En una època d’apoteòsi dels fats i dels titamolls, dels lloccomuners i dels panxacontents, la feina de l’escriptor es resumeix en una acció sens fi: resensibilitzar la llengua, tensar-la, vivificar-la, fer-la enravenar. Per això cal enfonsar-se en el sistema nerviós, en l’emoció, i restar-hi fins al final. La feina consisteix a imprimir al llenguatge parlat una certa deformació, de tal manera que un cop escrit el lector senti que l’escriptor li parla a l’orella. Repetesc: resensibilitzar la llengua, fer que bategui més que no ressoni: una feina inacabable.
“Som na Letícia. T’he de veure tot d’una!” Quan vaig sentir aquella veuota i aquell to se’m va gelar la sang. No podia ser que l’amiga coral de l’època de l’Institut, que feia més de vint anys que havia perdut, entràs de bell nou dins la meva vida amb una telefonada així. Però no havia canviat: aquell timbre segur, imperatiu, aquell anar de sobrada, de reina, aquelles males formes de botxí que pensa que tots són els seus esclaus. No, no has canviat gens, moneta.
Però aquella temporada anava prima de feina i per a una detectiu en pana qualsevol os és bo, encara que sigui el d’una pesada i viborona com na Letícia Barbosa. Ens trobàrem a Ciro’s, un restaurantet de Pollença, on sabíem que no ens descobriria ningú. Ho va decidir ella perquè m’assegurà que tenia la sensació que la seguien, que la vigilaven i que no es podia fiar ni de la seva ombra. La vaig trobar com sempre. Mentida. Ara s’havia ensenyorit molt més, anava amb un xanelet que devia valer una fortuna, tota plena d’or i de diamants per canells, escot i orelles, i amb un maquillatge tan exagerat que semblava a punt d’entrar en un set de televisió. I vaig notar que s’havia fet un parell de retocs d’estètica que la feien semblar deu anys més jove que jo, quan totes dues érem granadetes, amb els cinquanta fets. Es va mostrar excessivament efusiva i amistosa. Mal senyal. Parlava molt de pressa, embarbussant-se, perquè em volia dir massa coses alhora. “Si sabessis què he hagut de fer per arribar a ser la segona vicepresidenta executiva de Malcom S. p. A., una empresa mundial de negocis de tota casta, te’n faries creus. I ara, quan tot em va a les mil meravelles em trob amb una mala fi de problemes.” No em va costar gaire pensar que per aquell alpinisme d’alts cims na Letícia devia haver aplicat les arts que havia assajat a voler de joveneta: fer servir els baixos a voler, la llengua esmolada sense aturall i, si calia trair o llençar al precipici qualcú, doncs endavant, sense cap mirament ni contrició. A mi me n’havia fet un parell de grosses que ja havia oblidat, però encara em quedaven perfums de rancor quan recordava com em va acusar de copiar en un examen on ella era la que ho feia, o com m’havia robat el primer amor de la manera més barata i ignominiosa. “Tu ja saps com som”, m’amollà amb aquella mitja rialla carnívora de xucladora de sang. La vaig mirar amb ulls de be degollat, perquè sabia que li molestaven, i com si l’hagués parida li vaig posar unes condicions duríssimes de feina i d’honoraris. Ho va acceptar tot i així vaig saber que estava vertaderament a les darreretes: desesperada. Em va explicar que el detonador de totes les seves desgràcies era el darrer pas en fals. “Crec que ja dec començar a fer cadufos. Però l’he cagada amb tot l’equip sense témer-me’n. Em col·locaren una ajudant que parlava rus perquè m’acompanyàs en uns negocis immobiliaris. Era joveneta, monina i estúpida. Tu ja saps que som molt estricta. I quan feia un mes que la tenia me la vaig treure de damunt. Llavors m’arribaren els esquitxos. La tal Emma es berenava el vicepresident primer. No cal que et digui que vaig haver de menjar morena i m’obligaren a recuperar n’Emmeta tota envalentida i feta un nero que des de llavors em fa la vida impossible.” Entenia tant na Letícia que quasi no calia que em contàs res de totes les coses que havia descobert que es tramaven contra d’ella i que m’havia recollit en un dossier espaterrant. Correus que la deixaven feta un crist, post-its que amb paraules críptiques la definien com una mala bèstia, una gravació telefònica que la definia com una malalta de la cotorra, una fotocòpia d’uns comptes amb ingressos sospitosos, una conversa que havia sentit on parlaven de denunciar-la a un periodista d’escàndols… Quin fester! Em va agafar com a ajudant i vaig començar a fer feina amb ella. Allò em va permetre confirmar totes les meves sospites: en aquella immensa oficina de vidres transparents d’un gratacels del passeig Marítim de Palma no l’estimava ningú. Vaig acumular indicis que em demostraven que allò que sofria na Letícia no era una paranoia, sinó que hi havia una vertadera conspiració per fer-la caure per avall des del lloc més alt. Quan aquell matí em va dir que el president l’havia citat a les 20 hores al seu despatx i que allò tenia tota la pinta d’un acomiadament vaig patir per ella. Les darreres setmanes s’havia abandonat molt: les arrels dels cabells negres se li veien d’una hora enfora damunt el tint ros i li donaven un aspecte de bruixa, les arrugues li havien cruiat tota la cara que, demacrada i sense maquillatge, pareixia la d’una jaieta, anava desmanyegada i vestida pels enemics: un horror. Aquell vespre de la cita vaig decidir quedar a l’oficina d’amagat per consolar-la quan sortís. Des de l’altell d’un despatx dels de màrqueting es dominava aquella gran sala plena de taules i d’ordinadors. A devers les set de l’horabaixa vaig veure na Letícia que arribava. S’havia arreglat un poc, però caminava nerviosa, tremolosa, com una esperitada. No podia entendre aquell passeig caòtic que feia entre les taules de despatx, obrint calaixos, encenent ordinadors, arrabassant post-its. De cada vegada la dansa de recerques a aquells llocs que li havia indicat en el meu darrer informe era més enfollida. I passava el temps. Quan faltaven cinc minuts per a les vuit la vaig veure que obria la bossa, treia un pot de pastilles i se’l clavava. Hauria hagut d’aturar-la, però no sé quina estranya força m’ho impedia. Quan es dirigia cap al despatx del president feia esses. M’hauria agradat agafar-la, però era com si fos darrere el vidre d’una peixera. Just davant el despatx va caure rodona. I en aquell moment s’obrí d’ampit en ample la porta de dues fulles i començaren a tirar serpentines i confetti al voltant del president, que aplaudia mirant una pancarta que deia “Gràcies, Letícia, per trenta anys de feina”. Quan va arribar el metge només va poder certificar la seva defunció.
[Aquest text es va publicar al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat dia 31 de març]
