4 de febrer de 2013
Sense categoria
0 comentaris

esculpir el temps

Feia dies que em passejava dins el cap una frase de Mme. de Staël brunzint com una mosca vironera: Dans la vie il n’y a que commencements. I just quan l’acabava de dir em repetia: Jo m’estim més els recomençaments. Recomençar la vida és un exercici refrescant.

 

 Tenc la impressió de tornar cap enrere, d’aturar el temps. L’inici foren les mans. Sempre em fix en les mans, com si tinguessin un imant que m’atreu els ulls: repassava els dits prims i llargs, molt llargs, amb les ungles una mica menjades i la palma molt fonda, com una copinya, d’aquell home estrany que em mirava de reüll i m’inquietava.

La meva situació dins aquella escola una mica tronada del pobletxo d’estiueig, Salern, on es feia el curs de Formes Breus, era perfecta perquè podia controlar cadascun dels seus moviments sense que es temés de la meva vigilància. L’havia triat a ell dins el petit grup que formàvem els alumnes d’en Tomeu Sanglada, un professor de literatura, intel·ligent i amb un humor espaterrant, perquè no el coneixia de res i em semblava un exemplar digne d’estudi per la seva forma de vestir —duia un look de fil color de crema d’una elegància un poc desueta—, per la seva manera de presentar-se tan correcta com escèptica i molt seca —havia dit que era informàtic i s’havia apuntat al curs sense saber el perquè—, per aquell posat tan reconcentrat, aquella manera de crear al seu voltant un mur altíssim que tancava en fort a tothom les seves aigües jurisdiccionals. Potser va ser això darrer, aquesta clausura que tots els seus moviments, gestos i mirades demostraven, allò que el va convertir en el centre del meu interès.

Dins aquella classe amb uns vidres entelats de pols, a dues passes de la mar i de la garriga, hi entrava la primera llum inaugural de l’estiu, tan excessiva i tan intensa que tot l’ambient agafava unes tonalitats lluents i enlluernadores. Fins i tot les ombres m’enlluernaven. Acabava de fer disset anys. Havia aprovat la selectivitat. M’havia matriculat a filosofia. I ara se m’obrien d’ampit en ample dos mesos de vacacions en què podria fer tot allò que m’agradava i duia endarrer: dormir fins a la mala hora, pescar i nedar a voler, escoltar música sense aturall, passejar com una boja, llegir tostemps, veure algunes pel·lícules antigues, escriure moltes pardalades i algun vespre anar a les festes d’un poble qualsevol per ballar una estona amb la colla de l’institut, que m’havia amenaçat amb venir-me a treure d’aquell lloc aïllat de Salern, on em deien amb un poc de mala llet que em convertia en una salvatge. Quan havia comentat a la meva amiga coral Xisca que el fet de partir amb mumare a la caseta que ens havia deixat la padrina  damunt el caló de na Salada era el meu Paradise of love, ella em va mirar com si fos una extraterrestre. Vull passar dos mesos perdent el temps i mirant la mar, vaig afegir com qui amolla que pensa fer un conjunt d’assassinats en sèrie. Et moriràs d’avorriment en un no res, aquest llogaret està deixat de la mà de Déu, quatre vells xarucs i un parell de famílies renoueres amb infants que ploren tot el sant dia. Si no hi ha ni una pensioneta de mala mort. Auvèrnia és la moguda, Salern el desert. Per esculpir el temps no hi ha res millor que la memòria, i pensa que a Salern hi tenc tots els meus records de nina. Xisca em mirava com si hagués perdut el cap i mormolava: qualsevol dia apareixeràs cantant Comme une épave / moi sur la plage… I reia.

Vaig notar que en Tomeu es dirigia cap a la meva personeta, que s’havia embadalit amb cabòries i quimeres mentre ell explicava: el narrador no té per què cercar la unitat de l’ésser d’una manera articulada, discursiva, sistemàtica. Li basta una suggestió, una al·lusió d’una rica xarxa de metàfores. Què et sembla aquesta idea? Sé que vaig tornar vermella en sec i em vaig posar a tremolar com si m’haguessin atrapat just en el moment de clavar el punyal. I ell, just davant per davant, aquell desconegut de dits llargs i meula continguda, em somreia amb unes dents carnívores i em donava confiança amb uns ulls que emetien estrelletes efervescents. Estava a punt d’acubar-me. I vaig sentir la seva veu de molt enfora que deia fort i clar: no crec que calgui tancar-se dins una definició, més ben dit, cap definició no pot formalitzar aquesta força. Totes les mirades s’incrustaren en aquella còrpora que acabava de salvar-me la pell en dècimes de segon. En Tomeu el va mirar amb cara d’enfadat. No et demanava res, a tu. I jo com si sortís d’un somni em vaig llançar: Cal condemnar el lector al misteri. El narrador no ha de donar respostes, només invitacions, moments immòbils en què l’acció s’obre cap a d’altres perspectives. Les coses passen per davall les paraules, la part no escrita és la més fonda. No va per aquí la cosa? El narrador ha de tenir una cura infinita dels detalls que donen els colors de la vida. Ufff! En Tomeu em fitava com si hagués fet un ou de dos vermells i el desconegut em feia l’ullet com si en el billar haguésssim aconseguit la carambola perfecta que ens convertia en els guanyadors de la partida.

