Plagueta de Bord

ESTIC EN EL LLIT DEL DOLOR. Aquest fred de finals de febrer m’ha entrat dins el cos com una mala cosa. I s’ha instal·lat a la part que tenc més delicada: els bronquis. Això vol dir que des de fa uns dies m’he dedicat a viure dins el pantaix i la tossina forta. El pantaix produeix la sensació d’una mort sobtada, és terrible, aquesta manca d’aire, voler intentar que el pit trobi oxigen allà on pugui, badar el nas i la boca i tots els porus del cos per aconseguir un altre batec és una experiència que només desig als protagonista dolent d’alguna història meva.

                                                                      &&&

LA PROTAGONISTA PATEIX UNA COSA DE NO DIR. Totasola, dins la cambra plena d’ombres de capvespre, amb un mocador amarat d’esperit que m’enrevoltava el cap, i que m’havia estret ben fort per frenar el mal, plorinyava com una cussa ferida que fa alens espessos i de tant en tant gemega. Em feia creus de no belar, de no arrabassar-me els ulls, de no desfer-me en plors, de no caure dins els espasmes d’una atacada de dolor hemorràgic. El cap musicava les vores de la traïció amb golafreria, i això produïa una fanfàrria de milers de zumzeigs, com si unes vespes petitones amb les ales de gilet tallassin a tota el viu de les neurones, o de qualsevol casta de material orgànic que hi hagués dins el crani. Tot hi era: la mort, la solitud, l’enfonsament dels imperis, la fugida del temps, la tudada de l’amor. Quants de mons esbucats duc dins la sang? Vaig omplir el tassó d’aigua, el tub de pastilles s’havia perdut entre els mastecs de la manta lleopardina i em va costar una bona estona trobar-lo. Només aquelles hòsties químiques em produïen una baixada de volum de la màquinària caòtica, que s’havia desfermat sense cap control. Així de científic, m’havies dit, Toni, amb aquella forma sarcàstica que tenies d’intentar demostrar que era una penjada dels medicaments. He de ser fidel a les meves obsessions, et contestava rabent quasi sense pensar, i, just en acabar la frase, ja m’hauria agradat enviar-me-la, desdir-la, rosegar-la, perquè sabia que l’aprofitaries per blasmar-me a la primera ocasió pública que se’t presentàs, o que tu cercassis com aquell que es fa el desmenjat amb talent.

                                                                      &&&

 ELL VOL CASAR-SE. Tingueres talent, ho he de reconèixer, per fer-me creure que t’havies enamorat d’aquella al·lota tan aguda i intel·ligent, com em definires el dia que decidírem casar-nos. Que ho decidires. Jo no em volia casar i tu ho sabies. Per això muntares tota una xarxa de família en què entre els uns i els altres em tancàreu en un carreró sense sortida. Per què m’havies robat la voluntat i el seny? Per què estava tan cega? Per què m’hauria tirat del puig Major per avall si m’ho haguessis demanat? Per què em record, alhora, tan insensible quan em muntaves aquelles exhibicions d’una sexualitat gimnàstica que em deixava practicar com qui contempla una coreografia llunyana, de tan a prop que la tenia. Sort que em sabia esclava, ho era, i em deixava anar dins aquelles tortuoses maniobres corporals plenes d’eines i de juguetes que sabia que podien acabar malament i que, així mateix, foren alguns dels pocs divertiments que em donares. Perquè el fill no el volies. Això era el meu trumfo. Eres tan estret que no podies ni imaginar haver de perdre un minut amb una criatura que et diria pare fins que et morissis. El dia que vaig dissenyar la meva estratègia fou aquell horabaixa en què et vaig trobar amb Susanna al bar Bosch. Intentàreu dissimular amb tan poca traça, que vaig saber que ella ja tenia el que volia, i no necessitava cap mostra de domini. Jo crec que vaig beure’m el cop amb aquella capacitat d’actriu de teatre regional que em deu venir de les obretes que fèiem a ca les monges.

                                                                      &&&

EL CAVALL DE TROIA. Sé que hi havia un buit enorme entre tu i jo. El sentia com si hi anàs a caure. Fins i tot vaig prendre un te, i, després de parlar de les bestieses més convencionals que tothom repetia, les vulgaritats lloccomuneres de Ciutat, en mostrar el meu interès per partir, tu m’acompanyares i t’acomiadares d’ella com si fos una coneguda llunyana. Allà, dins l’audi quatre, que estava a nom meu, mentre et mirava el perfil quasi romà, vaig decidir que començarien a funcionar, des d’aquell mateix instant, les organitzacions anímiques que em permetrien fer entrar la teva verga dins el meu xap amb intencions clarament reproductives. Quan l’amor es vaporitza, pots fer anar llatina qualsevol màquina de guerra. I vaig fer la meva molt a poc a poc, cavant garangoles de visc que tu no descobries, col·locant les lloves en el lloc exacte on tu cauries, obrint l’avinguda magna per la qual una part del teu cos entraria en el meu: el meu cavall de Troia eres tu. M’esbutz de riure. Ara acab d’arribar de la farmàcia. Esper un fill d’un espermatozoide que no és teu i un òvul meu. Demà et diré que no et vull veure pus mai més. Els papers són clars i judicials. Tu tendràs el que volies. Res, per a mi. I el somriure que faré durarà tanta d’estona en els meus llavis, que fins que m’adormi el duré posat davant el teu estupor.