13 de març de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Notes de la presentació d’Els missatgers no arriben mai

La meva intervenció fou curta i intensa. Vaig començar amb una defensa de la cultura, sobretot de la llengua i cultura catalanes, retallada per un cantó i amb un 21% d’IVA per l’altre. Vaig denunciar que la corrupció ideològica de molts polítics que ens comanden consisteix a creure que un llibre, una partitura, una obra de teatre, un quadre, un ballet, una pel·lícula, una exposició, etc. no són el fruit d’una feina esforçada, creativa i difícil d’un humà que produeix cultura, o sia un producte que ens ensenya a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a ser més feliços, a donar-nos gust o ajudar-nos a viure. Vaig parlar de tres artistes; Joan Miró, Pere Gimferrer i Miquel Barceló que en la seva obra i les seves declaracions denunciaven la destrucció del territori i de la cultura. I finalment vaig llegir un text, titulat Quatre valentes dones en què intentava explicar com eren aquests quatre secundàries que havia creat, aquelles quatre heroïnes que veien el món que les envoltava de miradors tan innovadors com íntims. 

Com inici reproduïa un petit text de Valère Novarina que s’avenia molt bé amb el meu estat d’ànim quan vaig escriure l’obre. Escolta: Jo no he escrit tot això amb la mà o amb el cap o amb el dallonses, sinó amb tots els forats del cos. No és una escriptura a la ploma, sinó una escriptura al forat. Res que es branda i tot que s’obre. És text amb forat d’aire, amb aspiració d’aire, femení, buit, oral, obert, balmat… Raig aspirat, forat d’aire primer.  I a continuació contava: Quatre dones que es reinventen sense parar, que es refan a cada instant amb les paraules, que es renoven en cada respiració, que sedassen cada dia una dansa nova, que irradien la llum de la incandescència interior, que reneixen en cada contarella. Quatre dones desposseïdes que mostren els seus tresors, que saben el que el seu cos ha après, res més, i ho conten, que no reprodueixen cap lloc comú de la quotidianitat (els doblers són negres, els polítics, són estafadors, els capitalistes són explotadors, el rei va nu, etc.), sinó que es trenquen en mil i un bocins per aparèixer en la seva integritat. Quatre dones que es despullen per mostrar la seva solitud més pregona. Quatre dones que habiten dins l’aire del temps per on treuen dolls de paraules sense ningú. Quatre dones que s’expressen com el negatiu d’un pensament, l’altra claror de la parla. Quatre dones que no prediquen, que no avancen cap a cap meta, que no volen demostrar res. Quatre dones que canten i canten i canten amb les síl·labes, amb la carnadura, amb els alens, amb el buit, amb les juntes dels ossos, amb la memòria, sí, amb una memòria amb oceans de records en esvalotades, magnífiques i lluminoses ones. Quatre dones comares de ritmes vocals, llevadores de músiques, dispensadores de sons, passadores de mots, creadores del sentit de veritat que viu en la melodia. Quatre dones que fan lletratremolar l’espai i el temps i així capgiren l’ordre mut de les coses. Quatre dones que amb la força de la puella ens duen a la infantesa dels sentiments, a un temps d’innocència, a la negranit en què la presència humana resulta incomprensible. Quatre dones que fan renéixer el pensament per la boca i per la boca sense dents. Quatre dones que són llavors sonores que cauen en el sementer dels lectors, dels espectadors i crivellen les seves percepcions, les seves sensacions i els obren a la llum. Quatre dones que són fils i ones de connexió amb les veus fundadores que amb els seus cossos interromputs ens orienten cap a les senderes per visitar els indrets dels primers desarrelaments, de les grans afliccions, de les llunyanes dolceses dels plaers oblidats, de les acrobàcies perdudes, dels exilis de la imaginació, de les signatures d’amor abandonades amb l’esterilitat com a font de reproduccions i savieses. Quatre dones que saben perfectament que estam foradats per la paraula, que la matèria surt del so, que som un tub obert pels dos extrems i els mots són la música que habita aquest buit. Quatre dones que no s’aturen de dir que els pensaments pugen de les cames que dansen, que els pensaments vertaders ballen i ballen, que són ritmes, que són mots ritmats i per això elles semblen nines que s’esbutzen de riure. Quatre dones que amb el volcà d’aquest buit creador de mots ens estamenegen, ens fan cervelltremolar, ens converteixen en carn de resurrecció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!