Has llegit el Journal de Léautaud? Va ser aquesta la primera pregunta que em va fer quan sortírem d’aquella classe i m’esperava davall un pi vellíssim que tenia unes branques gruixades que quasi tocaven en terra. Li vaig tornar a mirar les mans i em varen entrar ganes d’acaronar-les, de sentir-les, de parlar només amb els dits, amb les carícies, amb els tactes, sense paraules. Allò em va sorprendre a mi mateixa. I sense saber com ja havia pujat a la seva vespa i volàvem per la carretereta ran de mar cap a les dunes de la Ribalera, on hi havia l’illot dels Corns amb el cementiri dels Fenicis, que era un dels meus llocs secrets i sagrats. Com va poder penetrar en la meva vida amb aquella energia íntima directa quan no li havia donat cap fita clara i semblava per un enigma estrany que coneixia els itineraris de la meva cartografia personal? No vivia a Salern sinó a una urbanització nova —Els Antigons— a prop d’Auvèrnia. Havia sabut que es feia el curs per un rar atzar: s’aturà al bar Vicent per beure un aperitiu i  afinà aquell cartellet fet a mà amb retolador que hi havia a un mirall ple d’anuncis. Per què aquell primer dia parlàrem només d’ocells i peixos? Rossinyols, congres, merles, serrans, verdums, escórpores, cardines, pagells, sebel·lins, caps-roigs, rupits, pagres, verderols, déntols, rajades…

Fou un començament de faules vencedores. La setmana següent mumare no em va veure el pèl. No se’n podia avenir. Has romput tots els teus propòsits, quina la fas tot el sant dia pel món, m’amollava intrigada. No volia contar-li res, però ella ho intuïa quan em veia com em vestia i m’arreglava, com em posava guapa, com bullia el meu esperit quan li contava coses dels amics del curs, dels exercicis que feia, de les excursions literàries que organitzàvem, de les eixides nocturnes. Ella sempre havia estat una dona molt lliberal que d’ença de la mort de mon pare, feia dos anys, es consagrava a les seves traduccions de l’anglès i a jugar a bridge amb unes amigues que no sé d’on es treia i que li ocupaven el temps. Dúiem unes vides molt independents i això em permetia dedicar-me tota a en Simó. M’havia enamorat d’en Simó en un no-res. Conserv notes que escrivia: vivim dins una novel·la immensa. Per a l’escriptor és de cada cop menys necessari inventar el contingut ficcional de la seva obra. La ficció ja hi és. La tasca de l’escriptor és inventar la realitat. O també: m’agraden els escriptors que saben viure allà on els condueixen les paraules. Em sentia com la protagonista d’uns versos de Llorenç Moyà. I els hi copiava i els hi llegia: —Oh vent mític, vent donzell! / Mon cor tothora t’espera, / com la gelosa que viu / abocada a la finestra.  / I et pressent en els serrells / de la pluja matinera,  / i quan passes, traïdor, / de puntetes, els capvespres, / perquè se n’adoni sols, / encobridora, la gespa. / Et pressent dins l’alta nit, / lligant-te la cabellera, / quan t’ajaces dins la mar / i passar de llis no et reca… / I com la gelosa, estic / abocat a la finestra.

Abocada a la finestra d’aquest edifici hospitalari asèptic i fred mir com cau la pluja sobre el parc amb una aigua de clauet com la de les primeres tempestes fortes que assenyalaren el final d’aquell estiu dels meus disset anys a Salern. La claror sura esqueixada entre les fulles dels plàtans d’aquest gran jardí tancat que a poc a poc s’esgrogueeixen com jo mateixa i que qualsevol bufada de vent convertirà en estora àuria i trencadissa. Com jo mateixa, també. No és un llibre de llàgrimes el que voldria escriure sinó tot el contrari: unes pinzellades lleugeres en què les imatges belles sorgissin tan alegres i tremoloses com acabades de viure, un diàleg de veus nuades com les d’en Simó i jo que diguessin el que hi pot haver de més vertader entre els éssers, una germinació de pensaments seus i meus que reflectissin aquell desig de compartir que ens amarava. Compartir moments, cossos, sentiments, sensacions i anhels. Un mur fràgil contra l’oblit.

Com podria contar aquells dos mesos de deliri? Com podria dir les voltes que fèiem agafats de la mà capaltard pel passeig dels pintors? Com podria escriure els plers d’aquelles besades que em baldaven d’un gust de frenesia que no havia sentit mai? Com podria descriure aquells dies i aquelles nits, a la casa dels seus pares, que havien partit de viatge, quan vàrem boixar a tots els llocs d’aquella mansió i, sobretot, primer de tot, inici dels meus plaers, damunt aquell munt d’alga arrecerat rere les dunes del nostre caló? Com podria oblidar aquella harmonia de les carns i dels pensaments, una apocalipsi de frecs i de besades que semblaven que no s’havien d’acabar mai mentre visquéssim? El final de l’estiu arribà amb les tempestes… et le vent du nord les emporte… I ara, trenta anys després, els mateixos ulls i les mateixes mans recorren el record exacte del munt d’alga arrecerat rere les dunes del nostre caló. Justament ara que els metges m’han posat data de caducitat. Ara que faré el mateix camí que va emprendre l’any passat en Tomeu Sanglada, ai las!, el teu amant de tota la vida. On aurait pu s’aimer longtemps, longtemps, longtemps. Abocada a la finestra he decidit que no t’enviaré, Simó, aquestes paraules que havia confegit per a tu. Aquestes paraules que acabaven amb l’únic desig que no podré acomplir en aquesta terra abans que sigui massa tard: que em contassis, com si jo les hagués sabudes, totes les històries del món. 
[Aquest text va sortir publicat a L’Almudaina del Diario de Mallorca el passat 3 de febrer de 2013]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!