8 de gener de 2013
Sense categoria
0 comentaris
contra la misèria cultural
PLOU DAMUNT LES FULLES SEQUES. Voldria cantar una cançó de tardor com aquesta de Charles Trenet i de Leon Luis Marius Chauliac titulada “Que reste t-il de nous amours” que Javier Elorrieta broda en aquest disc que em fa molta de companyia, El amor perdido (Indigo Records). La veu d’Elorrieta es mescla amb el ball de les gotes de pluja que cauen, sereníssimes, rere els vidres i m’asserenen una cosa de no dir.
Acab de llegir un article magnífic a l’Ara del meu amic Narcís Comadira (fa poc vaig recomanar el seu poemari, Lent, publicat a Edicions 62 que ell definia així: “Lent perquè tota bona poesia desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades, i així ajuda a veure-hi millor, perquè pot augmentar petites coses de la naturalesa i del moviments humans i mostrar-los més precisos i intel·ligibles a la nostra mirada interior.” Una meravella!), un article on en Narcís parlava de la seva participació a la manifestació del passat onze de setembre on va veure i viure que el país era jove i per això ho tenia tot guanyat, on va verure i viure una concentració de gent del país que vol ser un país, que vol administrar la seva voluntat: una manifestació alegre, amb unes ganes de llibertat tranquil·la i unes ganes de futur col·lectiu que el varen emocionar. Però entremig de la festa com a escriptor sap que cal vindicar allò que ens constitueix, ens fa ser el que som: la llengua catalana. I diu unes paraules que des de les illes Balears encara agafen uns significació més essencial. Escolta: “Hem de recordar i cridar, si cal, que abandonar la llengua catalana a la seva sort és, per part dels polítics, el pitjor crim que podrien cometre contra el país. A mi una Catalunya nou estat d’Europa que no parli en català, que no visqui en la llengua natural del país, no m’interessa en absolut. I com que veig que la llengua catalana cada dia és més pobra i corrupta, que polítics i mitjans de comunicació catalans (estructures d’estat!) parlen un català que fa fàstic ( amb alguna excepció que confirma la regla), com que veig que s’està abandonant la cura per la llengua i l’interès real per afavorir-la, els escriptors que hem rebut el mandat d’aquesta llengua per, si més no, intentar mantenir-la viva i digna, no podem callar davant certs moviments que sembla que no tenen com a prioritària la protecció d’aquesta llengua.” I a continuació es carrega la remodelació dels premis que atorga el CoNCA que farà retalls amb els Premis Nacionals. I assegura que retallar els premis a la literatura catalana és suïcida. I defensa que hi hauria d’haver sis Premis Nacionals de Literatura: poesia , teatre, narrativa, assaig, traducció i prosa no de ficció. Un article clar, combatiu, lucidíssim. I just acabar de llegir-lo m’arriba que el Consell de Mallorca no tan sols retalla els Premis Mallorca de novel·la i poesia (i des de 2007 el Premi Teatre Principal de textos dramàtics i des de 2008 el de narrativa juvenil) sinó que enguany els fan desaparèixer. I que n’estudien un de conjunt 2012-2013. M’imaginava que hi hauria una reacció fulminat dels escriptors, de les associacions d’escriptors, de les plomes culturals. Però he vist que la notícia ha passat sense pena ni glòria, com si ens haguéssim acostumat a la desgràcia i ja no tenguéssim força per protestar, per cridar ben fort que congelar uns premis literaris és un atemptat contra la llengua catalana i contra els escriptors que es deixen la pell per tensar-la, mantenir-la viva i enriquir-la amb un treball quotidià i constant: un atemptat cultural. Recordaré com varen néixer aquests premis com ciutadà, com escriptor i com jurat del primer Premi Mallorca de novel·la l’any 2005. Davant la bilingüització dels Premis Ciutat de Palma de l’Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca decidí crear un premis, exclusivament en la llengua catalana i amb una dotació econòmica altíssima, per promocionar uns autors i uns textos d’arreu dels Països Catalans i prestigiar i promoure l’ús social de la llengua catalana i aconseguir la seva normalització. O sigui que des d’un bell començament aquest Premis Mallorca de creació literària volien ser vindicatius de la llengua catalana i convertir-se en la plataforma per descobrir obres essencials fora dels circuïts del mercat i la comercialitat. I han acabat agonitzants sense dotació econòmica i ara congelats fins una convocatòria conjunta 2012-2013. Des d’aquí aixec la meva protesta per aquesta congelació perquè crec que és un atac als ciutadans, als lectors, als escriptors i una mostra més dels atacs a la cultura catalana amb el comodí de la crisi per minoritzar-nos i fer-nos desparèixer. Deman al Vicepresident del Consell i Conseller de Cultura del Consell de Mallorca, Joan Rotger, que doni nova vida i exuberant als Premis Mallorca de creació literària si estima de bon de veres la llengua catalana, a aquests escriptors que es deixen la vida cada dia per vivificar-la, a aquests lectors que s’alimenten dels seus fruits i a aquests ciutadans que volen viure dins una cultura pròpia tan normal com europea.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!