Plagueta de Bord

Voldria saber escriure. Ho saps que ho faig per a tu: aquesta confessió lenta, lentíssima de paraules seminals em costa molt i la faig per a tu. Vull que sigui una lent de llenguagtge que augmenti les coses petites i faci veure i entendre amb precisió els meus moviments interiors, els concentri. Que sia com un ball d’aferrat damunt una sola rajola que faig amb aquest cos teu que sempre hauria d’anar quasi nu. Dir la vida sencera des de cadascun dels seus fragments. Vull fer-me responsable de tots els sentits d’allò que escric.
Em segueixen fascinant els culs arreveixinats de certs bergants. Avui, devora la Feixina n’he vist dos amb uns vaquers tan cenyits que semblaven una segona pell. Estava assegut a un banc i he pogut entretenir-me amb la mirada molta d’estona. Ells reien com a condemants cada no res: s’esbutzaven de rialles! M’han contagiat la seva alegria quasi primaveral malgrat que encara el vent és gelat i tenc una tossina de mil dimonis. Cossos com aquests són la meva veritable vocació.

Tu, innominat, irreal i idèntic meu, ets el que empeny la meva cal·ligrafia plena de botrratxos. Fa una temporada que la mà dreta em tremola molt. Efectes de vellor!
Tu ets el despertador de les meves paraules i de la meva ànima.