5 de març de 2013
Sense categoria
1 comentari

cada cosa en vol dir una altra

Podria ser que les coses de debò i les coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni? Així m’imagín la substància de la literatura.

 

 

Quan vaig mirar l’agenda em va caure l’ànima als peus. No podia ser que n’Angeleta fos tan sàdica i m’hagués encolomat una visita a les vuit del vespre després d’aquell dia infernal. Tenia el cap a adobar amb tot el trull dels jutjats a primera hora i aquella vigilància tan pesada del constructor clandestí corrupte que al final m’havia passat per malla. Perquè ella ja m’ho havia dit quan va partir a les tres amb la seva veu de mosqueta morta: Recordi, Antònia Maria, que avui tenc l’horabaixa lliure i vostè molt ocupat. Li deix un informe de cadascuna de les persones que vendran. La darrera és una senyora que no ha volgut donar el seu nom i m’ha dit que era molt urgent, semblava regirada i plorinyava. Per mor d’això l’he agafada. Amb aquest cantet l’enterram. 

Vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren les vuit tocades. Quin alè! Rere els vidres la fosca era de cada vegada més espessa i una cortina d’aigua no s’aturava de caure des de feia una bona estona. M’agradava aquell renouet que em calmava els nervis. Però quan pensava en el fred del carrer només desitjava estar ben calenteta, estirada al sofà dins la meva lleonera amb la tevé encesa i un bon gin-tònic a la mà. Vaig intentar posar un poc d’oredre a la taula i en aquell moment va sonar el timbre. No m’agraden les persones que demanen les evidències, però aquella senyora d’una cinquantena d’anys insistia en saber si allò era l’Agència Maymó. Quan va entrar al despatx li vaig donar la meva targeta i vaig veure que mirava de reüll els set o vuit títols detectivescs que hi ha per les parets. Es va treure un abric negre de pell, i es va seure amb una bossa estampada de vidres de colors ben aferrada entre les seves mans enguantades. Rere la muntura estilitzada de les ulleres vaig veure que tenia tots els signes d’haver plorat. Jo no estava per verbes i li vaig dir que l’havíem rebuda fora de l’horari d’oficina. Nomia Carmen Pinilla i estava casada amb Bartomeu Borràs des de feia trenta-cinc anys. Tenien dos fills que estudiaven a Barcelona. Em va entregar un parell de fotos de mida de postal amb un home ben plantat, de cabells arrissats i amb una mirada clara i líquida que em recordava en Monty Clift, un dels meus actors favorits. El problema era com sempre, un lloc comú. Ella acabava de passar un càncer. M’indicà de dona a dona que estava calba i que encara no li havien pogut fer la reconstrucció estètica dels dos pits. Entenia que el seu home no fes l’amor amb ella. Però no podia consentir de cap manera que tengués una amant. Com està tan segura que té una amant? Quins indicis ha trobat? No es pensi que no he mirat fil per randa la seva roba per cercar qualque olor de perfum, si hi havia rimel o pintura de llavis a les camises, he furgat per veure si trobava verrim sec als calçons blancs. Li he vigilat els horaris. Quan es devestia he observat de prim compte per descobrir qualsevol esgarrinxada o mossegada al coll. Li puc confessar que a ell li agrada molt que li xuclin el coll. Res de res. Ni al cos. I el seu comportament és atent, servicial, amorós. He agafat d’amagat el seu mòbil i res. He entrat dins el seu correu electrònic i res. Però sent per davall de la meva pell, per la vagina, pel pàncrees, pels pulmons, per la melsa, pels ronyons, pel fetge, pels budells, per totes les carns que bateguen, per la sang que en Bartomeu m’engana. I voldria que ho descobrís. Feia estona que no sentia una dona confessar les angoixes d’una forma tan convincent. Fins i tot es va justificar dient que si la trobava un poc histèrica era per mor de la quimioteràpia que la deixava sense forces i amb el cap que li anava a mil. Sort que no m’esperava ningú perquè quan vaig entrar dins el Golf par anar