‘Obrir la gana’ de Sebastià Perelló

Obrir la gana, tot esperant Aràlia

Llefre de tu. Biel Mesquida.

Savoir qu’on n’a plus rien à espérer n’empêche pas de continuer à attendre.

 Proust


L’attente commence quand il n’y plus rien à

attendre, ni même la fin de l’attente.

L’attente ignore et détruit ce qu’il attend. L’attente n’attend rien.

Maurice Blanchot

 

j’amasse l’absence des mots

Henri Meschonnic


Voler embalsamar un que se n’ha anat lluny, l’absent, el distret. Un que no hi és i nedar en aquesta carència, en la privació. I allò que semblava distant, així, queda preservat en l’admiració estàtica de la seva mancança: i és aquí, just a tocar. Només cal enganar-lo amb bones paraules. La literatura ja és això: enganar amb bones paraules i tocar el viu. Escriure és una manera de cavar en l’absència, i quasi sempre acaba essent un acte d’exhumació. Desenterrar, treure de l’oblit, fer tornar els absents, fer-los presents. En mots tornen els qui no ho són, és la seva manera de comparèixer. Rompre el silenci. Aquesta melopea. Llefre de tu: la veu que pertany al silenci que romp, tal com deia Quignard. Ens retorna allò que perd la veu, fer revenir aquesta remor, aquesta fressa, des de l’altra punta de l’espera.

Però per recobrar-la ens cal discernir clar  i no deixar-nos enfosquir, fer servir totes les nostres facultats. Michaux deia que tenia set o vuit sentits, i destacava precisament el de la mancança.
La veu de Llefre de tu es troba talment com diu Don Quixot a la carta que escriu a Dulcinea del Toboso: ferido de punta de ausencia y llagado de las telas del corazón. A l’obra de Cervantes un foll escriu una carta a una dama que és una pagesa analfabeta i que mai per mai podria llegir-la, però és en l’artifici literari que té a les mans el lector i en els jocs de desdoblements infinits de la literatura on és possible que la dama acabi llegint la lletra del cavaller de la trista figura. Tocar el viu amb el bàlsam i la voluptuositat de les bones paraules. És en el lector que un cavaller fantasma escriu una carta que llegeix una dama inexistent. Només el lector és real. Tot això són paraules.  Aquí el golut es mostra en els mots. Aràlia és aquest vent, aquesta caramella que fa sonar el Recordador. I la fa sonar a Son Asgard, un lloc de l’expectació, perquè, segons diuen, hi ha llocs que són més plens d’espera que d’altres, on és més habitual romancejar. Les illes, per exemple.

Aquí també tenim una veu i una figura absent. je ne suis que / mon attente / … /  je suis une foule / qui attend , diu el poeta. Dir Aràlia, aquí, és dir la seva absència, dir-la perquè no hi és. Exposar-se al desig de callar: no ha de motar quan tengui davant el perfil d’Aràlia. Els llibres provenen d’aquesta reticència: voler callar perquè s’ha aconseguit el que és impossible: fer present allò que no hi és. I veure que el que has glapit ja s’ha fet escàpol. Una recerca que és una errància. Escriure és deixar-se anar, esperar a la punta de la llengua com un qui caça amb engany i fa miracles: dir allò que no hi ha. I fer que hi sigui. I en aquesta implosió dissolvent que es teixeix, fer acte de presència. Dir Aràlia i en l’absència que la diu, capbussar-s’hi, fer sorgir la veu més desconeguda, convocar l’obscuritat d’Aràlia, com un que travessa la fosca i no la veu, ni l’alena, ni la toca. I és això que llegeixes, aquesta travessia. Aquest bavardage que la retreu no ser aquí, i que no és ella i sí. Com un exorcisme. Com una conjuració, perquè vol obligar-la a aparèixer. La retorna i alhora la descarta, perquè els mots la diuen, però suren les maies de la seva absència. El silenci no la nega. Perquè persisteix en l’ànsia de les coses que queden sense dir. Aràlia és una ambició. Una ambició del llenguatge.  Veure revenir allò que no hi és: aquesta estupefacció. I de la impossibilitat de fer-la revenir, de dir-la de ple, en sorgeix el forat negre que t’ha d’engolir de la seva manca, el col·lapse, el vertigen de mots sense aturall que cerquen extenuar-se en la seva desaparició, quan la memòria oblida i l’enteniment ignora saber. Així: a les fosques i en lloc solitari. Aquest és l’angelisme espinós d’Aràlia, la seva inflorescència verbal que cerca atreure els pol·linitzadors que seran més veu on abismar-se, més veu on trinar, aquesta impaciència d’Aràlia que es ramifica en tu, i t’ha engolit i ja ets Aràlia, lector, mon semblable, mon frère.

