d’un desordre nerviós, polemista ferotge, hipocondríac, geperut, científic serè, astrònom i professor de física a Göttingen; des de 1764, a l’edat de 22 anys, fins a la seva mort no s’aturà d’escriure amb una llengua verinosa i sarcàstica aquestes frases més o menys curtes que colpeixen com una bomba i tallen com un bisturí precís. Frases que fan el tall exacte en el lloc adequat de tal manera que posen al descobert les misèries i els femers del món. Frases contundents, lapidàries, concises que esclaten davant els ulls dels lectors i el deixen entre enlluernat i estabornit. Lichtenberg tenia tant de fulgor que fins i tot se’n reia de si mateix: «Era un home que tenia tanta d’intel·ligència que no servia per quasi res.» Amadeu Viana ha fet la traducció al català i s’ha encarregat de l’edició de Quadern de notes (Edicions de la Ela Geminada, 2012), que recoman aquests dies de primavera perquè us farà volar lleugers dins l’univers d’aquestes flors i fruites del pensament concentrades i reconcentrades. Els quaderns A, B i C m’agraden molt, però el D és extraordinari. Més igual que la tria de Viana de vegades deixi de costat l’aforisme curt i ens entimi moltes línies que arriben a ocupar una plana. És igual. Els llargs també són bons. No som racista. Quan un llegeix coses com aquestes que ara copiaré pot passar un guster de luxe. Escolta, Lector curiós: «Cap obra, i especialment cap obra literària, no ha de deixar veure l’esforç que ha costat.» «Tres acudits i una mentida fan avui un escriptor.» «Vuit volums ha escrit! Hauria fet millor plantant vuit arbres o tenint vuit fills.» i «Dues persones que intercanvien compliments s’estovarien si sabessin el que pensen una de l’altra.» No trobes que hi ha un humor ben subtil?
[Aquest text va sortir publicat al suplement “Bellver” del Diario de Mallorca el passat dijous 4 d’abrul]
Oh, m’excita el seu gest suau i agut i altiu i incorrupte. M’és d’un cop m’ha deixat atònita i extasiada i exultada.
Amb els ulls dels meus sentits corporals l’aclamo, la crido posseïda per la punta de l’agonia!
https://www.youtube.com/watch?v=_6-eQ2h_cKI
Quan un escriptor (home o dona) sigui capaç de fer-me sentir així, les flors de l’Orient antic llampegarant dempeus i jo podré aguantar la claror.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!