Plagueta de Bord

18 de febrer de 2013
Sense categoria
6 comentaris

inactual

Cal llegir Gargantua i Pantagruel, els cinc llibres de mestre François Rabelais. Dins aquesta obra hi ha una munió de transvestiments i veus, un allunyament de qualsevol forma dogmàtica, una potència irònica i una heterodòxia bestial, hilarant i grotesca que deixen el lector esbutzat de gust i de rialles.

 

Just quan vaig entrar dins el tren m’aparegué clar el somni. Un home de mitjana edat sortia al carrer. Era jo? S’assemblava a mi? No li podia veure la fesomia perquè un clarobscur l’amagava. Duia una pistola a la mà dreta. Disparava a l’atzar contra una, dues, tres persones i s’aturava. El carrer em sonava: José López, F. E. El número del portal vora on passava l’escena era el trenta-cinc. També em sonava. 

L’home tirava la pistola un tros enfora. S’allargava sobre una de les víctimes. Queia dins un coma profund. El cataclec de les portes quan es tancaven i l’arrencada del tren em feren mirar amb curiositat la gent que m’enrevoltava. Madones amb senalles, un jove amb una bicicleta, dues senyores molt pintades, un vell que badallava. Hi havia molts de llocs buits. Em vaig asseure devora una finestra. M’agradava veure fugir els paisatges. Just davant hi havia una al·lota que llegia un llibre. Tenia una llarga cabellera onada i negrenca que quasi li tapava la cara. Quan em vaig asseure va alçar el cap i em va somriure. Som massa gran per tornar vermell, però puc assegurar que vaig tenir la indiscreta revelació de la bellesa, una bellesa sorprenent com a secret criminal. Aquella nit passada quasi no havia dormit. La notícia de l’accident del meu nou editor m’havia trasbalsat. Frederic era un personatge fascinant i enigmàtic. L’horabaixa que el vaig conèixer al bar Pesquer, just davant la llotja del peix, hi havia una posta de sol d’un vermell hemorràgic. Vaig estar temptat de dir no sé quantes vegades que aquell vermell anunciava vent. Però ho vaig trobar d’una banalitat terrible. Les gavines rialleres atacaven els peixos que les barques de bou havien tirat a aquell mar color de tinta xinesa i tot l’ambient tenia alguna cosa d’irreal i d’extravagant. L’amic que ens havia presentat callava i bevia grans glopades de bourbon amb un somriure bonhomiós. Jo demanava a l’editor amb una falsa ingenuïtat i una curiositat vertadera que m’explicàs les línies que volia desenvolupar en les seves edicions. Ell parlava entre bafarada i bafarada d’un puro cohibas que havia amarat dins la copa de conyac francès. Parlava a tongades: refús els cànons, les classificacions per gèneres, les distincions entre autors menors i majors. Allò m’excitava com si hagués trobat una rara intersecció amb un editor local que feia uns llibres tan exquisits com poc coneguts. Tenc també la voluntat de reparar els oblits i de reavaluar obres poc o mal llegides. M’agraden els escriptors que han contribuït a fundar la noció d’estil, ador els irregulars, els clàssics excèntrics, tots aquells que fugen de l’hegemonia de l’actual i de l’exaltació del contemporani. El meu amic em feia la mitja plena de complicitats dins la claror d’un blavós i morat que regalimava damunt la desaparició del sol, i en aquell moment amb l’aturada un poc violenta del tren em ressonaven per dedins les paraules que m’havia dit uns dies abans de l’editor: És un home molt rar, fuig de les lògiques de la rendibilitat immediata, estima tant els llibres que el seu és un combat eminentment moral. I polític, vaig pensar tot d’una. L’al·lota havia forrat el llibre amb aquella cura que tenen algunes adolescents estrictes, per la qual cosa no podia saber res d’allò que llegia. Aquell sol enlluernador que apareixia rere uns niguls blancs amb la panxa negra em deprimia. Tornaven les paraules del meu amic amb tota la càrrega d’incertesa: ha estat un ictus, un accident cerebral. Els metges encara fan proves. Pot passar de tot. Allò era paorós. Allò era esperançador. Allò em feia estremir per dedins. El tren rodava pels camps plens de postals d’ametlers florits, per ciclorames de muntanyes totes pintades de verd, per grafittis de nins dibuixats al baf del vidres, per estacions amb rellotges amb les busques rompudes, per cridòries de noms de coses a punt de desaparèixer, per bolles de sabó que tornaven grosses i quan menys ho esperava esclataven en no-resos. L’al·lota havia deixat el llibre sobre el seient i cercava, nerviosa, dins la bossa de pell negra. M’hauria agradat poder demanar-li que em deixàs mirar el llibre. Però només vaig mirar el forro on hi havia unes lletres escrites amb bolígraf que deien el seu nom.  De bell nou aquella vesprada davant el port de pescadors apareixia amb clarors d’una nostàlgia travessada d’angoixa. Fréderic, pegant un glop llarg de conyac digué uns mots memorables: La meva única ambició és poder seguir en la mesura del possible aquesta construcció conservant la seva singularitat en el món de l’edició actual i el que es podria anomenar una forma d’integritat. Aquelles línies d’actuació no tan sols em sorprengueren, sinó que vaig decidir posar els meus llibres sota la protecció d’aquell personatge que em semblava una rara avis dins el món editorial d’ara mateix. El meu amic no m’havia volgut explicar tota la complexitat d’aquell home amb uns pensaments tan plens d’audàcia, de febre i de passió llibresca. Repescar llibres no és girar-se cap al passat, és posar en present coses sobre les quals s’ha passat de llis. El cap em feia voltes d’una emoció continguda. Vaig començar a oferir a Frederic el meu darrer Projecte, del qual no havia parlat amb ningú i que tenia amagat com un tresor en el fons de les butzes del meu esperit. Serà un llibre d’estampes verbals que es titularà Palma al crepuscle. És un llibre molt autobiogràfic, un exercici de rememoració, una forma de convocar records i fantasmes dins una recerca, amb un cert sentit del suspens, d’un afer criminal de l’època de la guerra que no es va aclarir.  Una geografia imaginària i molt subjectiva de Ciutat amb zones d’atracció i de repulsió, amb punts tan lluminosos que m’enlluernen, em fan tornar cec. Però d’aquest Projecte només puc dir: com l’aranya fila la seva xarxa sense conèixer la presa i de la mateixa manera la música el seu cant, la llengua el seu llibre. Quina alegria em feren aquelles tres mamballetes dins els motors de les barques de bou que partien cap a alta mar! L’al·lota ha posat el llibre dins la bossa i s’ha aixecat precipitadament. Ha corregut cap a la porta com si tingués por de quedar tancada per sempre dins el tren. M’hauria agradat seguir-la. Saber-ne més coses. De camí cap a  la clínica m’he dedicat a cercar esqueixos dins el temps que em permetessin tornar a les hores passades amb Frederic i el meu amic tan plenes de possibilitats, d’ensomnis, de promeses. Just entrar al hall he sentit una pudor de medicaments i de malaltia que m’ha esfereït. He arribat a l’habitació. El meu amic m’esperava defora. No el poden veure. Els metges han assegurat que se salvarà, però perdrà la vista. No he dit res, no he pensat en res, no he sentit res. Era un cor que bategava molt aviat, per totes bandes, dins els dits, pels polsos, a la gargamella, al pit, de dolor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!