El text no sé què té de balsàmic en el seu refinament, en el seu preciosisme depurat i en la seva delicadesa, que no s’empara en l’esquelet robust sinó que flueix resinós i lent i que vol surar fulgurant en aquest punt fràgil on sembla palpable el deteriorament, en un punt, d’altra banda, que fa pensar en la taxidèrmia. S’escriu en la llengua que Ferrater, i ja venia de lluny, va definir com la morta-viva. Què té de retret aquest text? Què té de liniment? Què diu de la literatura catalana que compareix amb aquest afany de naturalització d’un animal de fira en un temps en què, a més, són molts els qui es demanen à quoi faire la littérature? Què hi ha de paròdia? Què hi ha de reflexió sobre l’ànsia imputrescible de la literatura?

Són temps de brodaries, d’animals dissecats i quimeres, cadàvers parcials, recombinacions, híbrids, afegits, pegats i morbideses gòtiques i sinistres. Escriure, ja ho sabem, és reescriure, cosir, lacerar, i una novel·la, diguin el que diguin els comissaris de pa amb fonteta, pot ser també un àlbum, fragments a lloure agafats amb quatre puntades, un tel de ceba, o tenir la consistència  de la seda d’aranya, aquesta elasticitat, o presentar-se com una fantasia arquitectònica amb la fermesa d’un caprici. Wilde deia que la diferència entre un caprici i la passió eterna és que el caprici dura més. I aquí nedam en el sentiment de llibertat dels que segueixen les seves fantasies. La literatura és deixar-se emportar pels seus rampells. Un caprici és això, une folie, une bizarrerie, une bigarrure, nocturn, sempre a la deriva, digressiu, un vici de l’eloqüència, és fer voltera, amb l’afany de no estar sotmès a cap regla, fils perduts, jocs d’improvisació, aixecar una peanya a la singularitat, comportar-se com un veritable aviciat que furga en la seva estranyesa. I en el seu virtuosisme. No volies randes verbals? Idò tassa i mitja! Mesquida s’ha furgat en els seus excessos i n’ha tret una filigrana, filats que secreta aquesta ficció on ha d’enllepolir els lectors amb una rêverie entre l’onirisme i la curiosité, que treballa en la tensió magnífica entre la cadeneta pour de rire i la fascinació, recam insòlit, ornament proustià, o entredós villalonguià.

