Plagueta de Bord

La frontera entre la vida i la mort és més permeable del que pensam. Per què em neg a creure en el caràcter fantasmal del fet de viure? Per què no vull entendre que coexisteixen diverses capes temporals? Per què no sé com he de de tractar els jocs incessants de sobreimpressió i de transparència, la porositat de les fronteres entre el passat i el present?

Talli qui talli el bacallà, les porteres sempre quedam a l’estora. Acabava d’amollar aquestes paraules a donya Luci, la viuda endoladíssima del tercer segona, que em deia que a cal seu veinat, don Xim, un fotògraf que m’havia tret ben afavorida al retrat que tenia damunt el televisor amb el meu moixet, en Perdut, entre els braços, hi havia molt de trull: havia escoltat un renouer de mobles arrossegats, una baralla amb molts de crits i la rialla inacabable d’aquella al·lota tan aguda de la cabellera vermella fins a mitja esquena que semblava d’un anunci de pantén.

Com cada migdia ara passa don Roc. Ja és un home empeset, però té un caminar ferm i va carregat amb la bossa del pa i dues bosses de Mercadona que sembla que són ben feixugues. L’altre dia vaig haver de tocar a ca seva perquè els veïnats del segon primera es planyien del renouer que feia la seva televisió a l’hora de la sesta. Amb l’edat ha tornat un poc dur d’orella, i em va rebre com un al·lot dolent que ha fet una malifeta. Li vaig dir que no tenia gaire importància, però que s’havia de comprar uns auriculars com els que m’havia regalat el meu fill. Vaig sentir que fregia carn i li vaig aconsellar que apagàs el foc si no la volia cremar. Em va oferir un suc de taronja que acabava de fer. M’explicà que estava molt content perquè la seva filla l’aniria a veure diumenge que ve. La recordava d’altres diumenges. Era una dona molt budellot, d’aquelles que no deuen boixar gaire i no per falta de ganes. Els havia trobat de vegades quan duia el meu nét petit a jugar a la plaça dels Patins. Ell semblava molt orgullós de passejar amb ella i s’aturaven sovint al bar Marduix a prendre cafè. Em fixava que quasi no parlaven, però es veia que ell era feliç amb ella al costat. Sovint hi ha pares que no es temen que els seus fills són lleigs. O que se’n temen i llavors se senten culpables i els estimen més que si fossin guapos. No la vaig veure que quedàs mai a dormir a cal seu pare. Don Roc rep un correu regular del banc, de magatzems, de publicitats, però no hi he vist mai cap carta escrita a mà. Crec que, llevat de la filla, no té família ni amics. Segur que cobra una bona jubilació i viu a un pis de cent deu metres quadrats. No es pot queixar. Té dos banys i dues terrasses amb molt de sol. Això em fa una bona enveja perquè aquest xibiu meu és petit i fosc. Però és molt aferrat. No m’ha donat mai cap propina. Ni per Nadal. I fa pudor, una pudor de suor fada, de fritures i de tabac fred.

Donya Lollo és un prodigi. Li dic Lollo perquè trob que té una tirada a la  Gina Lollobrigida, encara que nom Fany, i sempre va de vint-i-un botó, pintada com una artista. Em té molta de confiança i em conta tota la seva vida amb don Ramon, que és representant d’electrodomèstics. Ara el meu home només m’engana un pic per setmana amb criades, cambreres i de vegades estudiants, a les quals dóna regals baratets que no ens faran endeutar. Als meus seixanta-dos anys, el meu cos li sembla molt per davall del límit inferior del desitjable i només em demana tres mamades setmanals. Sempre he trobat que una boca no envelleix tant com una fufa. Sempre he sabut que els homes tenen el cervell a la punta de l’aglà, o l’aglà dins el cervell. Moltes de vegades somnii que l’estim. I m’agradaria que un pic per setmana em pogués enganar amb mi mateixa. Jo l’enganaria amb ell i aquest adulteri recíproc segur que ens acostaria molt més que les xuclades d’ara i podríem caure dins l’oceà de l’amor. Li dic que sí a tot i faig com si aquelles animalades que em conta fossin la cosa més normal del món. Quan em diu que no ha demanat mai al seu home amor, fidelitat i respecte, em deixa freda, però dissimul com puc. Quan em diu que les dones més podrides són les que estimen els seus homes, faig la mitja com si no l’hagués sentida bé. I quan s’embarbussa contant-me més detalls de la seva vida sexual, li dic que no podem xafardejar pus perquè tenc roba estesa al terrat.

Així va el món. Avui ha estat un dia molt dur perquè don Roc, en bon diumenge i sense la seva filla, s’ha tirat pel celobert del pati de la cuina. Quan la policia i el jutge han acabat la feina, allò ha quedat fet un femer i m’ha costat un jornal i una mala fi de botelles de llexiuet treure tot el remenat.