Plagueta de Bord

Podria haver estat una moto d?aigua, l?efecte lupa del vidre romput d?una botella, la llosca tirada des d?un cotxe o la mà que encén el foguer ben a posta i posa en marxa la combustió d?una mata de càrritx que es converteix en una torxa brolladora de flamarades que prenen uns romanins ressecs i des d?allà s?estenen com una llengua de foc per aquella garriga prima de Son Brull, a dues passes del caló de les Entorcillades, on Mara Calafat llegeix a l?ombra d?un pi vinclat exageradament sobre l?arena una història en què un adolescent de casa bona, Marc Lambrés, conta al seu col·lega quillós, Jordi Lloveras, amb el blanc i negre de la por i del plaer, des de la taula de marbre d?un bar del Raval barceloní ?el Lund?, la seva aventura amb un negrata senegalès de quasi dos metres que va conèixer en una sauna d’Escudellers, per col·locar un milenar de mitsubishis en el mercat d?una sèrie d?afer-hours, mentre li detalla com va flipar per la forma de besar a l?esbiaixada d?aquell negrot gegant i, en aquest mateix moment, quan l?escriptor ha col·locat els mots més incandescents d?aquella relació del cos tendre del jove blanc i el cos fort de l?home negre, Mara sent la fiblada d?un nigulet d?espires que socarren, alhora, la seva pell embrunida i les lletres de la plana del llibre de butxaca, i, d?eima, es posa a xisclar in crescendo com si es convertís en El crit de Munch, amolla el llibre fumós, agafa la bossa de roba estampada de poniols i es posa a córrer cap a la mar d?aquell caló que perquè ni hi ha camí per anar-hi es troba totalment desert, i quan ja té les cames dins l?aigua de mar i els ulls plens d?aquelles vermellors vibradores de les pinyes que voleien infectant un arbre amb l?altre, amb l?aire calent ple de cendra i de foc que devora tot el pinar amb una velocitat vertiginosa, Mara cerca el mòbil a la desesperada entre la cartera de pell de serp, el pinta morros de color avellana, la crema solar de protecció cinquanta, la plagueta moleskine on escriu els seus pensaments, els dos pilot negres, una grapada de menuts i quan a la fi el troba es posa a marcar el número d?en Fabià que ha quedat fent horeta dins el cassetó d?eines reconvertit en bombonera d?amor on ell dos gaudeixen aquells dies d?escapada per dir-li que hi ha foc per tot, que cal que corri i surti de pressa d?aquell infern, que no passi pena, que ella cridarà a la policia, però, com quasi sempre, ell no contesta, i ella tornar insistir i insistir i insistir fins que la fér una veu de dona mal lletada i es tem amb sorpresa que és Àngels Segura, amant antiga de Fabià, que li demana amb to malhumorat que fa cridant a l?hora de la sesta, i Mara, que ja no sap quasi amb qui parla, li conta que l?incendi s?ho menja tot, que avisi els bombers, que ella s?ha posat a córrer per l?aigua cap al cap Prim i que Fabià pot estar enrevoltat de foc per totes parts, i com una eixelebrada es treu la roba, es ferma la bossa a la cintura i comença a nedar cap a l?horitzó dels penya-segats en què només hi ha el rocam quasi negra amb punxes com a ganivets, les mates rònegues del fonoll marí i alguns cocons on creix la sal, Mara neda a tota, i recorda que aquest estiu del 2010, amb la coneixença de Fabià, aquest escriptor de teatre que prepara una adaptació de Xècspir, Treballs d?amor perduts, on ella farà de protagonista, ha estat com una fantasia que ni en les seus moments d?ensomni hauria pogut inventar i aquella feina conjunta de col·laboració, s?ha convertit en una història d?amor tan convulsa com impossible, etc.

