18 de desembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris
RES DE DEFINITIU
El dibuix, gravat al paper, tan fi com l’aquarel·la d’un artista xinès que amb el pinzell explorava l’aire, els colors d’un perfum, aquelles sensacions tan efímeres com els quarks d’un àtom que la cal·ligrafia física em fa reals.
Som un home porós. Som un home ple de contradiccions. Ara puc assegurar que em surt aquella habilitat que no vaig conèixer fins aquell estiu a l’hostal Clariana fa més de vint anys —exactament vint-i-dos, tres mesos i un dia— quan aquell vespre calitjós d’estiu després d’haver passat una mala fi d’hores jugant a les dames davall l’emparrat en Jordi va amollar: és molt tard i ja he perdut cinc jocs seguits; me’n vaig a fer un tomb amb la Bussy i a dormir s’ha dit; demà a les vuit us esper al port, el Calaloscans estarà preparat per a tots els abordatges, i s’aixecà amb aquella corpulència d’atleta que no és conscient de la seva força, em va fer l’ullet i agafà el casc. Fou llavors quan vaig veure que duia desfeta la sivella del cinturó de cuiro negre amb la calavera i les dues tíbies, i aquell detall sense importància em va quedar gravat tan endins que tota la nit vaig fer voltes damunt el matalàs de molles on em semblava surfejar sobre ones escatades amb un remuc semblant al que fan les vaques dins la boal.
Aquella imatge inesborrable de la sivella oberta no em deixava dormir tranquil i em punyia dins el cap amb una intensitat estranya i desconeguda. Aquell agost tenia disset anys i com que havia acabat el batxiller amb bones notes mon pare em va deixar fer allò que desitjava més del món: passar un mes al poblet de pescadors de Carenària amb el meu cosí Andreu a aquella casota que l’oncle Xim i la tia Francisca havien anat transformant a poc a poc segons la pujada del turisme: primer tenien habitacions llogades a l’hotel Tomarinar de cala Masdella, després varen fer obres i es convertiren en la pensió Suasi i, finalment, invertiren els guanys, totes les ganàncies d’un parell de bones temporades, i els doblers de l’herència de la padrina Beneta Samsó a refer-ho tot i adquirir la categoria d’hostal. N’Andreu havia dibuixat el nom de Clariana amb lletres punxegudes i historiades de neó d’un verd carruatge que s’encenien i s’apagaven. Les successives reformes mesclaren els elements antics de les grans porxades de pedra amb teulada vermellosa que envoltaven el buc i les tres plantes color d’arena amb tirallongues de finestres amb les persianes totes verdes de les cambres. Puc assegurar que la constitució física de n’Andreu sempre m’havia sorprès: un cos primatxol on destacaven aquells cabells color de pastanaga, la pell tota constel·lada de pigues i els ulls molt grossos d’un blau clar que pareixien que et radiografiaven tot el temps. Ser fill únic, amb la salut fràgil, feia que estigués molt aviciat i li deixassin una gran llibertat de moviments. Ocupava una habitació immensa a la torreta del capcurucull, des d’on es dominava el bosquet que envoltava l’hostal i estirant la vista albiraves el llogaret de Carenària, una brodaria de cales i la mar gran. Encara que n’Andreu tenia dos anys menys que jo, semblava un nin amb el seu cos com un filferro, els braços molt llargs i aquella coixera poliomielítica que dissimulava amb uns botets de polissonada. A mi m’havien col·locat a una habitació individual que pegava a la seva escala, però em passava quasi tot el temps dins la seva cambra: un museu caòtic on semblava que havia passat un poltergeist i un tsunami alhora. Entre el totum revolutum es distingia un televisor molt gran encaramellat damunt un armari, una taula amb un dels primers ordinadors que veia, un tocadiscos amb dos altaveuots que sempre sonava a