Plagueta de Bord

“Amor, anirem a les fronteres”

DISSABTE, 12 DE GENER DEL 2013 ara

Em costa d’imaginar l’impacte que devia provocar “la publicacio? ano?nima, sense peu d’impremta ni refere?ncia editorial”, amb les seves “vint-i-dues pa?gines no numerades, relligades amb una grapa”, del poemari El bell pai?s on els homes estimen els homes, de Biel Mesquida, l’any 1974. Llavors encara hi havia la censura i qui no tenia acce?s a la impremta tot just podia substituir la manovella del ciclostil per una fotocopiadora. Pero? els samizdat eren publicacions prou comunes a l’Europa d’aleshores. Els plecs de paper improvisadament apareixien arreu on l’esperit cri?tic es resistia a ser anorreat.

El poemari de Mesquida te? una ca?rrega que no depe?n pas del format del llibre. No deixa indiferent, ni llavors ni ara. Alhora, pero?, sembla que aquesta confessio? dels matisos de l’amor homosexual no tingui res a veure amb l’actitud poli?ticament bel·ligerant que altres opositors adoptaven per despertar les conscie?ncies. Pero? si?, el llibre que parla d’un pai?s on els homes desitgen els homes e?s un llibre eminentment poli?tic i cal que el llegim –i defensem– com a tal.

Gra?cies als dos assaigs de Jordi Llovet que acompanyen la reedicio? d’aquest cla?ssic, resulta fa?cil explicar-ho. El nervi me?s ferm de tota la poesia e?s la necessitat de pensar un mo?n en el qual seria possible viure. Despre?s d’eliminar tots els obstacles, d’oblidar els impediments i de suspendre la realitat i l’atzar incontrolable, el poeta esprem uns versos per afirmar rotundament: “Aixi? si? que ens en sorti?em”. La poli?tica menysprea la poesia precisament per la falta de realisme. Pero? potser e?s just a l’inreve?s: ¿es podria donar el cas que el realisme de la poesia fos tan inquietant que no pogue?s ser acceptat?

La humanitat te? la capacitat de canviar de rumb i de corregir la trajecto?ria perque? en una cambra ai?llada el poeta decideix posar en dubte tot el que te?. Perque? tot just quan tot e?s fet visible, quan les passions so?n volcans i els impulsos tambe? poden ser mesquins i poc nobles, llavors e?s possible sospesar de debo? si un projecte funciona.

Una literatura poc fosca

Llovet va explicar en la introduccio? a l’edicio? del 1985 que la literatura catalana coixeja –i amb aixo? tambe? coixeja el concepte d’aquesta nacio? que reclamem tenir– per la part de la foscor: del Noucentisme hem heretat un versos “virginals i ca?ndids” i me?s enlla? del far de Gabriel

Ferrater i d’aquest llibret de Mesquida la veu dels poetes malei?ts ha deixat aqui? ben poca empremta. Hi ha –aixi? es pot desprendre de l’epi?leg del llibre– la tende?ncia a la disbauxa descontrolada que anul·la la pregunta clau de la llibertat: quin dolor hi ha me?s enlla? de tota frontera?

Perque? el dolor e?s “enganxat a la pell com la saladina de la mar”, diu la germana de Dido de Cartagena. El valor del conjunt de l’obra de Mesquida torna a quedar aixi? confirmat amb la inusual bellesa dels personatges inspirats en la trage?dia cla?ssica d’Els missatgers no arriben mai. Orestes i Anti?gona so?n els pilars de la nostra civilitzacio?. Marquen l’inici d’una nova moral que anul·la la venjanc?a de sang perque? els pitjors crims poden ser jutjats amb serenitat, perque? han estat fets visibles, perque? els vells mestres havien forc?at la seva gent a admetre que tot allo? tambe? existeix.

Mesquida recull aquest esperit grec d’haver d’assumir la vida tal com e?s, agradi o no. Vivim en un cu?mul de circumsta?ncies inestables que mai ens deixa cap repo?s segur. Ni el palau de Micenes, ni la normalitat d’Ismene, ni l’exquisida senzillesa de la dida de Fedra protegeixen de cap cop brutal. La vida fereix perque? no la podem posseir. Som fra?gils, il·lusos, vulnerables. Alhora, pero?, “la ufana del llenguatge” que Llovet atribueix a Biel Mesquida fa que els seus gestos siguin comprensibles per a tothom, encara que no sapiguem com connectar Agame?mnon amb Hamlet ni Anti?gona amb els tributs que es cobren totes les guerres civils. Per aixo?, quan “dos vailets / agafen els seus / antics cavalls de cartro?” poseu-hi atencio?, perque? cap joc e?s realment nome?s un joc. ?

SIMONA SKRABEC