Devia ser cap als vuit o nou anys que les fantasies eròtiques homosexuals ocupaven tot el meu temps, els meus somnis, les meves inquietuds. Devia ser cap als deu o onze anys que imaginava vertaders orgies d’amor per als al·lots, sense que mai, però, hagi desitjat res més sinó que em deixassin estimar-los sense que em calgués ser-ne estimat. Així es va encarrerar la meva educació sentimental. Només em cal recordar els jocs sexuals amb els Cerdà, els Suasi i els Servera en aquells vàters del col·legi de frares bavaralls. I després la participació en les nits boges dins la tenda del campament de l’OJE a Lluc quan ens rebolcàvem uns damunt els altres empesos d’una fortor immensa.
Tota tendresa és tendresa per a un cos.
I la meva tendresa per als al·lots no és altra cosa que el desig del seu cos. Un cos inassolible fet per a l’amor, per besar i acaronar i dormir-hi abraçat, per mirar i tornar a mirar.
El cos dels al·lots són dels al·lots. Ningú no té cap “dret” sobre ells. Si us plau, si s’excita amb els seus cosos, faci-s’ho mirar: abans de malmetre la inocència d’un d’aquests al·lots i poder-lo destruir la vida, posis a mans d’un bon psicòleg o psiquiatre.
Per anar fent boca, li transcric un passatge de la Bíblia (Lluc 17:1-2): “Després [Jesús] va dir als seus deixebles: ‘És impossible que no vinguin escàndols; però, ai d’aquell qui n’és la causa! Més li valdria que li pengessin una roda de molí al coll i el tiressin al mar, abans que escandalitzar un d’aquests petits’ “.