Rapsòdia capvespral en roig
o amb el color que millor predigui
les bretolades huracanades
del vent que es creu infant amb juguera.
Clarinets que omplen de planys els àmbits
comunals en veure les clivelles
dels camps sedegosos de gra i aigua
i els palaus restaurats dels megarques
que, com més va, més manen i ordenen.
De les gavines, només la veu
sobre la mar que ofereix i almoina,
sols el xiscle que entorna alenades
perquè des que coneixen la senda
dels femers han condemnat els peixos.
La memòria ha tornat molt vella:
recorda sols allò que li importa
i s’esvalota per petiteses
en aquest combat contra l’oblit
que no coneix front ni rereguarda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!