18 de març de 2013
Sense categoria
1 comentari

lava líquida

El temps lineal es redueix a una aparença superficial i es dobla en un altre temps en què les estacions es mesclen, s’entreforquen, es peguen cops amb ecos estranys. Només la ficció em pot ajudar a representar el real i obrir-me les possibilitats d’imaginar allò que ha succeït, allò que podria passar, i caçar-ne l’esperit.

 

Conduïa quasi d’esma. He estat a punt de passar-me un semàfor vermell. Hi havia un trànsit de por en aquesta Palma plujosa i gelada. He tengut un calfred. Com si tot aquell embull de cotxes no existís veia la foscor espessa de la selva. 

Els crits dels animals formaven una polifonia plena de desacords sobtats, de crits llarguíssims, d’inflexions modulades, de cops tamtamescos, de gemecs espasmòdics que m’omplien el cap i em deixaven dins una tensió atenta. La claror pujava molt lentament. Sense témer-me’n, ja era dins la cambra. Aquell cos entre la brillantor oriental de safir de l’alba era d’una blancor fosforescent. No li podia veure la cara, però sabia que m’esperava. He sentit l’agulló d’uns altres ulls que em vigilaven des de l’obscuritat, que s’il·luminava amb la lentitud dels segles. Tot molt estrany. M’he acostat a aquell cos i he vist que la pell era d’una puresa absoluta. La majoria de persones tenen imperfeccions, un petit defecte, una taca fosca, una marca de naixement, una piga o qualsevol cosa per l’estil. No hi he trobat res. Sempre m’ha impressionat la constatació de la bellesa física. Aquell cos exquisit m’esperava. Els fregaments de les carns contra les carns desencadenaven espasmes sonors, s’imantaven. Em fonia, em revoltava, m’empetitia, m’envolava, em rebel·lava, m’entristia, em frenava, m’adormia, m’agombolava, em sentia l’home més poderós de l’univers, tornava al bressol del fang primigeni, no era ningú, em balmava sense atur. Les cendres esventades em duien cap a un teatre de gestos invists, ruptures sonores i silencis pròxims al darrer batec. M’he despertat xisclant com si m’hagués picat un escorpí. M’he posat a riure com un babau i una dona rossa molt alterada m’ha tocat el clàxon com una boja. M’havia equivocat de carril i no havia encès l’intermitent. Tot va començar amb una multa. Ha! Ha! Ha! Mentre agafava el carrer de 31 de Desembre, la pluja de clauet feia que el netejaparabrisa anàs a tota. He mirat el rellotge. Les onze i mitja. No podia perdre ni un minut. Aquella circulació tan lenta em rompia l’escapada. Havia dit al cap d’estudis de l’institut que no feia vaga, que a l’hora de la darrere classe seria a l’aula. Ja sabia que els alumnes no hi anirien. Però calia donar exemple. Els professors que feien vaga em semblaven lloccomuners d’esperit, sedentaris cerebrals i amb poques llums. La situació actual demanava sang i foc, barricades, actes extrems i, sobretot, pensament esmolat. Tots es conformaven amb pastilles de bona consciència de tant en tant i que oferien ben manufacturades els sindicats. Sí, la mentalitat de pastilla ho dominava tot. Quan he vist la neu a les muntanyes de la serra de Tramuntana, se m’ha eixamplat la mirada. Allò eren les antenes d’Alfàbia enmig d’una blancor lluent. La record aquella primera vegada, quan em va atendre a la taula del banc amb una amabilitat tan entusiasta que vaig veure que no era gens fingida. Sempre he sabut distingir entre la bona educació i la veritat dels gestos. Ella era autèntica. Li vaig demanar una targeta. M’havia deixat dues multes més a ca nostra i volia que ella fes les gestions perquè les cobrassin, de manera que l’agència tributària deixàs de perseguir-me. Era increïble. Quan m’acostava cap a la possessió de Raixa, calia voltar a l’esquerra. Sort que hi havia un rètol horrible que indicava el nom d’aquella urbanització. Cop en sec havia deixat de ploure. Els xalets estaven amagats rere parets de totxos i de xiprers, en uns altres hi havia grans murs d’heura. Tothom protegia la intimitat com si fos el bé més car de la terra. He aparcat al carrer dels Teuladers. Després he sortit amb l’abric amb les solapes alçades, les ulleres de sol i la gorra d’Udol. Devia semblar una bubota. No hi havia ni una ànima. He fet la essa perfecta i he arribat devora aquella entrada on una rajoleta de ceràmica posava El capaltard. He seguit fins a la cantonada i he trobat la porteta del servei, que just en haver-la empesa amb suavitat s’ha obert d’ampit en ample. M’he ficat al jardí amb el sigil d’un lladre novell que té un manual d’instruccions per assaltar domicilis. Sí, és ver, ja he estat aquí, ja he vist aquest jardí. Ja he trepitjat aquesta terra. M’he sentit feliç de recordar-ho. He vorejat la piscina pel cantó de les palmeres. He comprovat que el becut ja se n’havia menjat dues, i això m’ha fet mal. La porteta de la cuina també era mig oberta. El perfum d’un rostit de porcella m’ha recordat que aquell matí havia berenat fluixet. He travessat el menjador i he arribat al hall. Aquella marina que dominava l’entrada em feia mal d’ulls. La mar estava feta a potades i semblava un camp de terrossos pintat de blauet. Ella m’havia dit que era el regal d’una cosina seva que estava penjada d’aquell Marià Palmer, un artista molt de moda entre les exalumnes de Madre Alberta. He pujat els escalons massa aviat, perquè quan anava a entrar a l’habitació m’he sentit que encara em quedaven un parell de xiulos del darrer refredat. Quan he empès la porta de la cambra, la fosca m’ha ferit els ulls. A poc a poc amb la claror metàl·lica d’un ordinador que parpellejava, he vist el llit entorcillat i ella col·locada damunt en posició fetal. M’he tret amb precaució les sabates i m’he despullat. He aixecat el llençol i m’he ficat dins el llit. M’he aferrat al seu cos dolç i càlid. Tenia ganes d’adormir-me i d’entrènyer-la dins el somni com si fos meva. S’ha deixat fer. Li he besat la boca. Tenia la llengua immòbil. Li he acaronat els mugrons. El sexe s’ha humitejat quan l’he tocada. Li he obert els braços i he entrat. Mentre manxava, ella quasi no ha alenat, com si em trobàs a l’interior d’aquell somni matinal. Després ha xisclat i hem passat gust plegats. Quan baixava les escales a tota, he mirat el rellotge. Buffff! Arribaria tard si no anava viu. M’he posat a córrer cap al cotxe entremig d’un vent gelat. He partit a l’escapada. No havia vengut cap estudiant i m’he dedicat a fer uns mots encreuats. Al vespre, després de banyar els nins, la meva dona i jo hem sopat d’espaguetis carbonara. La meva dona estava molt enfadada perquè jo no havia volgut fer vaga. M’ha dit esquirol i he rigut molt. Quan em rentava les dents, ella m’ha telefonat per dir-me que dijous el seu home no hi serà en tot l’horabaixa i que li agradaria que la sorprengués amb alguna cosa forta. La meva dona i jo hem mirat Atrapa a un ladrón a la tevé fins a mitjanit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!