Per què escric això? Crec que necessitaria unes tandes de psiquiatre i un bon sac de pastilles. Dorm malament, molt malament i somnii desbarats grans. Sí, tenc mal somnis amb coses com aquesta que acab de gargotejar a la moleskine negre que no em deixa mai com si fos el meu únic talismà de la felicitat. Si no escrivís aquests borratxos crec que ja m?haurien hagut d?internar. Però no m?atur de fer-me preguntes. Per què, Maria Severa, infermera, amb un bon contracte a l?hospital Clínic de Barcelona, amb una relació estable i magnífica amb el doctor Jaume Cotoner, em trob fent feina a Villa Mimosas, un xaletarro encaramellat damunt cala Egos devora el Mal pas, amb la badia de Pollença al costat i el paradís de Formentor enfront, fent la meva feina amb una senyora malalta dels nervis, dona Victòria d?Ayreflor, casada amb un polític, don Bartomeu Esclasans, de no sé quin partit, que m?ha doblat el sou en un mes i que no s?atura de dir-me que som la dona que ha duit la felicitat a aquella casa? Són les nou del vespre. Ja he colgat la senyora. Ja li he donat les pastilles, li he posat les dues injeccions i dorm com un àngel. El jardiner rega i m?arriben per la porta del balcó els perfums d’un gessaminer mesclats amb aquesta dolçor fresqueta que tenen a Mallorca els finals de setembre quan l?embat sembla l?aire condicionat natural millor del món. Però, per què fuig d?estudi amb descripcions cursis d?ambient. Sí, no s?ha tancat la feridota. La ferida. La ferida. La ferida de quan aquell home que em pensava que m?estimaria tota la vida, Jaume, que eres de cabronarro, hipòcrita i fals, dolent, dolent, em digué amb un correu electrònic que tot s?havia acabat per sempre entre nosaltres. I vas posar el ?PER SEMPRE? en lletres majúscules, com si belàs. ?SEMPRE?, m?has dit? Sí, sempre he estat una mica poma, sí, sempre he cregut amb prínceps blaus (ara mateix don Bartomeu em tracta com si fos el seu objecte més preuat, la salvadora de la seva vida matrimonial, i avui vespre m?ha convidat a sopar plegats a la terrassa damunt el caló la qual cosa, no ho puc negar em fa una certa il·lusió. I em sent desitjable!), sí, sempre he tengut desenganys amorosos, però allò de l?animal Jaume Cotoner no va tenir nom. Ni collons. Dir-me adéu per e-mail! Es devia pensar que era la mosqueta morta que de vegades interpretava per a ell al llit? Beneit de merda! Vaig anar a la clínica Teknon on feia de neurocirurgià en cap i li vaig muntar uns focs artificials davant un públic de metges, infermeres i malalts que crec que no oblidarà mai. Tothom s?esbutzava de rialles i ell, tan senyor, tan fi, tan cregut, no se li va ocórrer altra cosa que cridar als de seguretat perquè traguessin d?enmig aquella malalta que havia perdut el cap. Crec que qualsevol horabaixa d?aquests en què la senyora fa unes sestes eternes em dedicaré a fer una llista de les brutors i les animalades que et vaig amollar, Jaumet pixa-curta, em faré un altre tip de riure i em servirà de teràpia. Crec que allò de ?Micropenis del món, uniu-vos!? et va impressionar, Jaumet, més que res perquè vaig veure com et pujava la ràbia amb vermellors de tomàtiga madura a aquella calveta teva que m?agradava tant llepar com fan les cussetes sordes. Ell, que vivia per guardar les aparences i no volia que anàssim a restaurants o llocs on poguéssim trobar coneguts. Ell, que duia la nostra relació com un secret d?estat per no sé quines cinc-centes que em va contar d?una herència familiar que anava lligada amb un contracte simbòlic amb una determinada pubilla de Palma, què sé jo! Mentides, excuses, brutors, invents que jo em creia com si allò fos una novel·la d?aventures. Basta d?escriure sobre aquest malanat. M?he de començar a arreglar per aquest sopar à chandelles!
L?aire era color malva. Una buguenvíl·lea d?un fúcsia esclatant s?encaramellava a la pèrgola. Romy, la majordona, tenia un gust exquisit pels ikebanes i n?havia col·locat un al centre de la taula que semblava el Fujiyama nevat. La vaixella devia ser de Limoges perquè cada plat era un pintura a l?oli d?unes branquetes finíssimes d?olivera. Don Bartomeu duia un vestit color de crema de lli que feia toquera i mentre bevíem uns negronis només em parlava de fer un viatge plegats a Nàpols on hi tenia molts d?amics. Sonava Ain?t Superstitious dels Blues Giants quan Romy va venir a avisar que acabava d?arribar la policia. Vaig veure com tot flamejava dins els ulls de don Bartomeu. ?No passis pena, Mara. Ara tornaré?, em digué mentre pujava cap a la vil·la. L?he seguit com un xotet de cordeta. I he vist, amagada rere una columna salomònica, com aquells homes el saludaven, li llegien un paper, li posaven les manilles i el s?enduien sense que ell oposàs la mínima resistència. Ja m?ho havia dit la Marita Avinyó, que és mitja bruixa, que el 2010 no era el meu any.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!