Mesquida: le beau bizarre, l’inconformisme dandi, l’arabesc vertiginós que ens llança a l’estupor fingit de saber que som al bell mig del gegantisme decoratiu i que tanmateix no cerca de cap manera camuflar la misèria llefiscosa que ens conforma. Ans al contrari, en el seu enrariment, en la seva teatralitat idíl·lica i de bergerie, en la seva manera de ser Days of Heaven, o en l’afany de deixar-se emportar pels seus moments llibertins, ara és literatura de boudoir i té la mollesse d’una frivolité rococó amb paons, ara fa la pirueta que converteix el text en un conte cruel, une peinture de la cruauté, o una escena galant, sempre exquisit, que deixa sentir enmig d’aquesta chasse mondaine, un baix continu de mortalitat, estrangeria i absència. En aquest bosquet textual, entre miniatures i mots que fan de mirall, dissonàncies i fractures, atents als plaers del sentits, som de ple al país mesquidià, literatura burleta, lleugera i fugitiva, divinament artificial, d’un humor desimbolt, que de l’olor d’arrencat insular, on ha grufat bona part de la literatura illenca contemporània, aconsegueix fer-ne sprezzata desinvoltura, desimboltura inquietant, ara que tornam a ser terra de princeses i de ducs i palauets. I al moment li correspon una literatura cortesana, superficial par profondeur, amb aquesta afectació quasi cínica que reclama el present. Cap a l’informe, amb l’ànsia de retornar a la matèria llefiscosa, cap a l’evanescència, des de la manera invertebrada del text i d’aquesta pasta, fang beckettià, esser allò que ets quan ets llim, matèria blana d’anar passant, text enganxós i clapat, golut i llaminer, pasta clara i fullada que es desfà, forma sense forma, com aquestes illes, com aquesta època que té el perfil d’esser allò que és mentre es desfigura.

Llefre de tu, i anar més enllà, golut, fins a l’estridència, lletra que trina en epifanies sordes, entre l’efímer i la degradació, que s’escriu en la paradoxa del moment inestable que vol perdurar de totes, totes, literatura dels instants de vie que fan una eternitat, i que no és altra cosa que aquest embalum i aquest apilotament. Llast que congria temps i llavor que hem de perdre en el tapís flotant i elàstic d’un present caduc i evanescent, que l’escriptor prova de caçar amb aquest aire de papillonne, aquesta maniera barthesiana, intermitent, fragmentària, feta de divertiments, treves, discontinuïtats i suspensions. I aquesta persistència de dir-se en els ecos, en la fluïdesa de les variants i les variables de l’absència – esser lluny i aquí, aquesta és l’ànsia – en la trunyella de textos que s’enfilen a la veu sempre alterna de qui diu allò que no hi ha, i sí, perquè la lectura és el lloc de les seves aparicions. Lletra de passatges, text ambulatori, recorreguts i caminades, textos que sempre són obertures, espais de transició, passarel·les, travessies, i viaranys de frontera, amb aquest posat de carnet de notes, d’assortiment de citacions, de mimografies, fragments teixits, veus alternes, constel·lacions, tessel·les que fan dibuix escarbotat, que s’escriuen i desescriuen en la lleugeresa i la mobilitat més frenètica. Perquè aquesta quietud aparent només és un simulacre de la tempesta vivificadora, la veu que diu allò que és audible a prop de la llum, just al punt que s’extravia, allò que percaces entre bufades de vent salvatge.
Biel Mesquida ha desafiat la veu pròpia i escriu com un que ofereix la pell, allò que és més profund de l’home, segons Valéry. Hi ha deixat la pell i es presenta superficial, com un escorxat viu, fins i tot frívol, perquè sap que la literatura és barra i audàcia, veu del sàtir que ha gosat desafiar-se i just quan algunes veus creuen poder dir la seva i inscriure-hi el món des de totes les seguretats, s’ha empeltat en una nova adolescència. Quan l’escriptura ja és aquest dé-lire proustià, desllegir-se, reescriure’s, despullar-se, desfilar-se en erràncies i punt perduts, en absències que graviten sobre el desig més dejú, fins que s’inflamen i ja són subterfugi i coartada, desfer-se en màscares precàries, quan ja és una literatura canicular i estones siberianes i gèlides que cerquen l’escarrufament, i s’encaren a aquell si cruel savoir de Foucault. I el text ja només poden ser aquests escapolons, fils escapats, deixants de text, rastres de llum, pols, sfumato, tons esmorteïts, veladures, gradacions ara vaporoses i etèries, suara denses, amb la contundència dels colors esmaltats. Fins i tot cerca la pròpia absència. No escriure. Prova de fer allò que els francesos relacionen amb una melanconia vaga i fràgil. Fainéantise. Cerca el desobrament. La des-obra.

