—Fins aquí hem arribat —va murmurar el capità Kharalambis—. Hem de ser a tocar de Green Island. Però no veig res. El meu avi giraria cua.
Començava a clarejar. Llavors va aparèixer l’illa, alta, verdíssima, sembrada de palaus com una randa de núvols. Va arribar el pràctic. Jo era a proa, esperant la maniobra. Amb ell van pujar les mosses. Ajudarien ocupant-se del cordam, com se solia fer sempre. El capità va agafar la botzina i va cridar dirigint-se a mi:
—¿Qui són, aquestes?
—Unes daixonses —li vaig respondre.
—Que se’n vagin.
No vaig replicar. Sabia el que passaria. Al pont, vaig veure que hi havia enrenou. El pràctic va amenaçar que se n’aniria si feien fora les mosses.
—Que es quedin —va tornar a cridar la botzina.
—¿Qui? —vaig preguntar.
—Les putes… ¡mal te moris tu i elles!
Amb la seva ajuda, vam enllestir aviat. Traçudes, eixerides, feien anar els cables com qui passa el rosari.
Un cop escombrada la coberta es van posar a fer una altra feina. Van netejar amb potassi les nostres cabines, van fregar, van treure la pols. Això també, com sempre es feia al port, sense cobrar res a canvi. A migdia ens vam repartir el dinar i així que van tocar les cinc, la cosa va canviar de to. La música silenciosa de la nit. Per un preu. Al matí vam entrar a la dàrsena i l’endemà vam fondejar el vaixell entre Kowloon i Hong Kong, tot esperant per fer-ne lliurament als nous compradors i anar-nos-en.
—No tenen a punt els diners —em va dir el capità—. Pel que veig, ens faran esperar una setmaneta. ¡Just el que més et venia de gust!
Una boirina baixa cobria les dues ciutats, però a nosaltres no ens impedia veure les llums multicolors que no s’apaguen ni de dia ni de nit. Jo estava assegut al menjador, tot sol. Llavors va venir fins a la porta. L’esglaó alt que en els mercants protegeix de les onades l’ocultava de la cintura en avall. Em mirava fixament als ulls. Contra la seva esquena estreta i feble, en un mocador que portava nuat per dues puntes al coll i per les altres dues a la cintura, hi havia un xinet d’uns sis mesos. Jugava amb la trena recargolada d’ella. Li vaig dir que entrés. D’una camallada passà l’esglaó, amb traça i amb gràcia, sense agafar-se enlloc. Portava una camisa de tela i uns pantalons negres estrets. Subjectava amb la mà un gran barret de bambú. Va acomodar amb un moviment de les espatlles el nadó a la seva esquena. Aparentava uns vuit anys. Tenia una cara lletjota, però no et cansaves de mirar-li els ulls, que ballaven sense parar.
—¿Què vols? —vaig preguntar.
—Ser la teva criada mentre sigueu aquí —em va respondre amb un anglès com d’oreneta.
—¿Què saps fer?
—Escombrar, fregar. I també sargeixo mitjons.
Parlava amb les mans. Es feia entendre amb gestos.
—Em donaràs menjar a mi i al meu germà. No mengem gaire. No et sortirà car.
(Fi fragment de Li)
——————————————————————————————
Text de Maria Bohigas sobre Nokos Kavadias
Nikos Kavadias potser no s’ha traduït a gaires llengües per un motiu prosaic: va escriure poc i curt. Publicar els seus contes tenia un peu forçat, i és que són massa breus per conformar un volum d’aquells que et fan la sensació de tenir l’armari ple de confitures.
Martingala editorial: calia allargar-lo. Així va néixer l’epíleg de Jaume Almirall, traductor de Kavadias. I això demostra que d’una martingala pot néixer una cosa gloriosa.
Aquest epíleg no s’hauria pogut escriure si no fos que el condueix una reflexió magnífica sobre quina vida fa possible aquella obra. Una pregunta que batega a cada frase, elemental i molt humana: ¿per què aquesta vida d’un home tancat en una cabina enmig dels oceans, que fuig i escriu concisament?
Llegint aquest epíleg t’adones que el traductor s’hi emmiralla en l’autor. I és tan curiós, a més de bell, que fa venir ganes de repetir l’exercici preguntant-se quina mena de vida fa possible que un lector s’impliqui tan extraordinàriament en l’obra d’un escriptor.
Quins són els lligams invisibles entre traductor i autor? Molt més fondos del que ens imaginem. Potser traduir és abans que res veure’s traduït en una obra -o veure traduït el que no som i ens importa. Aquí teniu una petita part del text de Jaume Almirall:
Nikos Kavadias passà embarcat la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. Simple mariner als primers anys, ajudant de ràdio des del 1939, i radiotelegrafista de primera classe des del 1953, Kavadias navegava constantment, en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món.
A terra, mai no tingué casa pròpia, sinó les que compartí sempre, al Pireu o a Atenes, amb la seva família: la mare, la germana i, més tard, la neboda. Amb elles, cartes creuades des d’incomptables ports. De tant en tant, uns dies, unes setmanes, uns mesos, en terra. Però sempre, com una urgència, tornar a embarcar. I novament llargs mesos en mar. La dura vida a bord dels vaixells mercants dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Les guàrdies esgotadores. La imminència dels perills de la navegació amplificats en les històries esgarrifoses mil vegades repetides pels veterans. La tensió constant entre els tripulants. El tedi. El crepitar enervant dels auriculars a la cabina del ràdio. De tant en tant, un port. Alguns ports, de tant freqüentar-los, per exòtics que siguin, esdevenen familiars. En ells, sempre cal tenir algun estalvi per poder comprar regals per als de casa: unes estovalles de lli amb brodats, de Hong Kong, te de Ceilan, recordatoris dels jocs olímpics de Melbourne, una pipa de vori… Als ports, també, o sobretot, les dones:
Ara sortiré per anar al temple budista més antic, set milles fora de la ciutat. Faré el que em dius i després vagaré pels bordells del poble del costat… [21.11.1949]
(Correspondència N. Kavadias – M. Karagatsis)
Als ports, cossos femenins llogats. Després, durant mesos i mesos, la por del mariner a les malalties venèries. Però per a les prostitutes de tots els ports del món Kavadias manifesta sempre l’afecte més generós i el respecte més sincer. I en els ports, així mateix, el món bigarrat on s’aplega gent de mar de tota procedència, interminable galeria de vides. Per damunt de races i de països, vides, vulgars, sòrdides o nobles: el dolor i l’alegria de l’ésser humà.
Aquesta fou la vida que Nikos Kavadias es trià des de molt aviat. Aquesta fou una opció de vida feta d’il·lusions i de renúncies, que fascinà, primer, el jove somiador i que atrapà per sempre, després, l’home que potser fugia d’una altra vida que hauria pogut ser i que, fins i tot, hauria hagut de ser.
