Plagueta de Bord

UNA SOCIETAT POC AGRAÏDA. Dia 7 de desembre de 2012, fa quinze anys que va morir Nadal Batle. Avui fa quinze anys que va morir Blai Bonet.

                                   &&&

L’ESCRIPTOR TÉ L’OBLIGACIÓ DE FER D’OPOSICIÓ AL PODER. Aquesta és una frase de Blai Bonet que sempre he tengut present com a guia i com a nord. I a continuació ell afegia: “No he fet res més que esser l’oposició de qualsevol manera de poder. I és una fidelitat que l’he mantinguda sempre. Veig el que passa aquí, a Mallorca, que gent desarrelada ens governa, i es necessita molta cara per governar un poble si no s’hi tenen arrels.” Això es pot aplicar ben exactament als nostres governants actuals. Em sap un greuer que quinze anys després de la seva mort encara no se n’hagi publicat la Poesia Completa, i puc assegurar que aquest cronista ha fet tots els pams i passes per aconseguir-ho. I no m’aturaré de fer-ho perquè crec que és una necessitat i una injustícia. Però el temps no estan per berbes i la poesia, que hauria de ser aliment quotidià en temps de crisi, es converteix en la ventafocs de la cultura. He vist com una feble claror que un grup de teatre representarà a Palma i a Santanyí l’obra Parasceve. L’únic acte públic de recordança per a tu, Blai, que ens feres entendre allò que els filòsofs no havien sabut fer i que els acadèmics han oblidat: “La paraula és la casa de l’home”. Estic ben segur que les altes tensions de la teva lletra neixen de dur els cromosomes de Maria Rigo i Rigo dels Llombards (com he enyorat també, tan bé, ta mare devora la camilla), i els cromosomes de Blai Bonet i Perelló, santanyiner i euger del Rafals dels Porcs. Record, amb calfreds de gust, aquelles línies on contes com en Blai petit aprenia a veure, a tenir ús de cervell, que vol dir ús de la paraula: “L’important no són les coses: l’important és el camí que mena cap a les coses. Abans de trobar el que cerca, l’home troba moltes altres coses que eren aquí, allà, vivien… Mentre anava tot solet a veure els cavalls, les euges, mon pare, s’Almunia, el penyal des Baus, aquest camí que em duia a veure el Pare em feia conèixer les cases de camp, però també els seus noms, que eren noms de persones…, les cases amb noms diminutius de persones!, Can Joaní, Can Pasqualí; veure les plantes, les herbes, i descobrir que veure una planta era veure el seu nom, passava, caminava, arran dels noms: la corretjola, la ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet, l’esparreguera de gat, l’esparreguera de castellà, la porrassa, l’albó, el coltell, la vinagrella, el fenàs, les prunes d’en vell, les prunes de frare llarg, les prunes de garanyó. El camí que em menava de cap al Pare estava ple de noms…, de paraules que tenien la verdor en la fulla i en treien la flor.” I acabaré aquest records amb un fragment d’unes paraules teves, Blai, que escrivires dos dies després de la mort de Nadal Batle i que em dictares per telèfon per llegir-les en un acte de recordança. Escoltau: “Concedeix-nos, per tant, Nadal, que, després de prometre en honor teu no voler somiar mai més i ser fondos i concrets per amor a l’Esperit de Ciència i als materials de la Sagrada Matèria, puguem entendre el nostre germà Hölderlin quan diu: Qui aspira a la sublimitat es decanta sempre per la vitalitat, segurs com estam en tu, per tu i amb tu, que hi ha més coses a la Terra que al Cel. ” Paraula de Blai!