I en aquesta volatilitat, allò que cal és tenir nas. Ja en parlava Nietszche: tot el meu geni és al meu nas.  Llefre de tu, golafre i lladre, i enganxós, greixós és un text on cal ficar el nas. Molt abans de Proust, Victor Hugo a Els miserables ja havia definit l’olfacte com a aide-mémoire. En el territori de les absències, els fantasmes, els amors de lluny i els invisibles, on regna la fulguració emol·lient i la lletra és una forma de l’emanació, cal recordar amb els mestres que l’olfacte és el sentit de la imaginació i que les coses del desig i les passions fixes tenen lloc en el nas. Un que encalça allò que és fugitiu, inesperat, perquè és imprevisible i eventual com Aràlia, que sempre compareix com una exhalació, cerca conformar-se en les emocions que suren en la intimitat que vessa flaires i deixa anar pressentiments. El text té aquesta forma de vaporitzar-se, de ser voluble, de desfer-se en detalls que fins i tot estrangulen (perseguir el plaer fins on manqui l’alè) i embruten amb la seva insistència llefiscosa allò que els que llegeixen novel·les novel·les en diuen le récit. Lluny de la versemblança, aquesta despesa gratuïta, aquest remplissage rococó, aquesta nota bizarre que es conforma en flocs i encenalls diu a la perfecció, en la seva estranya manera de no voler engreixar els temps magres que corren, el món i la bolla. És aquesta anorèxia narrativa que escanya l’èpica i deixa el text tal com és ara el dia a dia: ossos i pell, mentre el text es comporta com una ballarina que només entra en contacte amb el món a través de les puntes. L’argument no és l’èpica del retorn, és gruar to lo sant dia i estar a veure venir. I amb Pavese cal recordar que esperar és encara una ocupació, és no esperar res allò que és terrible. Impacientar-se, desficiar-se i perdre el món de vista, romancejar. Ajornar i diferir, donar allargues, prorrogar. En el refús de no tocar amb els peus a terra per ventura cal cercar-hi l’estratagema de replicar de manera crítica la maquinació que ens vol regirats i amb la carn de gallina dels porucs que l’han vista venir amb resignació. La realitat no es conforma en esdeveniments, en fets, sinó en fetes, en aquests temps de pobresa d’experiències. És en aquest raquitisme, en aquest solipsisme, és en aquesta manca de substància, en aquesta feblesa artificial, en aquesta indisposició, en aquesta debilitat on cal perfilar el retrat del present, i és en aquesta manca de vigor, on s’inscriu l’extenuació del present més insuls, i en clau de desig desficiós, de capritx, ens ronda l’atmosfera de l’actualitat que les passa magres. I amb Derrida, entenem l’aire artificiós de quasi tot: la forme fascine quand on n’a plus la force en son dedans. Som aquesta inanició. Aquesta hiperestèsia, aquest aire sense ànima, sense nervi, aquest desànim, i el text l’absorbeix, com una esponja, dilatable i contràctil en el seu estil entorcillat, marivaudage terminal, sentimentalisme alambinat, i atmosferes de still life, i la quietud que reclamen els convalescents eterns que cerquen recuperar l’alè en l’art de caminar. Per això Llefre de tu és un llibre caminat, tal com deia Meschonnic: J’avance avec/le silence des arbres/je marche avec/le rond du ciel/je ne parle pas/mes mots/je les marche/et je marche mon silence/ça ne commence pas/et ça ne finit pas. Les notes passejades d’una literatura farta de ballar-la magra entre la consumpció i els reviscolaments eterns. Fer passes, la mania ambulatòria, el piéton de Rimbaud, l’home solitari que circula de Walser. Resseguir camins oblidats és un exercici de memòria, recórrer el seu propi passat, pelegrins del paisatge de la nostra vida, és una lliçó d’història, perseguir les meditacions pròpies a peu és el mecanisme que fa aliatge entre l’art de caminar i la poètica de la deriva de Llefre de tu.

