22 de gener de 2013
Sense categoria
0 comentaris
fogueró dels confins
En el principi fou l’emoció. Trobar cop en sec la frescor verbal, la dramatúrgia totalment reinventada. I l’emoció eròtica en el ritme mateix, en l’acoblament dels mots, en la manera d’escandir, de recolzar, de fer llatina o d’interrompre la frase.
Com podia ser que a les onze del vespre de la revetla de sant Antoni mumare i jo ens trobàssim una a cada costat d’aquell fogueró immens que hi havia a la plaça Major de Salern just davant les voltes de marès de l’Ajuntament?
Llorença Estrany és una actriu camaleònica en un temps de mediocritat i repetició, em va escriure en Pere Basté, la ploma més verinosa de la crítica teatral barcelonina després de la meva darrere estrena, Salms incandescents, que va ser un èxit sorprenent de públic. Gràcies a això n’Arnau, el sant productor, m’havia donat una setmana de vacacions abans de començar els bolos. Esgotada i amb un enyor que no sabia d’on em sortia havia decidit fer una volta per aquest poble tan estimat d’on havia partit a les males feia estona deixant la viuda Rosa Suasi, mumare, sense ni un mot. Des de petita estava encisada per mon pare: alt, morè, amb uns ulls blavosos, semblava un artista de cine. M’aviciava com una mala cosa: em duia amb ell a les fires del pobles, on venia olles, greixoneres, plats, tassons, vidrioles i siurells que feien els seus dos germans a la teulera. Era un jugador nat i quan tenia una timba em deixava amb la madona del bar perquè em guardàs. Em vaig espavilar de ben menuda i sabia trobar l’enfonyall des d’on podia veure els homes asseguts al voltant d’una taula rodona molt il·luminada on feien córrer les cartes i molts de doblers. M’agradava veure les volves grisoses del fum com s’enrevoltillaven quan sortien de les boques d’aquells homes que flastomaven, cridaven, pegaven grans cops damunt la taula i bevien com a xots. Aquí, al voltant del fogueró, la gent també anava ben beguda i grups de jovençans cantaven amb acompanyament de ximbombes aquelles gloses antigues que em ressonaven dins el cap: Sant Antoni és un porc / lo que té davall es peus. / Digau visca Sant Antoni / de Viana anomenat! I hi havia un dimoni cucarell amb unes banyes entorcillades com a de boc i una carota negra amb la boca oberta d’on li sortia una llengua de color vermell cirera voltat de dimonions petits que feien sonar unes esquelles amb un renouer eixordador. Veia mumare que estava embambada amb el foc, encara que una amiga seva li passava pa amb botifarró o llangonissa que ella rebutjava. Tenia els ulls enfonsats i amb la claror de les flames semblava una mica orada. Em feia recordar unes frases del meu personatge, que vaig repetir només per a mi mateixa: Consider la vida com un passeig perillós sobre una primíssima capa de lava a penes refredada que en qualsevol moment es pot rompre i engolir-me dins un abisme de foc sòlid i flamejant. Per què estava segura que mumare no em podria reconèixer? Aquell ros quasi blanc que m’havia imposat el personatge em convertia en una estrangera una mica extravagant. Unes ulleres tornassolades i un abric de pell de serp falsa d’un negre bituminós amb uns platellons, també negres i brodats a redols acabaven de convertir-me en un espeltre. Mon pare era un pinta i vaig entreveure de joveneta que tenia un parell de xixisbees que quan anàvem a ca seva em donaven unes besades amb olor de pólvores d’arròs i un perfum fort de violeta, una, i de llessamí, l’altra. Hi havia una cosa que no podia suportar i que em feia dinar cap baix mirant el plat: mon pare quan parlava pronunciava molt malament. Allò que deia era ple de seny però les des i les erres no les podia pronunciar. De vegades repetia una paraula i no aconseguia que la segona vegada li sortís millor que la primera. Allò em feia sofrir una cosa de no dir, però m’alegrava ser capaç de sofrir així per ell. Mumare ha agafat un tassó de vi i beu amb glops petitons com sempre. A la fi una de les amigues li ha enxufat un pa amb cosa que menja també a mossegadetes lentes. Allò em treia de solc. Mon pare i jo érem els primers que acabàvem el primer plat i ja demanàvem la darreria. Ella tenia prou paciència de servir-nos i de continuar amb el primer. Quan mon pare va morir d’aquell maleït accident de caça no la vaig veure vessar ni una llàgrima. Jo em vaig posar molt malalta i també em volia morir. Em va agafar una beateria espantosa i em passava hores dins l’església de la Mare de Déu dels Dolors. Em vaig acostumar a una capella on hi havia l’urna de vidre amb un Crist jacent adormit damunt un coixí d’un blanc trencat amb brodaries d’or. El lloc que més m’agradava era a la meitat de l’escaló que pegava a la capçalera. Em col·locava allà i feia tot el possible per acostar-m’hi. Res pus. No sempre aconseguia entrar dins l’urna. M’imaginava que m’encollia per cabre en el petit espai que quedava al costat del seu cos. Però de vegades no era imaginació sinó que em trobava allà dedins. Amb els cinc sentits, hi era. Veia aquelles ombres morades al voltant dels seus ulls, de les galtes, dels polsos, com si es moguessin. Li veia la brillantor de les ninetes entre les parpelles mig tancades, respirava l’aire que corria entre aquells vidres que el guardaven, mirava els extrems de la seva boca, per on semblava que vessàs alguna cosa com una aroma. Pensava en mon pare i sentia la necessitat de descansar, de posar el cap sobre el pit de Crist com moltes de vegades feia amb mon pare i alguna cosa plorava dins mi, un fil de plor em corria per dedins com un llamp. Amb el cor accelerat per aquella agitació tornava a ca meva, on sabia que mumare es colgava amb don Martí Perelló, el senyor del Murterar. Ara et veig, mumare, amb tots els cabells blancs recollits en un monyo on les flames del fogueró creen reflexos vermellosos, i record aquella cabellera vermella que t’arribava fins al cul i que no em deixares tocar mai. Uns jovençans canten gloses verdes i veig que tu et fas l’estreta i els mires com si t’enfadassis mentre les teves amigues s’esbutzen i brinden amb bons tassons de vi. Em ve al cap com si fos ara la primera vegada que vaig anar al Murterar: el jardí amb molts d’arbres i ple de rosers, amb un gran estany que semblava un llac, m’entusiasmà. I la casa amb set aigüavesos i un gran pati interior, les sales plenes de quadres i aranyes fosforescents, els grans llits amb cobricel, tot era com un somni. Don Martí em va convidar a un berenar fastuós. Només em va dir que no li digués a mumare. A poc a poc les visites es varen anar fent més espesses. Aquell home m’omplia de regals, de moixonies, de bones paraules: festejava. I li vaig regalar la virginitat. Ell volia que ens casàssim. Aquí va ser quan vaig partir cap a Barcelona. Li vaig demanar, mumare, que et digués que no em cercassis. I ara et veig aquí, tan vella, tan indefensa, tan solitària davant aquest fogueró calidíssim que espireja… i com m’agradaria acostar-me i fer-me amiga teva i dir-te que som una nina que no pot dormir mai a les fosques i demanar-te que em bressolassis i em cantassis un vou-verivou…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!