un fil de llàgrimes corria per algún lloc que era com un amagatall secret de l’ànima …. i estava segura que no podia confessar a ningú aquell secret terrible…. !!!!!
11 de desembre de 2012
Sense categoria
1 comentari
l’altra part de mi
Estimava els papers vells, els documents exhumats, les paraules salvades, les existències restituïdes. Passava gust de trobar el passat desaparegut entre les mans, davant els ulls, a punt per refer-lo, reconstruir-lo, de donar-hi vida de bell nou. Estimava l’arxiu: el lloc d’una promesa que nom transmissió, passar el testimoni.
Des que tenia dotze anys havia volgut ultrapassar les fronteres de la mort. Ho acab d’escriure i se’m posa la pell de gallina al braços i un calfred com un llamp em corre per l’espinada cap al clatell. Pujaré la calefacció.
Aquesta baixada de les temperatures tan sobtada estic segura que em pot dur cap a la pulmonia. I el doctor Rebassa em va dir que la vacuna del grip no em protegia gens de les grans malalties pulmonars. Va ser xerrant de malalties amb na Teresa i na Lieta al Capuccino de Sant Miquel que sortí el tema. No et recordes de les meninjones?, em va amollar na Teresa de cop com qui diu una gràcia. I la paraulota, “meninjones” em va enrampar, i em va dur cap a un calaix de records que sempre he tengut tancat amb pany i clau. Ets molt poc aguda, doctoressa de la Llei donya Teresa, perquè estic ben segura que na Jana no vol recordar aquells mesos terribles. Érem unes velles dames xarugues que retornàvem a la crueltat infantil. Aquell hivern del 61 hi va haver una passa de meningitis a moltes d’escoles. La de les monges franceses del Pont d’Inca on anàvem nosaltres tres va ser una de les més afectades. I a mi em diagnosticaren la terrible malaltia. Sé que fins que començaren les migranyes amb molta de febre ho vaig agafar com unes vacacions avançades. Però a poc a poc em va entrar una somnolència que feia que em passàs el dia amb un maler dins el llit sense poder obrir els ulls. Mumare havia de tenir les cortines tancades perquè qualsevol raig de llum em feria. I no en parlem dels renous que se’m ficaven al cap i ressonaven com si em pegassin cops de puny per dedins. La tia Sol, que havia estat infermera durant la guerra, em tocava el clatell i deia molt fluixet: hem d’avisar el metge, na Jana torna a tenir una rigidesa forta a la nuca. I jo ja sabia que allò era el principi de les maldecapades que em feien plorar hores i hores perquè no hi havia cap calmant que funcionàs. Ni les fregues, ni les oracions, ni res. De vegades quan ja m’havien donat les injeccions i m’havien fet prendre les pastilles quedava com estormiada i me n’anava, me n’anava cap a uns precipicis com els del fons de la mar, però molt alts. L’aire tenia aquell color verd emblanquinat amb una brillantor espectral dels grans fons marins d’arena. No hi havia peixos, ni algues, ni coralls: era un desert que no s’acabava mai dins l’interior d’uns niguls enterrats. No sé com explicar-ho perquè pugui tenir sentit. Els escenaris d’aquells estats eren fondos i elevats alhora, com si m’hagués enfonyat i suràs al mateix temps. Passava molt de temps trastornada, perduda, enfollida. I després, sense témer-me’n, quedava adormida una bona estona amb els cinc sentits desperts que vigilaven els deliris de por a punt d’atacar-me quan menys ho esperava. Cada vegada que em passava això ho agafava com una novetat, una novetat meravellosa. Quan em pegaven els atacs d’oi m’hauria agradat fugir correntsos i amagar-me entre les mates de la garriga de la Coma perquè així hauria posat el cap damunt el coixí de la barbeta betlemera i hauria ensumat aquella olor de terra banyada del sotabosc que m’ho curava tot. En canvi els vòmits eren com si m’escorxàs per dedins i inútilment volgués treure tota una brutor que hi duia congriada. Perquè com que menjava molt poc no podia perbocar res més que aquelles fleumes negroses i àcides que em semblaven que eren les baves d’aquella mala fi d’animalons menudeus que sabia que m’havien atacat el cervell. Aquell vespre que em va passar la cosa la meva tristesa era immensa i al