Un llibre que es conforma en les traces d’un que fa memòria, el Recordador, que aprèn amb Rilke que no basta tenir records, sinó que cal saber oblidar-los i tenir la paciència d’esperar que retornin. I Proust afegeix sense contemplacions: ce qu’on appelle se rapeller un être est en realité l’oublier. I en aquesta moratòria veure comparèixer la tendresa, aquesta blanor de què parlàvem més amunt, aquesta tendència que assenyalava Valéry, i que consisteix a lliurar-se en toute faiblesse à la douceur d’être faible. Mais d’où vient ce “plaisir”? Cette tendresse, il est vrai, cet attendrissement -prépare un coup d’extrême force. Esperar, deixar-se emportar per aquella paresse attentive que inventa les sorpreses. I sobrevenir d’improvís. Venir més! Tornar. Allò que fan els herois des de l’Odissea. Sobtadament. Amb aquest excés de delicadesa, d’insolència i reserva. Amb aquesta fumassa entre chevalerie lettrée i le clergé savant. El Recordador que sembla tenir present allò que va escriure Flaubert a Turguènev:  J’ai toujours taché de vivre dans une tour d’ivoire, mais une marée de merde en bat les murs, a les faire crouler.  Un que pinta plaers en aquest punt llibertí de fer la pirueta barthesiana que s’escriu en la contradicció entre el demonisme estilístic i l’aire de prosa artista, l’escriptura distingida, el joc manierista. Un sentit rigorosíssim del bon gust i la mesura, diu sense cap mena de pudor una veu del text mentre prenen un cafè al fumoir de Son Asgard. Aquesta civilité en temps de barbàrie. Literatura fuyant, sempre glissant. Sempre pulcra, triada, carregada de romanços. Alenam en l’eclipsi de la finor, de l’aviciadura, la malcriadesa i la condescendència. Som al territori de l’home delicat, difícil d’acontentar, de l’home que cedeix fàcilment a les impressions, que posa poca resistència a la pressió de fora, però que planta cara i replica des de la seva immaduresa més incandescent. Aquesta manera de ser impossible i afrancesat. Barthes, sempre Barthes: la modernité commence avec la recherche d’une littérature impossible. Dir la seva extinció i tornar a néixer. Provar d’obrir la boca en el pulmó artificial de les apories del present. I tenir com a divisa allò que demanava Gherasim Luca: comment s’en sortir sans sortir. Inscriure l’inexistent en la multiplicitat contemporània més grisa i així tocar el viu dels mons possibles. En el joc insensat d’escriure en aquesta rarefacció quotidiana. I mostrar aquesta concentració d’energia verbal episòdica quan és més espessa. Com si amb els mots un pogués arribar a aixecar un mur de contenció capaç d’impedir la liquiditat dels dies que passen.

Llefre de tu s’escriu en l’ànsia de dir que desfà l’absència i en el plaer de l’expressió que fa, ai las, més evident la mancança. Com si fos possible trobar el repòs de dir, minvar l’aflicció d’allò que és promesa i desig, però que en la mateixa eloqüència s’esfuma. L’ànsia de dir que en el do rebut es degrada i que fa més punyent allò que ha quedat enlaire. Escriure: absentar-se. Desfer el desig, provar d’encertar-la i veure el replegament d’allò que has fet cap al seu fantasma. Escriure: fer sorgir una absència. Aquest exili, les desaparicions. Escriure: fer sorgir coses de l’oblit. Aràlia és un fantasma. I esperar que la lectura sigui el lloc de les seves aparicions. Llefre de tu és aquest galimaties. Deixalles, fragments, retalls, engrunes, esberles, literatura clàstica. I no esmenar-se. Desfer-se i refer-se, amb la lleugeresa dels núvols, amb la seva fugacitat, amb la seva càrrega amenaçadora de turbulències i angoixes. J’aime les nuages, les nuages qui passent…la-bàs…les merveilleux nuages. És per això que percaça fins i tot en la minúcia i fa memòria de l’insignificant. I saber esperar la tempesta, amb la seva tramoia discordant i les clarianes llampants. La nuvolada negra. El cataclisme més operístic. Entre raó i follia. En aquest estat mòrbid del desig infinit.  Sempre sense aturall.

