J’adore Iannis Ritsos

UN POETA D’ARA: UN CLÀSSIC. Vaig descobrir Iannis Ritsos en les traduccions franceses que comprava a París els anys setanta i que duia d’amagat. Ritsos era també un autor prohibit per la dictadura franquista perquè l’any 1934 s’havia fet comunista per estar al costat dels pobres, dels obrers, dels desvalguts, dels desfavorits de la terra. 

El temps de la Segona Guerra Mundial va lluitar contra els nazis. Durant la guerra civil grega de 1948 a 1952 va ser internat en camps de concentració i de 1967 a 1970 va ser exiliat a les illes de Giaros i Leros per la Junta Militar. Però no vull donar el seu currículum de compromís polític sinó que a través d’aquest vull subratllar el seu compromís amb la llengua i la cultura gregues, amb la literatura. La seva obra té tota la força d’aquells escriptors que donen veu a uns personatges, homes i dones, i especialment dones, amb tots els girs, els accents, les metàfores i la vera energia d’unes històries que arriben a l’espectador per la seva forçada poètica, per la seva capacitat visionària i per la seva sensibilitat exquisida. Joan Casas és un extraordinari traductor de Ritsos al català (Ismena, Crisòtemis, Helena, Fedra i El retorn d’Ifigènia, publicats a L’Albí) i ara acaba de traduir La sonata del clar de lluna (Adesiara Editorial), que és un altre monòleg poètic d’una bellesa colpidora que duu una llarga, informativa i entretinguda introducció seva. A “Porta d’entrada a can Ritsos”, Joan Casas ens dóna tot de coneixements ritsians i, sobretot, ens fa veure que l’esquerranor de Ritsos no es tradueix en una obra pamfletària com ha passat en molts poetes polititzats, sinó que al contrari, el poeta dóna la seva veu a aquells que la necessiten. He après que això li ve tant de la influència de Rimbaud com de la cançó popular grega on el cantant adopta la veu del protagonista dels fets. La sonata del clar de lluna es basa en un fet real: l’any 1956 el poeta Dimitris Doukaris va anar a la casa de la poetessa Melissanthi per donar-li el condol per la mort del seu marit. En el moment de separar-se la dona va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer, i un trosset més, i un altre, fins a arribar a la casa d’ell. Després ella se’n va tornar cap a ca seva. En arribar al capdamunt d’un turó la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena. A partir d’aquesta senzilla anècdota Ritsos desenvolupa un monòleg en què la veu d’una dona parla de l’existència, del vol, de l’amor, de la casa, d’una butaca, d’una barca, d’un mocador i d’aquest blanquíssim vapor de la lluna que és com una gran processó de cignes de plata. Inflexible, sola i casta fins i tot en el llit del matrimoni, la dona parla dels joves guapos que va sacrificar a Déu i dels versos gloriosos que li escrivia, de la casa que no vol morir i d’un domador i un ós feixuc i vell. Encara li queda humor per jugar amb les paraules. I de bell nou la casa l’ofega i la cuina sembla que està al fons del mar i del vertigen i el mal de cap que té després de sopar. Una veu de dona viva i inquietant, que com si no res ens deixa nus davant la nostra solitud, ens mostra els racons plens de pols de la nostra vida i la necessitat de no aturar-nos mai de fer, de mirar, de viure. I tot això en una edició bilingüe grec-català i en un català esplèndid en què es veu i es viu l’amor de Joan Casas per la poesia fonda de Ritsos que es desplega i ens arriba epifànica, nova de trinca, amb la dolçor feta d’indulgència i de fraternitat. La sonata del clar de lluna: una obra sensacional. Bravo!
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *