ESCRIC AMB DESFICI. No és ver. No pot ser de cap manera. Paraules rovellades vora la casa de la vida. Paraules que han quedat gravades en els camins, en el referit de les parets, en la sequera de les fonts, en els mobles tapats amb teles blanques, en les aranyes de Murano que encara dringuegen. Paraules que sobrevolen les teulades empeses per les fulles dels lledoners, pels troncs de les tuies, per les ones dels prebeboners, pel silenci de les profunditats. No és ver. Pots obrir la calaixera i no hi trobaràs el vestit de primera comunió de la nina. Guda és un nom que no surt enlloc. Guda es passeja sense aturall pels cap de cantons del temps.
[Butaca d’Antoni Tàpies. In memoriam]
&&&
FINS A L’ESGOTAMENT. Escoltar les músiques de la bellesa, el tremolor propi, per entre nuus d’aigua i profunditats desconegudes. No creus que som un cos d’imatges, de memòries i d’oblits, d’insistències a cada palpitació de les hores? Cauen al fons de nosaltres les imatges i la podridura. No sents com es desnua la carn d’aigua i sal? Com podria bastir alguna fragilitat? Els caquiers vermells contrasol ponent són aquí: pacífics, immòbils, fixos, pintats, eixamplant la claror. Voldria escriure una apologia de les fronteres, de les desunions, dels desficis. Duia la música que Sofia Coppola ha seleccionat per a la banda sonora de Marie Antoinette. La peça curta Jynweythekylow escrita per Richard D. James i interpretada per Aphex Twin m’enfolleix. La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l’aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d’enfonsar-me en aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l’estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com a de clavecí i sentir la fusta de l’instrument, els grops de la fusta, els temps de l’harmonia dins la fusta, dins el meu cos de fusta i de carn, allà tengueren lloc episodis de sexualitat confosa amb Guda, tot ho diu, llenties d’aigua i pa de granota, llengües d’oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d’un jove enamorat del record d’una dona morta, ofegada, engolida per l’aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l’hora crepuscular. Tenc molt de fred. Crec que m’he costipat. No puc parlar perquè la gola em cou de mala manera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!