I no és estrany que la veu obstinada de Llefre de tu des de l’avidesa que se’l menja, des d’aquesta pruïja, des d’aquest deliri,  reclami la gosadia de saber, que l’ànsia de coneixement –libido sciendi  sigui l’afany rector, la columna vertebral d’un text, perquè sempre és el motor d’aquells que han perdut el paradís. Sapere aude.  Gosar saber. Deixar-se menjar per la curiositat. Aquella curiosité nonchalante de Montaigne. Entre la cobejança i l’apatia. I consagrar-se a la singularitat, a l’insòlit. I el text, just en aquest punt, agafa l’aire de màximes quasi desfetes, aforismes sense coratge, i aquesta manera de presentar le récit: choses  par bibres, narració deslligada, relat que s’espigola en un oceà de fragments que proclamen una curiositat que contradiu el teixit del text mateix. Teixir desteixint, com una Penèlope que espera. O és Ulisses, aquí que ha après que ja en pots fer, de passes, que allò que cal fer és temps. Fer temps, allò que fa Penèlope mentre Ulisses tresca. Aquesta és l’ànsia contemporània: bellugar-se. Aquest desig que mou cel i terra, la gran concupiscència. Penélope que trama i destrama l’Odissea, la seva pròpia història. Ulisses no fa altra cosa, fins i tot la conta grossa. Una i l’altre són avatars de la mateixa aventura: adobar sargits quan sabem que ens conformen un reguerol de detalls abandonats a la recerca d’autor. Allò que, d’altra banda, no crea necessàriament una obra. I Mesquida escriu des de la saviesa de saber allò que De Luca afirmava sense immutar-se: som redactors de variants, mai per mai autors. Només som aquesta recerca, la curiositat, sempre a la intempèrie, la libido sciendi com a golafreria. L’escriptura és el gabinet d’un furgador. Ja deia Adorno que la curiositat era el principi del plaer del pensament. Davant el text només volem satisfer-la. Amb passió i impaciència. I amb escrúpols. Perquè aquest text funciona com un trompe-l’oeil, rere la col·lecció de curiositats d’intimitats i rareses, darrera el bavardage, els darrers potins, l’anecdotari desfet, darrera l’object étrange, darrere les seves derives el devora l’ànsia de confegir, tot i la seva desgana de ser intriga, allò que esperam amb candeletes: les minúcies del present fet estelles, perquè aquí l’arquitectura secreta és la ruïna, la desfeta de l’encadenament i de l’articulació de l’epopeia, aquest desmantellament de la realitat, el veritable espectre d’aquesta obra. La desmoralització contemporània, el seu desmenjament, la seva penúria, la vida quotidiana atuïda, el desengany més exacerbat. La carència total, el dèficit, la despossessió en aquests temps baldats. I una susceptibilitat amplificada fins al postís.

Llefre de tu s’escriu en aquesta convulsió, des de la vulnerabilitat extrema, des de la indefensió, la marginalitat i els aires de casalot no haurien de fer perdre els papers a ningú.  S’escriu en brut com a cerebral combat, cosa mentale, i amb l’afany de comprovar allò que afirmava Green: la sortie de secours est a l’interieur de nous-mêmes. Des de la secreta cambra, la cambra closa,  per tal de sortir del laberint. I el text descriu les traces serpentejants, les vies tortuoses, les falses pistes a la recerca del món. I rere el decorat de Son Asgard sentir la palpitació del temps, la laideur du monde, la presència inquietant del monstre, darrere la singularitat hiperestèsica, la dissonància, la lletjor, la teratologia de Llefre de tu– ja ho saps, golut i brut- la seva irracionalitat, els seus aires  embalsamats i fins i tot grotescs, the filthy reality of everyday life, l’abjecció i el seu vertigen. L’aire freak i desestabilitzador, sense contorn, sense marc, del text com si fos una mena de figura sense il·lustrar, blocs de lletra  a lloure fan sentit a l’una en l’afany de neguitejar,  d’esser literatura pertorbadora, que sobresalta. Però no agafa la forma de les cassandres contemporànies que fan servir el terror com a gran metàfora. Se les enginya per tal de crear aquesta excitació, no des de la mirada enrere que esborrona, sinó des de la pantomima, aquesta mena d’ègloga virgiliana trucada, idil·li de pastors que enrevolten una tomba. No ens hauria de passar per alt que una artèria, una arteria del llibre, deixa anar un memento mori que  inunda tot el text. Som al territori de la caducitat, de la vanitas, de l’artifici, de les tenebres sinistres que devoren la  bellesa. I els textos ara són vitrines que ens exposen a l’obsolescència de quasi tot, i la llengua i tot ja és carn de gabinet de curiositats. Per això recorre el llibre un estrany silenci, i en els jardins secrets de la transparència de la phrase bien accordée, s’hi amaga la inanitat i la inconsistència d’allò que ha patit des de sempre la literatura de Mesquida: esser considerat orfebreria musical, com si una cultura fos sostenible des del calat i la garlanda. I rere la màscara i l’el·lipsi, rere els blancs del text, els intervals, trobar el lloc des d’on pots provar de dir la trencadissa. Mesquida és més que la música callada i la soledat sonora, és l’espasme d’una cultura i una societat que raneja l’abisme entre rampells arravatats  que espera eternament  l’istante di grazia. Mentrestant la denúncia és neta: la literatura fa l’istrione. I l’escriptor ho diu a les clares: ma solitude: une vie de salon mentale.

I és ara que podem llegir Llefre de tu com un madrigal. El text també és aquest bufador, lletra precipitada, flocs i encenalls, borrallons, novel·la núvol de trames fluïdes, literatura tornassolada d’efectes transitoris,  quelquonqueries, en aquesta tombarella entre seducció i absència. Llefre de tu, en aquest sentit, es conforma en variant, relativitza l’oposició entre text i esbós, i ja ho diuen, l’esborrany no conta, deixa veure les contradiccions i fluctuacions, la violència de les topades, el desig  i el treball de voler acabar i l’exigència perpètua, les pèrdues, els membres fantasmes. I també és aquest caramull de citacions que reclamen el pastiche proustià, que vampiritza altres veus, que rebosteja en la biblioteca on embasta, sobrefila, empaloma i repunta. La literatura també és aquesta cosidura, cicatrius i ganyades, brodat i nafra. És en aquest afany de deixar traces en la pell dels dies que el text es conforma en un dietari arxipelàgic, i fa tangible ara l’extrema afectació d’una sensitivitat inflamada en el rebosteig, ara és emotiu fins a la desolació i diu i desdiu en aquella angoixa valeryniana de no acabar mai. I quan la veu no basta fa servir la segona mà, aquest teixit de citacions en dansa que cerquen fer sentit en la porositat intertextual, i de detalls inarticulats, que acaben tanmateix per fer l’efecte d’un inventari, un àlbum. Amb aquest posat de deixar a les clares l’air de rien que ens rosega a tot plegats. Aquesta errància, l’el·lipsi d’allò que queda sense dir, la dispersió i la volubilitat s’enginya la seva pròpia rèplica en la condensació poètica i el desenvolupament retòric que aquí arriba a l’elefantiasi, a l’engruiximent de la pell textual, del gran decorat que exhala artifici i simulació. Tot sembla tenir la versemblança que proporcionen els estudis que són la fàbrica dels somnis, l’escenografia i l’atrezzo, però nomes són tapís, trompe-l’oeil, i el text sembla tenir la solidesa retòrica d’una paraula donada, però al cap i a la fi només llegim un estat del text, sempre precari i provisional. I en la seva insuficiència mostra la brutalitat de la mutilació, la sordidesa i les llacunes. És la seva manera de dir la cultura catalana contemporània, és la seva manera de dir el paisatge moral insular. El text que no s’acaba ni en les lectures futures, ni en el joc de caramboles intertextuals. Només aquesta selva de notes amb l’aparença idíl·lica d’un jardí clos. Una espiral, aquest sentiment de fractura i la ferotgia d’escriure entre la feritas i la vanitas. La palpitació dolorosa del pas del temps. I la llacor.