cap a casa ja eren quasi les onze tocades. Tot el trajecte vaig veure la imatge dels ulls d’aquell Bartomeu que em semblaven encisadors. Feia estona que una foto de feina no em produïa aquelles efectes euforitzants. El rap al vapor i un bon ginet em deixaren tombada. Aquella nit vaig somniar que el meu apartament s’engrandia i en desapareixien les finestres i les portes i les peces es multiplicaven i el passadís esdevenia una llançadora dins l’edifici que vacil·lava i es posava a caminar amb passetes petites i botets grans, deixava el barri de Sant Agustí, m’allunyava de Mallorca i partia de país en país, creuava altres cases, pobles, carreteres embossades, muntanyes plenes de neu, estacions grises, aeroports on els avions s’entrexocaven com copes de xampany en una festa d’èpoques antigues amb castell i princesa i un cavaller amb una armadura que em mostrava només el seus ulls clars i em vaig despertar xisclant: Bartomeu! L’endemà de matí vaig cridar el meu col·lega Bernat i a n’Angeleta per dir-los que tenia feina fora del despatx. La clienta m’havia donat les entresenyes perfectes: el segon pis de la casa de tres plantes envoltada de jardí al carrer del Bosc de Son Armadams, d’on ell va sortir amb el seu Mercedes gris a les nou en punt; i l’Hotel Illa Blanca de la Costa d’en Blanes del qual era director, on no vaig tenir cap problema per trobar una cambra. Aquesta feina nostra de detectiu encara que sembli novel·lesca té les seves rutines. Els dos primers dies vaig viure com un rellotge rere aquell home ben plantat amb uns magnífics ulls blaus que duia uns horaris tan exactes com avorridíssims. A les tres anava cap a ca seva per dinar. Sortia a les cinc cap a l’hotel. A les nou tornava cap a ca seva i no en sortia fins l’endemà a les nou. I recomençava el mateix calendari. Em feia una ràbia que fes aquell temps tan horrorós de pluja i vent perquè l’hotel tenia un platja privada deliciosa. Així mateix el tercer dia vaig aprofitar que entrava en una reunió per fer-me un bon massatge que em va reviscolar de bon de veres. El dissabte i el diumenge eren per a ell com dies feiners. Quan ja començava a pensar que tot eren imaginacions d’una esposa malalta i havia dit a en Bernat que donaria el cas per tancat va ser quan el mecanisme perfecte s’espatllà. L’horabaixa d’aquell dimecres, en què havia sortit un raig de sol que em feia feliç, en lloc de girar cap a l’hotel el Mercedes del meu subjecte va passar de llarg. Vaig tenir una girada de ventre. El vaig seguir amb tota la subtilitat possible i amb una por que se’m perdés per aquells trencants de l’autopista d’Andratx. Va tombar cap al Camp de Mar. Allà li anava darrere de molt enfora, fins que vaig veure que entrava dins un xalet amb jardí. Som molt curosa amb els meus seguiments, però aquí tot em va anar rodat. Vaig trobar un punt elevat que em permetia veure tot l’interior d’aquelles dues plantes de vidre. Allò era sensacional. El meu subjecte i una al·lota rossa de llarguíssimes cames i pits exuberants es desvestien a esgarrapades dins una cambra plena de miralls i un llit immens. A través del visor de la càmera podia sentir la incandescència de la passió que exhalaven aquells cossos. Era més fort que una pel·lícula porno. Va durar molt i molt de temps. Sé que vaig quedar extenuada. Després el subjecte va tornar a sortir amb el Mercedes i s’aturà a l’hotel. Feina feta. L’endemà vaig citar donya Carmen i li vaig entregar l’informe, les fotos i el vídeo. En lloc de veure-la trista em va semblar contenta de la feina. La vaig oblidar. Avui, un any després, per una rara carambola del destí he sabut que Bartomeu Borràs, vidu de Carmen Pinilla, es casa amb Joana Veny. Quan l’he vista a les fotos del diari he reconegut en aquesta berganta la falsa dona de Bartomeu, la que m’encarregà la feina.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el propassat dia 3 de març de MMXIII]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!