mateix temps em semblava que era com una terra segura on podia descansar, sabia que sofria per alguna cosa vertaderament molt dolorosa i no em deixava dur per aquelles cabòries desfermades de la meva imaginació. Tot allò era ver. D’una veritat científica. La tia Sol que em vetlava vaig sentir que mormolava fluixet a mumare que acaba d’entrar a l’habitació: No trobes que na Jana està molt blanca i no es batega gens? Mira si té febre, va demanar mumare. La tia Sol m’agafà el canell del braç dret i em va cercar aquell punt en què la vena bategava per poder comptar les pulsacions mentre es mirava el rellotge. Entre les ombres vaig veure la seva expressió de temor mesclada amb una veu un poc histèrica: Joana, no li trob el pols! Té un pols irregular! Avisa tot d’una el metge! Només puc recordar una sensació dura i diàfana que s’estenia al llarg del cos, com si tots els músculs s’afluixassin i entràs en un estat de gran relaxació que anava acompanyat d’una ingravidesa que m’entrava pel cap i davallava lentament cap als peus, com si m’haguessin deslliurat del pes de la còrpora i els seus atributs. Mentre es trunyellaven molt a poc a poc, llunyanes, les paraules em temia que jo mateixa sortia de mi amb una lleugeresa transparent, travessava els llençols com qui traspassa parets de tela i m’elevava amb aquell sentiment de llibertat absoluta que havia experimentat en algun dels meus somnis d’infantesa quan volava amb els elfs i les libèl·lules dels contes de fades. Però allò no era una faula, era de bon de veres: i pujava i pujava i pujava fins que arribava a un cornaló del sostre la cambra. I des d’allà dalt veia el llit, el meu cos que la tia Sol estamenejava, la respiració boca a boca que em feia, els cops que em pegava damunt el pit, l’arribada precipitada del metge, els plors de mumare, i em sentia extraordinàriament feliç d’haver deixat la meva mortalla de carn i haver partit d’allà, assus-suaixines, per més que veia el disgust tan gran que donava a aquelles dones que m’estimaven tant. Els temps fou molt curt. El temps fou infinit. No sé com va ser i cop en sec em vaig despertar entre cares que em semblaven monstruoses, fesomies horribles que no eren d’altres que les del doctor Rovira, la tia Sol i mumare tota desfeta en plors, que xisclaven: ha tornat en si, ha obert els ulls! M’havien expulsat del paradís sense saber-ho i tornava a ser a la meva cambra de malalta de meningitis. I viva. I no podien entendre per què m’havia posat a plorar a les totes enlloc de riure i cantar de ser viva, viva, viva. Quan ja estava curada un dia vaig saber que el doctor Rovira aquell vespre els havia dit que quasi havia estat a punt de morir com dues companyes de l’escola de les monges franceses del Pont d’Inca. I quan sentia això m’amagava a la meva cambra i alguna cosa plorava ben al fons de mi mateixa, un fil de llàgrimes corria per algun lloc que era com un amagatall secret de l’ànima, tan breu com un llamp, i estava segura que no podia confessar a ningú aquell secret terrible que alhora em feia sentir orgullosa de saber que als dotze anys ja no era una nina: m’havia mort un breu espai de temps, vaig ser una morta una estona minúscula i ho podria haver contat amb tota casta de detalls que no creuria ningú, però que duia ben inscrits en la meva experiència fonda. Na Lieta que sempre ha tengut sortides de dama del Gran Món va mirar de fit a fit a na Teresa i li amollà: avui te l’has guanyada. Ara demanaré una botella de xampany Mum i ens el beurem a la salut de na Jana, la companya que se salvà de la meningitis i que ens ha fet feliç tants d’anys amb la seva amistat. Així sabràs el que és bo i salat! Quan dringaven les copes plenes de líquid escumós he mirat les dues amigues de l’ànima i he recordat uns versos d’aquella joventut: El que vive lo que sabe / solo sabe lo que vive.
[Aquest text va serr publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 9 de desembre de MMXII]
[Aquest text va serr publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 9 de desembre de MMXII]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!