Avui, dia 16 de gener, he fet servir facebook per anunciar bones notícies traductívoles (qui freqüenti de grat aquest pati d’escola ens hi troba). Tres notícies, sobre la traducció castellana d’El desgavell de Ferran Planes que treu ara Libros del Asteroide sota el títol El desbarajuste; sobre la traducció anglesa d’Incerta glòria que anuncia McLehose Press per a aquesta tardor; i sobre la traducció també anglesa de K.L. Reich que sortirà aquest octubre a Wilfrid Laurier Press, coincidint amb els cinquanta anys de l’edició catalana. Barcelona, Londres i Toronto: més vast que el mercat de l’avellana.
Mentrestant, des de la Muntanya Pelada es treballa per fer possible una altra bona nova. Aquesta va d’ogres, i ho va saber veure Annie Bats, la fada maga que va traduir fragments de Llefre de tu per sortir a caçar-li un editor a França. El títol del llibre de Biel Mesquida en francès: Ogre de toi.
Ogre de tu.
Per a mi l’ogre és una figura enormement estimada. Expliquen els contes de Grimm que els ogres mengen nens i per això els atreuen a casa. Els gravats de Doré els representen amb un ganivet a la mà, a punt de degollar criaturetes adormides.
No és pas el record que m’han deixat. Com me’n parlaven quan jo era criatura és cosa que no puc recordar; però la casa de l’ogre és, per excel·lència, la casa hospitalària: aquella on arribes quan no tens on caure mort, quan el bosc on has estat abandonat tres vegades esdevé fatalment el teu lloc. Ca l’ogre és el refugi, poblat per un ésser volcànic que estima i sent: la seva dona i les seves set filles, el beure i el menjar, el riure i la companyia. L’ogre té d’altra banda el nas fi, cosa que els germans Grimm atribueixen a una funció biològica: el nas és fi per ensumar les criatures que menja. No senyors. Deia Baudelaire que no pot ser bon poeta qui no té el nas fi. I l’ogre comparteix amb el poeta no tan sols el nas fi, sinó la melancolia: l’extrema sensibilitat a l’absència. L’ogre sap en tot moment que serà abandonat.