Llefre de tu fluctua entre fragments de text que reclamen un staccatissimo i d’altres que deixen suar el desig d’unir-se  en un arc de legato per tal de conformar-se en passaggio.  I aquí més que a la música dels mots hauríem d’estar atents als models formals, al dispositiu musical, als temes i les variacions, a les cadències, a les formes cícliques  -I believe in repetition. Yes. Always and always. Must write the hymn of repetition, escrivia Gertrude Stein- als leivmotifs evocadors, als cicles, als tempos, a les atmosferes, als arpegis, gammes, allegrettos, seqüències, il·lusions polifòniques, contrapunts, molt més enllà de la música de la llengua, un imaginari musical. Sempre, però, les esquerdes d’un text de notes detachées per tal de dir el pays qui te ressemble! Llefre de tu, per això mateix, és una apostasia de la trama, una deserció. El seu afany  és compilar i fer sentit en la desagregació. Desdibuixar fronteres entre poema i relat i l’escriptor ja és una mà. Una maniera. Escriure des de la rèplica de ser entès com a grand style, magnificència vocal, opulència, flatus vocis. No vols tassa? Tassa i mitja! I el llibre ens envesteix amb aquest desfici afamegat de ser Cloud Study. Una manera d’obrir la gana. I a la punta de la llengua, paraules a lloure. La consciència difusa d’una mancança que ens corrou, entre la nebulosa urgent i la desfeta inquietant.

Basta de verbes! Llefre de tu és aquesta reserva de la inadaptació. En la seva fragilitat entre le récit com un sac d’ossos i le récitatif greixós, i en la seva capacitat de contracció i dilatació, amb els seus filats apegalosos, amb la seva lletra untuosa és un parany, un engany, l’artifici que ens enllepoleix, que ens caça com a mosques per tal de mostrar-nos la quietud nerviosa d’avui que volem passar per alt, per tal d’instal·lar-nos en la precarietat monumental d’una cultura que és tramoia i ocultació, una fal·làcia inconsistent, on s’esperen messies o comissaris culturals, un gran decorat pompeià o una illa ressort que és una al·lucinació barata dels incendiaris més insulsos de l’illa. Tot plegat, reliquiaris. Cendra. Dins les esperes. I s’ha escrit amb la lletra de qui ha fet de la fam, el desig, un instrument òptic capaç de veure l’espectre de la societat contemporània, una veu famèlica en temps de la inapetència moderna dels saciats. D’aquesta obra de Mesquida, en podríem dir allò que va afirmar Huysmans del Journal dels Goncourt: un of meat singulièrement nourrissant pour nos estomacs si débilités par les insipides mucilages de la littérature de cet affreux temps.  En el desassossec de saber qui és Aràlia. Qui és l’objecte de la veu que escriu filagarsant  i llegeix fort, que prova de fer-la venir en aquesta piuladissa.  I he de repetir que Aràlia ets tu, lector, mon semblable, mon frère. Només amb tu és la conversa. I aquí t’esper. El poeta no parla debades: Esperam  esperam el temps, i aquell que espera i aquell que ve és el mateix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *