Plagueta de Bord

Avui feia un solellet suau. La bronquitis recula, emperò encara tenc molt de pitos i em cans per no res. He sortit per primera vegada al jardí. L’aire era gelat. He mirat la serra de Tramuntana tota blava amb el capcurucull del puig Major amb neu. La neu sempre em fa més tou, més sensible. He mirat els camps on es veu créixer l’herba i d’on surten estols de gorrions quan em veuen. M’he quedat arrapat al verd fosc dels garrovers. He vist algunes flors d’ametler evaporant-se. I als niguls blancs que passaven com estels. He enyorat Pepe Rubianes que fa quatre anys ens deixà tal dia com avui. He enyorat la seva mala llet, la seva força, la seva ràbia, el seu humor tan estripat i tan tendre, la seva calidesa, la seva estimació, la seva lleialtat, el seu senyoriu, la seva amistat tan intensa, tan llarga, tan fidel. He mirat la terra de call vermell i he vist créixer l’herba. He pensat mot de temps en ell.