rompre, i tot un desordre de sabates, calçons, llapis, pinzells, revistes, llibres i objectes tan heterogenis com calaveres de boc, peixos embalsamats, mòbils de copinyes, nacres pintades i tota un paret empaperada de dibuixos seus amb males herbes enganxadisses que es menjaven els cossos d’unes sirenes, amb la cara de Madonna plena de llangardaixos i pues, amb el cos de Gilda en una posa molt obscena tot emboirat de fum vermell. Allò de les males herbes enganxadisses que eren un poc el leitmotiv de molts dibuixos i una rebel·lia mal lletada contra l’oncle Xim, gran i gros com un onso, era el que més m’entusiasmava d’ell. El primer horabaixa que passàrem plegats escoltàrem mil i una vegades el disc Horses de la Patti Smith i quan ja m’havia contat tot de malifetes entremaliades —des de vigilar els hostes quan boixaven a caçar dragons amb visc— es quedà immòbil i alegre i amb veu gruixada i misteriosa m’amollà: has de conèixer en Jordi. No va ser fàcil que em donàs les fites d’aquest amic únic, perquè ell de sempre havia estat un al·lot solitari que no havia tengut mai cap colla de companys. En Jordi vaig saber tot d’una que l’havia salvat d’ofegar-se quan uns bergants l’havien empès vestit des de la punta del martell i no el deixaven acostar amb una pluja de pedrades. Ell, en Jordi, va arribar amb la moto negra i immensa com un cavall de foc i els malanats partiren de quatres. Llavors em va tirar una corda i em va pujar a braó, es va treure una tovallola de no sé on, m’ajudà a eixugar-me, em demanà on vivia i m’acompanyà a l’hostal. És tan gran com bon al·lot. No podia imaginar-me aquell amic de n’Andreu i pensava que devia ser un amic invisible. I em vaig passat tot l’endemà esperant que d’un moment a l’altre l’anàssim a veure o bé que ens trobàssim amb ell en el nostre periple entre el bar, la piscina, el bany a cala Masdella, el dinar, l’hora de la sesta a la cambra o en la nostra escapada d’amagat per escodrinyar la cova de les Ratapinyades. En sortir de la cova amb els ulls amarats de fosca i teranyines vaig veure per primera vegada en Jordi, a contrallum. Una aparició. Quan li vaig donar la mà ens enrampàrem. És l’electricitat estàtica de la moto, amollà amb una rialla que em deixà veure aquell dentat carnívor i lluent i la calidesa del paladar color de rosa. Era com si trobàs una persona que ja coneixia en somnis. Algú inclassificable i impredictible. Sembla que sigui una història com qualsevol altra, un encontre casual, però vaig saber que no havia viscut mai res de semblant. No ens separàrem fins a l’hora de sopar. Mentre cercàvem males herbes per als quadres de n’Andreu les nostres mans coincidiren més d’una vegada collint un borrissol, o un esquelet de bruixa, o una cugula, o un blat del dimoni, o la civada borda o l’ordi de sant Joan. Aquelles setmanes següents passàrem moltes d’hores plegats. En Jordi sabia fer de tot, jugar, navegar, pescar, caminar, córrer, volar, parlar, inventar, imaginar, fer-te somniar. I riure, riure molt. Crec que no he rigut mai com llavors per qualsevol beneitura, per qualsevol doi, per no res. No podré mai oblidar aquelles excursions amb el seu llaüt, el Calaloscans, aquelles curses de velocitat enfollida per les corbes del puig Negre amb la Bussy, aquelles partides de dames fins a la mala hora, aquelles gateres nocturnes de beure i xerrar fins que n’Andreu s’adormia i tu i jo acabàvem en aquell llitet meu d’una plaça fins que sortia el sol. L’endemà d’aquella partida teva, Jordi, amb la sivella oberta, un municipal ens donà la notícia mentre berenàvem: t’havies estavellat en un piló entre Carenària i Salern. Des de llavors som un especialista de les coses que s’acaben.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!