Plagueta de Bord

L’EPIFANIA DEL DESIG. Aquest és el títol d’un encontre que es va fer sobre l’obra de Sandro Penna (Perugia, 1906-Roma, 1977) els anys noranta que trob que reflecteix amb una frase el bessó fondo de la seva poesia. M’agrada la biografia de Penna, que es dedica a un conjunt d’oficis extravagant —comptable, traductor, marxant de quadres, etc.—, i que sempre es troba a la vora de la indigència. Una indigència ben especial perquè Cesare Garboli, un dels seus estudiosos, conta que devers els anys setanta a Roma, Penna vivia dins una gran pobresa però no es privava de pagar un xofer que tots els horabaixes l’acompanyava a un punt precís de la perifèria romana, entre la via Aurèlia i la carretera a Fiumicino, per respirar la brisa del sud-oest.

                                          &&&

IN MEMORIAM EUGENIO TRIAS. La notícia m’arriba amb la fredor dels titulars mediàtics: Eugenio Trías mor als setanta anys. I pens que era molt jove, que no hi ha dret, que la mort és una mala pècora. I record quan el veia jovenet amb el seu bigoti nitzschenesc, al costat de Xavier Rubert de Ventós, devers els anys seixanta al pati de lletres de la Universitat de Barcelona quan anava a fer les seves classes. No hi vaig anar d’oient perquè la meva empatia passava més per Rubert de Ventós (aquest va dir: “Érem prou diferents per ser-nos útils. Ell venia del comunisme i espanyolejava. Jo venia del socialisme i catalanejava.”), però llegia els seus articles i m’agradava que un filòsof es trobàs a prop del concepte de Ciutat, tengués tractes amb els arquitectes, citàs sovint allò de “la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici” i que aquesta pedra per a ell fos la idea del límit, que fes El pensament de Joan Maragall —un llibre molt ben escrit ple d’intuïcions potents sobre l’obra maragalliana— i que entre els seus protagonistes hi hagués artistes tan diversos i significants com Botticelli, Alfred Hitchcock, Fritz Lang, David Lynch, Thomas Mann, Goethe, Wagner, Haydn, Mozart, Schönberg, Stravinski, Bartók amb els seus Plató, Hegel o Nietzsche, per esmentar unes fites molt estimades seves. A La edad del espíritu, on explora el vessant metafísic del pensament, va escriure: “La mort és, potser, un espai en blanc: el que queda entre dos aforismes”. El meu amic Manel Ollé el va definir així: “Avançant en espiral, comparant cultes, mitologies i construccions teòriques diverses, provant de trobar claus de comprensió dels diferents estrats de pòsit cultural –religiós i filosòfic– que arrossega com un karma a expiar (és a dir a fer conscient, a assumir i a integrar), Eugenio Trias traça una particular història del pensament filosòfic i religiós que abasta tot l’ambit indoeuropeu: dedica sense prejudicis tanta atenció al budisme com al cristianisme, el zoroastrisme o l’estoicisme; integra les evolucions en el temps del fet religiós i del pensament en un sistema dinàmic de pensament que admet també una lectura vertical: una audició de l’acord resultant de la progressió amb la persistència de tots els harmònics anteriors que tendeix finalment a un horitzó de silenci: de música callada”. Una vertadera pèrdua.